Foto: Angel
Tot sovint penso que la meva infància- té una dolça i secreta remor d'aigua.
- Parlo de la verdor d'un delta immens;
- parlo dels vols dels ibis (milers d'ibis
- com volves vives de la neu més blanca)
- i del flamenc rosat (de l'íntim rosa
- d'un pit de noia gairebé entrevist).
- I parlo del coll-verd brunzint per l'aire
- com la pedra llançada per la fona,
- de l'anguila subtil com la serpent,
- la tenca platejada de les basses.
- Parlo del llarg silenci on es fonien
- l'aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d'un riu entre canyars, domèstic;
parlo —Virgili amic— de l'horta ufana,
dels tarongers florits i l'api tendre,
de l'aixada i la falç, del gos a l'era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses).
Parlo d'un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d'ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d'un lent crepuscle que posava- or tremolós a l'aigua amorosida,
- punts de llum a les ales dels insectes,
- solars reflectiments als ponts llunyans.
- Dolça remor de l'aigua en el record.
Riu en so interpreta el poema de Gerard Vergés:
Parlo d'un riu mític i remorós
Parlo del llarg silenci on es fonien / l'aigua dolça del riu, la mar amarga
Redacció
Data de publicació:
04
de maig
de
2016
