Nascuda a Sant Feliu de Guíxols el 12 d'abril del 1960, Ester Xargay ha mort als 63 anys el 19 de gener del 2024. La poeta es va criar a l’estat francès i va tornar a Catalunya a divuit anys, on es va llicenciar en història de l’art i es va convertir en un emblema de la poesia trencadora, explorant noves fronteres amb el vídeo-art i les performances. També va escriure novel·les i obres de teatre. Us n'oferim el poema A veu alçada, que pertany al llibre Desintegrar-se (Deteora)., amb què va guanyar el premi de poesia Cadaqués a Rosa Leveroni 2018.
A veu alçada
rien nul
n’aura été
pour rien
tant été
rien
nul
Samuel Beckett
Non Jef t’es pas tout seul
Mais arrête tes grimaces
Soulève tes cent kilos
Fais bouger ta carcasse.
Jacques Brel
Del cert que tot canvia
ben a poc a poquet
sense que ho sembli gaire
com qui no vol la cosa
quan tot va tot se’n va
bo i fent via pel temps.
Del cert que tot canvia
com un fet diferent
cap a un no ben bé
cap a un qui sap on
cap a quan ningú vol
fer-hi cap sense res.
Cert és el moviment
tot va en anar-se’n tot
no volent fer-hi cap
en lliscar més enllà
d’aquest rumb beckettià
a pitjor com no dir-ho.
No-res talment un mot.
Renec a veu alçada
per fracassar de franc
i donar fe de fer-ho
no hi ha volta de full
sols romanen els mots
que breguen per ser dits.
A veu alçada el prec
la paraula ho és tot
del no-res serà presa.
I com es fa sentir!
El crit a veu alçada
tot afinant la veu
el cant ho farà vers
escrit les mans al cap
lliure d’enraonar
per copsar l’infinit.
La veu de cada lletra
assenyala amb el dit
la llengua que la diu
tot aclamant el verb
lloat eternament
contingut en un gest.
I en cada acte es gesta
l’enlloc de tots els temps
tostemps tot just vuit lletres
que sumen perquè sí
i resten tot allò
que es queda pel camí.
