Redacció
Un dels objectius del PEN Català és distingir i dignificar la feina dels i les professionals de la traducció com a creadors de ponts entre cultures. És per això que convoquen el Premi PEN Català de Traducció. Des de l’edició passada que està dotat amb 4.000 euros i els originals han d’estar subjectes a drets d’autor. Amb aquesta reformulació es vol impulsar i visibilitzar la traducció literària contemporània. El jurat és dirigit per Dolors Udina i format per Aurora Ballester, Quim Gestí, Maria Llopis, Melcion Mateu i Mireia Vargas.
El premi compta amb diferents fases, a principis d’any es va publicar la llista llarga amb deu obres i ara n'han publicat els quatre finalistes, que defensaran la seva obra en un acte a La Setmana del Llibre en Català. L’obra guanyadora es donarà a conèixer el Dia Internacional de la Traducció, el 30 de setembre. Us oferim un tast de cadascuna de les quatre traduccions i reproduïm què n'ha destacat el jurat:
El mar terra endins, de Nariné Abgarian.Traduït del rus per Marta Nin i publicat per Comanegra.
Valoració del jurat: «La traductora ha sabut transmetre l’estil poètic i líric amb un punt d’humor del llibre gràcies a un lèxic ric i genuí gens estàndard. Ens fa partícips de la màgia de l’original amb el ritme i la respiració de la prosa, que aconsegueix compartir amb tendresa i naturalitat. L’encert de les estructures sintàctiques triades per la traductora fa que, malgrat l’estranyesa de les històries, se’ns faci tot molt creïble, i, malgrat la llunyania dels costums, la cultura i la mentalitat armènies que retrata, el llibre es llegeix amb fluïdesa i amb la sensació que és un llibre original i no una traducció.»
Un tast del llibre:
«L’hora dels adeus
A la Melània Ainants se li havia mort el marit. No es pot dir que la defunció agafés ningú per sorpresa. En Simon passava dels setanta; per ser més exactes, li faltava un any per fer-ne vuitanta. Però a tothom li va saber greu que es morís; el marit de la Melània era trempat de mena, i queia bé a la gent. Havia viscut sense estretors i sense frens: estirava més el braç que la màniga, menjava com si s’hagués d’acabar el món i bevia com si el consum d’alcohol hagués de ser castigat aviat amb la pena de mort. Era aquesta la raó per la qual en Simon acompanyava l’esmorzar amb vi (per l’energia), el dinar amb aiguardent de mora (pel coragre), i el sopar amb aiguardent de sanguinyol (per dormir com un tronc). Malgrat la moral puritana que regnava a Berd, no renunciava a les aventures amoroses. Estimava les dones amb desfici, en cos i ànima; li robaven el cor en un instant, n’esdevenia gelós, les venerava, i quan la relació tenia les hores comptades, els regalava sempre un detall no gaire car, però bonic.
—Te n’has de separar de manera que quan te la trobis pel carrer no t’escupi a la cara! —alliçonava els amics.
Ells li prenien el número i feien broma amb els seus dots de conquistador, per això el van batejar Sí-mon-amour.»
La glàndula d'Ícar, d’Anna Starobínets. Traduït del rus perMiquel Cabal Guarro i publicat per Mai Més.
Valoració del jurat: «Amb una llengua molt cuidada, la traducció d’aquests relats de ciència–ficció presenta com a fet més destacable la capacitat de crear tot un ventall de registres diferents segons el que demana cada història. És notori l’encert del traductor a l’hora d’expressar el llenguatge informal i col·loquial, i fins i tot el llenguatge tècnic. Els relats es llegeixen amb fluïdesa, talment com si la llengua original fos directament el català.»
Un tast del llibre:
«Tot va començar amb petits detalls. S’entretenia, de vegades fins tard, i, per més que li trucaves, el número no estava mai disponible, tot i que no anava en metro, en principi. I a casa, al vespre —no cada dia, però força sovint—, se n’anava amb el telèfon a l’habitació de l’altra punta o al lavabo i tancava bé la porta «perquè en Llebre no el molestés mentre parlava de feina». Però és que en Llebre ja feia temps que era gran i que no molestava quan algú parlava per telèfon. No molestava en general. S’estava a l’habitació, assegut a l’ordinador, amb els auriculars apelfats; tenia tretze anys… Hi va haver un temps que en Llebre no parava d’interrompre i que no els deixava trucar per telèfon ni mirar la tele, i a les set del matí irrompia al dormitori: era alegre i pesadet, i sempre els volia fer anar a habitació a veure qualsevol cosa normal i corrent, però que per alguna raó el tenia meravellat. «Mireu com he col·locat el meu cosmonauta», «mireu els meus tigres, amagats allà al racó», «mireu com pinto un sol groc», «mireu», «mireu»… Quan estaven ocupats i no volien mirar, o bé quan l’ignoraven amb finalitats purament pedagògi- ques, en Llebre es posava nerviós i començava a fer bots sense moure’s del lloc. Era per això que li deien Llebre. Ara ja no li importava si se’l miraven o no, ja no feia bots ni els volia fer anar a l’habitació, però el malnom li havia quedat, com a record de tot el que no havien vist i ja no veurien…»
Materials de construcció, d'Eider Rodríguez. Traduït de l'èuscar per Pau-Joan Hernàndez i traduït per Periscopi.
Valoració del jurat: «Amb un estil de traducció elegant i una tècnica molt encertada per explicar l’origen de les paraules i la situació sociolingüística de l’èuscar, el traductor ha aconseguit una perfecta coherència del relat. Destaca especialment com ha sabut integrar les subtileses de la llengua original. La redacció en català és molt sòlida i transmet amb contundència la prosa dura i aparentment tosca de l’autora, amarada d’una tendresa continguda.»
Un tast del llibre:
«Soc al costat del meu pare en una habitació especial de la unitat d’ictus. Només podem entrar d’un en un. A ell no li importarà, no li han agradat mai les aglomeracions. I a nosaltres tampoc. Probablement, l’única manera de dirli coses al meu pare és que estiguem a soles tots dos: ell, inconscient; jo, espantada. Quan he arribat, hi havia la tia Lourdes i la mare. Excepcionalment, ens han deixat entrar les tres juntes a l’habitació. Entre nosaltres no hi ha hagut ni el més mínim gest d’afecte, ni petons, ni abraçades, ni cap mena de contacte. Només frases concretes i pràctiques: què deu ser, avui ha dormit al sofà perquè li feia mal l’esquena, ha esmorzat com sempre, ha sortit a les onze de la feina, ha trucat el del taller, no volia pujar a l’ambulància. Quan el metge ens ha dit que ha estat un vessament i que les pròximes hores seran decisives, ens hem quedat en silenci. Ni plors, ni mans tremoloses, ni abraçades fent pinya, callades. Una pregunta tècnica:
—Quan dieu «les pròximes hores» què voleu dir exactament? Dues hores? Vint-i-quatre? Quaranta-vuit? —No volem molestar, una pregunta estúpida feta per trencar el silenci.
—Les que venen. Es tracta de tallar l’hemorràgia. Però amb el problema hepàtic que té —el que és l’economia del llenguatge: més de trenta anys resumits en dues paraules— encara es complica més una situació que en qualsevol cas ja seria greu, perquè té les plaquetes baixes. Li farem transfusions, és clar, però cal anar a poc a poc… Veure com va responent.
Ressò de pedres al desert.
Soroll de mort.»
Llibre de sang, de Kim de l’Horizon. Traduït de l'alemany per Joan Ferrarons i publicat pel Club Editor.
Valoració del jurat: «Destaca en aquesta traducció d’un text original molt complex la manera d’abordar diferents aspectes, com ara el llenguatge no binari, traslladats amb coherència i naturalitat. Amb una llengua imaginativa, però gens artificiosa, el traductor ha recreat amb brillantor la proposta lingüística de l’original, amb una barreja no gens fàcil de llenguatge col·loquial i fins i tot vulgar. El llibre és un viatge a la construcció identitària d’algú que trenca motlles i exigia del traductor un pla de partida per no perdre el fil; es llegeix en català amb molta fluïdesa.»
Un tast del llibre:
«Estimada àvia: quan penso en tu penso en totes les coses que no ens hem pogut dir mai i que no ens podrem dir mai. Recordo que sempre has fet servir orgullosa les paraules que el dialecte de Berna ha agafat del francès. Puc comprendre l’orgull, però també se’m fa molt incòmode, perquè el francès ens el va dur Napoleó, era la llengua de l’ocupant, la llengua dels joves combatents, cultes però salvatges. Napoleó ens va dur aquesta llengua i un grapat de lleis, i a canvi va robar el tresor de Berna, famós arreu d’Europa. En francs suïssos actuals (sí, francs!) serien uns quants centenars de milers de milions. Amb aquell tresor Napoleó va pagar els deutes que tenia i va finançar la campanya d’Egipte. Sé que ploro llagrimetes de privilegiadi i que des de finals del segle XIX a Suïssa som campiones mundials del lladronici financer. Però a principis del segle XIX la ràtzia napoleònica va convertir Suïssa en un país amb una taxa d’emigració altíssima que va tenir efectes fiscals fins ben entrat el segle XX, perquè abans la població de Berna no pagava impostos. Per això se’m fa estrany que llueixis amb orgull les romanalles d’un home que en part és culpable de la teva pobresa.»
Vídeo de quan el PEN Català va rebre el Premi Nacional de Cultura:
