Amb la col·laboració de l'Ajuntament de Barcelona.
Francesc Català-Roca, el fotògraf català més important del segle XX, va néixer a Valls el 19 de març de 1924 i va morir a Barcelona el 5 de març de 1998. El seu centenari ha servit d'oportunitat perquè el seu fill, Andreu Català Pedersen, recuperés un llibre que el seu pare no va arribar a publicar, i que ara ha estat possible gràcies al Grup Enciclopèdia i a l’Ajuntament de Barcelona. N'han editat no un, sinó dos volums: el primer és una reproducció fidel de la maqueta que va preparar el fotògraf, de manera que a cada pàgina hi ha dues fotografies que parlen entre elles. I el segon inclou textos del seu fill, de Lluís Permanyer, de Laura Terré (comissària del centenari), de Guim Costa (degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya), i del mateix Francesc Català-Roca, que el 1995 va deixar escrit aquest desig: «Jo sempre m'hi he passejat molt, per la ciutat, i per això en tinc tants records. Entre algunes de les coses que encara tinc ganes de fer hi ha un llibre de fotografies que m'agradaria titular La pell de Barcelona i que mostraria el pas del temps a través de les façanes de la ciutat.» Hem parlat amb Andreu Català perquè ens expliqui com ha estat l'experiència de fer realitat aquell somni.
«El pare creia molt en l'arxiu, deia que amb els anys les fotos guanyen: que si avui en fas una d'un cotxe, la gent no l'apreciarà, però si la guardes d'aquí molts anys tindrà més valor, perquè ni els cotxes, ni la gent, ni la ciutat seran els mateixos. Per tant, l’arxiu era com la guardiola que li assegurava poder continuar en funcionament.» Ens explica que va dedicar la seva vida, «les vint-i-quatre hores del dia i cada dia de l'any», a la fotografia. «Sempre em deia que tenia dues grans aficions: una, viatjar, i l’altra, fer fotografies. Em deia: si viatjo, faig fotos i a sobre guanyo diners, ¿què més puc demanar?» Va acompanyar textos de Josep Pla, Luis Romero, Josep Maria Espinàs, Pere Calders o Joan Barril, i paral·lelament va anar-se adaptant a cada temps: «Era un gran fotògraf de blanc i negre, i de la mateixa manera que va passar de la càmera de plaques a la de rodets, també va passar del blanc i negre al color. A mitjans dels 80 em va dir: «Ja sé com afrontaré el color: ho faré com Miró, a partir del negre. Hi ha moltes fotos on abunda. El color era molt laboriós, depenia de l'òptica i de la química. Hem publicat el llibre vint-i-cinc anys després de la seva mort i ja es veu que, pel tractament del color, és avançadíssim al seu temps.»
I sobre el llarg i pacient camí que ha fet aquest llibre, ens n'explica aquestes anècdotes: «El meu germà i jo vam treballar amb ell a finals dels 70, i així va poder quedar alliberat de la feina del dia a dia. El 87 va viatjar a Nova York i va quedar fascinat per la ciutat: deia que si París era la ciutat de la llum, Nova York era la dels reflexos. Hi va anar vuit vegades amb el meu germà, que és qui parlava millor l’anglès, per preparar-ne un llibre. I paral·lelament va anar fent aquest de Barcelona, on hi ha fotos des del 1948, però també dels 80. Recordo que els caps de setmana n'ampliava fotografies, les posava una al costat de l'altra i mirava com jugaven. Un cap de setmana en feia una, un altre, dues. Em demanava: "Aquesta fotografia fes-la una mica més gran, que coincideixi amb el contorn de l'altra". I la maqueta d'aquest llibre va quedar en un armari on hi havia altres maquetes. Quan s'apropava el centenari vam pensar que era el moment de fer-lo realitat. Teníem la incògnita de si els negatius s'haurien fet malbé, perquè el color és molt feble, i la sorpresa ha estat veure que ha quedat tan bé. Ara que hi ha el centenari i s'han de prendre decisions, per a mi és fàcil, perquè tinc molt clar el que ell hauria fet: aquest llibre el volia editar. Això serà una trilogia: va fer un llibre de Valls el 91, ara surt aquest i després quedarà el llibre de Nova York.»
La relació que el fotògraf tenia amb Barcelona va ser molt especial: «N'estava enamorat: el que veia cada dia era un festí, un banquet. Em deia: "Algun dia que torni de viatge, en comptes d'anar a casa, aniré a un hotel de Barcelona per tenir la sensació d’estar de viatge. Tot el que tenim a la ciutat, des del modernisme fins al barri Gòtic, per a ell era una font de riquesa i d'estímuls. Sempre anava buscant la llum per veure com la podia incorporar a la imatge. El fotògraf és com un caçador: ha de saber triar, es posa en el camí de l’aigua perquè sap que per allà passaran els animals. Ell feia el mateix, a Barcelona i allà on anés. És el Bach de la fotografia, perquè com el compositor, també es va consagrar a la seva feina, i va ser molt avançat.» Aquest llibre mira Barcelona des del detall, i Andreu Català Pedersen ens ho explica així: «La pell separa el món intern i de l'extern: el privat del públic. Llegim molt per la mirada, i igual que una pell es pot acariciar, aquest llibre es pot acariciar amb la mirada.» De fet, les fotografies no tenen peu, no estan explicades ni contextualitzades (qui ho vulgui saber, ha de buscar la informació al final del llibre): «El que el pare volia és que la gent pensés. Quan feia exposicions tampoc hi posava cartel·les, o com a molt, una fotocòpia, i en alguns casos ho explicava al conserge de la sala per si alguna persona li preguntava. Però el seu interès era que la gent llegís les fotografies.»
«Tenir Francesc Català-Roca com a pare és un privilegi i una responsabilitat. El que més admirava d'ell és que era molt responsable i conseqüent amb la feina: no tenia pressa, sabia que una cosa quan està ben feta és atemporal. No li vaig sentir dir mai cap mentida, tractava igual de bé Miró, amb qui eren grans amics, que un captaire.» A Barcelona Llibres us oferim set parelles de fotos perquè, tal com volia Català-Roca, les llegiu amb l'exclusivitat i singularitat dels vostres ulls:
