Redacció
Foto: glasseyes view
Quan ja fa molts anys vaig començar a interessar-me per l’obra de Georges Brassens –he acabat adaptant i enregistrant més de cinquanta de les seves cançons–, també vaig anar coneixent molts detalls sobre la seva vida, i vaig saber que, de jovenet, a Sète, no era allò que podríem anomenar un alumne brillant. Desconnectava fàcilment durant les classes i, en sortir de l’escola, preferia jugar i banyar-se al mar amb els amics abans que posar-se a estudiar. Els seus resultats eren mediocres en totes les matèries excepte en una: literatura. I això gràcies al seu professor de francès, Alphonse Bonnafé, que li va desvetllar la passió per la novel·la i la poesia i li va fe reconèixer i estimar, eclècticament, autors com Victor Hugo, Baudelaire, Giono, Rimbaud i un llarg etcètera. “Jo era un animalot –deia Brassens–però gràcies a aquest professor vaig obrir-me a alguna cosa molt gran. Llavors, vaig voler esdevenir poeta.”
Evidentment, l’actitud d’un professor, la seva capacitat per encomanar l’entusiasme –i això només és possible si ell mateix el sent i no fa de la seva feina una activitat rutinària-, és el que marca la diferència entre un simple transmissor de coneixements i un desvetllador de consciències. Durant la meva època com a professor de llengua i literatura –de 1982 a 2002–, feia mans i mànigues per compensar l’acompliment estricte dels programes amb el descobriment de nous horitzons per part dels alumnes. Evidentment, Josep Carner és un gran poeta, però que el primer contacte amb la poesia que tenen molts alumnes sigui la lectura obligatòria d'Els fruits saborosos pot vacunar contra aquest gènere per a tota la vida! Vaig intentar obrir-los al món del teatre, de la novel·la de gènere, de la cançó, i cada pocs mesos convidava a l’aula gent com Jaume Fuster, Raimon, Ovidi Montllor, Òscar Mas, i altres escriptors, cantants i actors que els poguessin fer viure la literatura com una cosa viva, divertida i emocionant, i sentir el plaer sempre renovat de la descoberta.
Per això, quan vaig decidir cloure la meva etapa com a ensenyant en un centre de secundària per dedicar-me a escriure (novel·la infantil i juvenil, teatre, cançons…), no vaig abandonar el meu interès per a la pedagogia, i vaig decidir tirar endavant determinats projectes en els quals pogués unir la meva experiència com a professor i com a cantant. Per exemple, fa temps que realitzo per escoles, instituts i universitats, un concert comentat (batejat Ocells de pas) en què reviso la història de la poesia catalana a través de les cançons, tot comentant els autors i els gèneres –i no prescindint d’anècdotes divertides–. Es tracta de fer veure als alumnes que els poetes no són una gent estranya que pixa aigua de colònia, i que la poesia pot parlar de coses que els interessen i que afecten les seves vides. L’experiència és molt més que positiva, i els nois i les noies, per molta que sigui la seva prevenció inicial, acaben quedant sorpresos de primer i seduïts després, i sé que molts d’ells busquen més tard material i informació sobre els autors que més els han marcat durant la sessió.
D’altra banda, quan l’editorial en què publico la meva obra narrativa em va demanar fer tallers tant sobre els meus llibres com sobre textos clàssics, vaig voler trencar l’estructura habitual del taller literari. Sempre començo les sessions cantant una cançó relacionada temàticament amb el text –l’efecte sorpresa, ho repeteixo, és fonamental–, i miro després de fer veure als alumnes que els anomenats clàssics ho són perquè ens parlen –deixant de banda la superfície argumental, sempre datada– de temes actuals, que encara estan presents en les nostres vides (el maltractament als infants i la pobresa en el cas d’Oliver Twist; el rebuig a aquell qui és diferent i la por de l’infant a ser abandonat pel pare o per la mare, en el cas de Frankenstein; l’amor enfrontat a la intolerància –de classe, racial, religiosa– a Romeu i Julieta i Mar i Cel…) També els faig veure que molts personatges (de llibres i de pel.lícules que a ells els semblen nous de trinca), no són sinó avatars de personatges arquetípics creats fa molts anys, segles fins i tot: així acaben entenent que sense el Merlí de la tradició artúrica no existiría el Dumbledore de Harry Potter; que el Doctor House no és sinó una reencarnació de Sherlock Holmes, que…).
L’excel·lent funcionament dels concerts i dels tallers (enguany n’he fet més de 140 de gener a juny) em fa estar convençut que la literatura és present i necessària. I que pot arribar a l’alumnat sempre que utilitzem la imaginació i no intentem convertir-la en una papallona clavada a un tros de suro amb una agulla: bella, sí, però morta.
* Amb la intenció de contribuir a recuperar la literatura als centres d’ensenyament secundari i de revalorar la figura del professor que ensenya a llegir, escriure i pensar a través dels llibres d’ara i d’abans, el Col·lectiu Pere Quart ha començat una recollida de textos de diversos escriptors. Punt de partida: evocar-hi la persona, el moment o les circumstàncies que els van fer estimar l’escriptura, la creació i el món de la cultura.
Davant del constant menyspreu pel treball literari en l’organització de l’ensenyament tecnicista i destructor de l’esperit crític que ara es fomenta i publicita, considerem que urgeix reivindicar la reflexió que aporten les obres dels autors i dels savis que ens han precedit. Perquè l’ensenyament ha de formar ciutadans que vulguin canviar el món, no pas adaptar-s’hi ni rendir-s’hi. I perquè, si s’ha de construir un nou país, el volem més culte, lliure, ric, desvetllat i feliç.
