Les mil cares de la il·lusió. Foto: E.R.Una trucada. Una proposta. Una oportunitat. Una pàgina en blanc. Una porta que s’obre. Un “T’agradaria…?”. Un sí rotund i il·lusionat. Uns companys de viatge en sintonia amb tu. Així comença un projecte engrescador. Perquè en aquests darrers anys complicadíssims, que mai haguéssim imaginat que ens hi abocarien una colla d’incompetents, hi ha gent, molta, que val la pena conèixer. Persones que, malgrat les circumstàncies adverses, tiren endavant, s’aixequen, s’ajuden, no es rendeixen, no s’aturen. Segueixen tenint il·lusió i ganes de fer coses interessants i enriquidores pels altres. Amb talent, honestedat, dignitat. Són persones com qualsevol de nosaltres. Gent que no vol tirar la tovallola de cap manera i que tindran aquí la seva finestra oberta al món.
En aquesta cursa d’obstacles, hi ha qui, si cal, recomença. Anem doncs a la casella de sortida per començar la partida.
Primera casella: il·lusió.
És el que em van transmetre petits lectors de quatre escoles de diferents ciutats i pobles, La Selva del Camp, Alcover, Tarragona i Barcelona, que vaig visitar fa poc. Tres escoles públiques i una de concertada. Participava, com ho fan altres escriptors de literatura infantil i juvenil, en els fòrums de lectura que els apropen el creador d’aquelles històries que han llegit. La canalla m’esperava amb el seu llibre a la mà i una mirada encuriosida, entusiasmada i alhora respectuosa. Em van fer preguntes de tota mena, tot i que les més sorprenents per inesperades van sorgir d’aquells caparrons infantils després que s'exhaurissin les que duien preparades. Fins i tot em van suggerir altres històries per seguir escrivint. M’estaven regalant energia sense adonar-se’n. Aconseguir captar l’atenció dels infants no és feina fàcil. No entenen encara de diplomàcia ni saben dissimular l’avorriment. Per això vaig adonar-me que la feina prèvia feta pels ensenyants, concretament per aquelles mestres, en totes les escoles eren dones, era excel·lent. Eren expertes a fer equilibris de tota mena sense caure en el desànim. Responsables d’escoles inclusives, em van agrair que hagués aconseguit captar l’atenció i fins i tot fer parlar alumnes que mai gosaven dir res. Però el mèrit era tot seu. I em van venir al cap imatges de bons i bones mestres que havien deixat un bon record en mi.
Quan ja portàvem gairebé una hora de conversa, vaig demanar als infants que es miressin la mà. Naturalment la tenien buida.
–Mireu-la bé. Tots vosaltres hi teniu una clau. La clau que obre totes les portes.
–¿Una clau? ¿Quines portes? –em van demanar, mirant-se la mà que seguia buida.
–Jo també la tinc, però la meva ja no obre tantes portes com la vostra. Si jo volgués ser astronauta, la meva clau no serviria. La vostra, sí. La vostra clau obre qualsevol porta d’allò que vulgueu ser.
Els ulls de la mainada es van obrir de bat a bat. Ho havien entès. Van començar, un a un, atabalant-se, a cridar les professions que més els agradaven. En van sorgir moltes i ben variades. Per cert, cap d’ells va dir polític.
En arribar l’hora del pati, un grup nombrós va decidir quedar-se al meu costat, mentre els signava els llibres, per seguir conversant.
–Però bé heu d’esmorzar i jugar una estona! –els vaig animar, igual que ho feien les mestres.
–No tenim gana. Preferim seguir parlant amb tu.
Els vaig prometre que el proper llibre aniria dedicat a aquest grup amb un nom clau que només ells entendrien.
La il·lusió d’aquelles personetes em va fer saltar de cop a la segona casella: futur.
