“I jo responc que té raó i que un dia ho escriuré, tot això. Serà una bona biografia, dic. Serà la ficció més gran explicada, callo.” Per aquí va la cosa, en aquest artefacte literari que ha parit Roser Cabré-Verdiell (Barcelona, 1982) i que publica Males Herbes. I atenció: Aioua no és un plat de croquetes, no és per a tots els públics. Ni tan sols crec que sigui una novel·la. És poesia. I això no hauria de ser una ressenya: hauria de ser un recital, tots asseguts a les fosques i, a l’escenari, Roser Cabré-Verdiell, la visió alterada i els ulls foscos, invocant encara més foscor, tota la que conté la seva Aioua, habitacions mal ventilades i piscina buida i tornado inclosos.
La Rut ha fugit i s’ha instal·lat en un motel rònec d’un poblet d’Iowa, diu la contracoberta. I també, que és una novel·la sobre la necessitat d’entendre el nostre passat per poder acceptar el present i afrontar el futur. El resultat, advertim-ho, són 252 pàgines d’una prosa intensa, estranya i magnètica, un combustible potentíssim que va sedimentant i cremant alhora, davant dels nostres nassos, a mesura que anem llegint: “Sona bucòlic, aquest afany d’autoconeixement, però creu-me, és sòrdid”. No és un llibre per regalar a aquell amic (o amiga) que només llegeix mig llibre a l’any. O potser sí... Com qui col·loca dinamita als fonaments d’un edifici. “No hi ha cap altre sentiment que iguali l’efecte de saber-se protegida.”
També ho diu tot que la foto de la coberta sigui seva, de quan l’autora va passar realment una temporada a Iowa. Perquè insisteixo: Roser Cabré-Verdiell és, abans de res, la seva mirada. Que podria ser la mirada de Jim Jarmusch i Wim Wenders i David Lynch, si ells, com ella, haguessin nascut a Barcelona i crescut entre Sant Gervasi i Torelló i anessin borratxos de Ballard, Vonnegut, Palahniuk... i em quedo curt citant influències. Una novel·la, doncs, que és poesia i és dolor, i una manera única de mirar, i el protagonisme (a vegades lisèrgic, a vegades torçat) d’unes localitzacions. Que què m’empatollo? Llegiu Aioua. Experimenteu vosaltres mateixos el viatge:
“Surto al passadís en calces i sostens. El silenci del matí que tot just s’enceta és el més fràgil. L’escoltes i saps que alguna cosa és a punt de passar. El dia, per exemple. Camino de puntetes per no despertar-lo, no encara, però el silenci s’esberla igual.”
Uns quants blurbs per a la faixa de la 10a edició:
Roser Cabré-Verdiell juga amb les paraules fins i tot per fer-ne dolor.
Aioua no és una novel·la, és un rajar virtuós, poètic i mesuradíssim, com un assassinat.
Impressionant, com manté la intensitat lírica i l’estranyesa al llarg de 252 pàgines fins al trencacolls final.
Aioua no és per ser llegida, és per ser recitada: per sentir-ne el batec i la ranera i notar com repta fins al fons del nostre cervell.
© Roser Cabré-Verdiell
© d'aquesta edició: Editorial Males Herbes S.C.P.
Pots comprar AIOUA a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
"Celebrar el tiberi" és la secció en què Jordi Benavente escriu sobre els llibres que celebra haver llegit.
