“Només la poesia i la demència podrien fer justícia als sorolls que Legrasse i els seus van sentir a mesura que s’endinsaven, a través del fangar negre, en direcció a la lluminositat vermella i els tam-tams. (...) Quatre van vomitar, un va perdre el sentit, i dos, commocionats, van esclatar en un xiscle frenètic que va ser esmorteït, afortunadament, per la cacofonia demencial de l’orgia.” És innegable la força que encara ara tenen les històries de Howard Phillips Lovecraft (Providence, 1890-1937), la potència i la vigència d’imatges com la d’aquesta cita, del relat “La crida de Cthulhu” (traducció d’Emili Olcina per al llibre homònim, a Laertes). Ficcions apassionants bastides a base d’abominables deïtats còsmiques i sectes secretes que pretenen invocar-les, ocultistes, antropòlegs, arqueòlegs, ciutats perdudes i llibres amb sabers foscos, i la bogeria o la mort, o coses pitjors.
La sèrie True Detective, de Nic Pizzolatto, la pel·lícula La cosa, de John Carpenter, i la novel·la Nuestra parte de noche, de Mariana Enriquez, en són deutors, per destacar només tres ficcions que n’han begut. No acabaríem mai la llista. Álex de la Iglesia va escriure una aventura per al joc de rol que s’hi basa. Marc Pastor l’homenatjava, des de l’humor, a L’horror de Rèquiem (Mai Més). I Michel Houellebecq va dedicar-li un assaig, H. P. Lovecraft. Contra el mundo, contra la vida (Anagrama), on diu que contes com “La crida de Cthulhu” i novel·les com A les muntanyes de la follia i L’horror de Dunwich (Laertes), són relats més o menys llargs “magnífics, vibrants com un conjur, precisos com una dissecció”.
Com va passar-nos a molts de nosaltres, Houellebecq explica també que va ser un amic qui va recomanar-li llegir HPL, als 16 anys. (Gràcies, Rafael Llopis, per l’antologia d’Alianza; i gràcies, germans Flecha, de Martorell.) I a partir d’aquí, el fanatisme: parlem d’un mite popular al qual els seus lectors tornem una vegada i una altra, i que va guanyant adeptes cada nova generació. “Ens hi amaguem de la vida”, diu Stephen King, “ens hi llepem les ferides i ens preparem per a la següent batalla al món real”.
Jo mateix em trobo rellegint Lovecraft i escoltant en bucle el Ride the lightning de Metallica. Torno a tenir 16 anys, però sense grans a la cara ni aquell buit existencial, que hi ha dies que encara sento rugir, i sense fumar pipant el cigarret com qui xucla una canyeta (vaig deixar-ho, de cop, fa temps). Soc, de nou, a la meva habitació en aquelles tardes d’hivern dels noranta amb Nirvana o Frank Sinatra (sic) o Metallica: l’horror còsmic i l’atmosfera malsana dels relats de Lovecraft em calmaven els ànims. Aleshores i ara. I per això hi torno: “No et pots imaginar, ni tan sols pel que has llegit ni pel que jo t’hagi pogut explicar, les coses que hauré de veure i de fer. (...) Dubto que cap home que no tingui els nervis d’acer pugui suportar veure-ho i tornar a pujar després sense perdre la vida o el seny.” (Relats onírics de Randolph Carter, Angle, traducció de Ricard Vela.)
Deixar-hi la pell o quedar eclipsat per sempre per la bogeria: és al que solen enfrontar-se els protagonistes de les històries lovecraftianes. I potser aquest és, també, el dilema, quan som adolescents. Roberto Bolaño va dedicar-li un poema (“Según Alain Resnais / hacia el final de su vida / Lovecraft fue vigilante nocturno / de un cine en Providence. // Pálido, sosteniendo un cigarrillo / entre los labios, con un metro / setenta y cinco de estatura / leo esto en la noche del camping / Estrella de Mar”); i Jorge Luis Borges, un relat rodó (“There Are More Things”), que acabava així: “(...) algo ascendía por la rampa, opresivo y lento y plural. La curiosidad pudo más que el miedo y no cerré los ojos”.
I pel·lícules i sèries i còmics i jocs de rol i moltíssimes obres literàries, s’hi han inspirat amb fruïció... A la introducció dels Relats onírics de Randolph Carter, Ricard Vela es fa ressò del que explica Julià Guillamon a Cendres i diamants: que Joan Perucho n’era fan i va captar per a la secta el poeta Salvador Espriu, que va arribar a dir que “Lovecraft és un escriptor molt notable, molt dintre de la tradició de Poe (...). I allò de tornar, d’una història a l’altra, als mateixos temes, i fins i tot als mateixos éssers fabulosos i a la mateixa bibliografia maleïda, fa molt bonic i enllamineix a llegir-lo”.
Entre altres coses, HPL va inventar-se Cthulhu (“Era el malson personificat, i veure’l era la mort”) i també la ciutat d’Arkham (que us sonarà de l’univers de Batman) i la Universitat de Miskatonic i el blasfem Necronomicon, un volum de màgia negra escrit per Abdul Alhazred i enquadernat amb pell humana. Llegir-lo podria desencadenar monstruositats. Tot un món, va crear, pouant de lectures i també dels seus propis somnis. King diu també que un dia va imaginar-se un relat en què trobaria, en una botigueta de Providence, un coixí vell: el coixí de Lovecraft. Que encara conservaria l’eco dels malsons de qui va somiar déus antics vinguts de l’espai (Cthulhu, Nyarlathotep, Yog-Sothoth...), gelatinosos i gegants i fètids, amb tentacles i amb ales, adorats per sectaris que conspiren per fer-los tornar perquè regnin de nou. Perquè ho arrasin tot. Ja ho diu l’eslògan que fem córrer els fans en períodes electorals: “Per què triar un mal menor? Vota Cthulhu”.
Lovecraft va morir als 46 anys, pràcticament desconegut. Però va deixar una colla d’amics i seguidors (August Derleth, sobretot; però molts més, també Robert Bloch, que després escriuria Psicosi) que van continuar explorant els abismes que havia inventat ell (“els Mites de Cthulhu”), i van reivindicar-lo fins que se li va reconèixer la genialitat i la influència.
Taciturn i maniàtic, escrivia tancat a casa amb les persianes sempre abaixades i envoltat de gats i de llibres d’astronomia, de química, de mitologia, de fantasmes (venerava Poe). A la seva làpida hi posa “I am Providence”.
Me l’imagino al cel —si és que hi ha cel—, molest per tanta claror, llambregant recelós cap a un racó on hi ha un altre paio genial i enigmàtic... Un escriptor txec. Els veig malfiant-se l’un de l’altre, d’entrada, però, al final, fent-se col·legues, compartint pensaments foscos. Rient.
"Celebrar el tiberi" és la secció en què Jordi Benavente escriu sobre els llibres que celebra haver llegit.
