Jo no vaig començar a llegir fins que no vaig començar a jugar a rol. Abans ja en sabia, és clar: en sabia, però no llegia. No vaig començar a devorar llibres (un darrere l’altre, per evadir-me, però també per descobrir coses) fins als 13 anys. I va ser gràcies al rol. Perquè volia saber-ho tot dels universos fantàstics que havien creat dos autors que havien inspirat dos dels jocs a què jugava.
Primer va ser El hòbbit, de J. R. R. Tolkien. Vaig endur-me’l de vacances a Tírvia amb mons pares. Els paisatges del Pallars Sobirà van quedar lligats per sempre a les aventures d’aquell grup de nans guerrers capitanejats per en Bilbo i en Gàndalf (jugant a rol sempre he tingut predilecció pels mags, així que tot el que fes el Pelegrí Gris m’interessava moltíssim).
Després d’El hòbbit, vaig atacar la trilogia d’El Senyor dels Anells, i tot seguit vaig llançar-me de cap a H. P. Lovecraft (a qui ja vaig dedicar una columna). Primer van ser, doncs, Tolkien i Lovecraft, i després, tota la resta, començant per Bukowski: “Fantasia, terror i realisme brut” seria un bon lema de la meva adolescència. Potser no vaig ser gaire original. Però en qualsevol cas sempre he llegit quan (i el que) m’ha vingut de gust. I una cosa m’ha portat a una altra, i a una altra, i a una altra... I encara no he parat.
*
Hi ha un moment, a la tercera temporada de la sèrie Stranger things, que el Mike li diu al Will:
—Què et pensaves, que ens passaríem tota la vida jugant a rol a casa meva?
I ja veus que els nanos s’estan fent grans. Que de cop s’adonen que no en tenen prou jugant, que la vida és ampla i no tot ha de ser fantasiejar emparats pels amics, uns daus i uns personatges que ens fem a mida. Que cal arriscar-se a viure. Que cal arriscar-se a patir.
Però alhora també et venen ganes de contestar-li:
—No, Mike. Ja ho sabem que no. Però ben mirat, per què no? No hauríem de deixar de jugar mai.
*
Al còmic Rick and Morty vs. Dungeons & Dragons, de Patrick Rothfuss i Jim Zub, el narrador (tradueixo de l’anglès) afirma que “a vegades està bé jugar una estona a ser algú altre. Està bé, de tant en tant, descansar d’un mateix”.
D’això es tracta quan juguem a rol: de narrar, en grup, una història de la qual tots en som protagonistes. Asseguts a taula, encarnant uns personatges, amb daus, paper i llapis. No calen ni disfresses, ni escenari, ni guió, només la imaginació i voler passar una bona estona, hores i hores de diversió, que deien Gary Gygax i Dave Arneson, creadors del primer joc de rol: Dungeons & Dragons (1974).
Guió no, però sí un univers on emmarcar les aventures que anirem vivint (Tolkien, Lovecraft, Weis i Hickman...). I unes regles per dirimir què és possible i què no (per a això hi ha els manuals). I daus (de vint cares, de dotze, de deu, de vuit, de sis —els de tota la vida— i de quatre) per afegir-hi una mica d’atzar. I les aventures que han preparat (escrit) els creadors del joc, que són la base sobre la qual els jugadors (PJs) decidim què fem o deixem de fer.
Jugar a rol és com mirar una pel·lícula o llegir junts una novel·la d’aventures o de misteri o de terror, però fent avançar la trama entre tots. Comptant sempre amb un director de joc (el master), que també és un de nosaltres i és l’encarregat de narrar i marcar el ritme de la història, d’aplicar les normes i d’interpretar els monstres i els personatges no jugadors (PNJs) que van sortint. I n’hi ha de tota mena, de jocs de rol. Pot pesar-hi més la investigació, o els combats, o la interpretació. N’hi ha de realistes, de terror, d’humor, d’època, fantàstics...
*
Jo ara hi jugo amb els meus nanos, que potser encara són un pèl petits (5 i 7), però faig el que puc i ens ho passem pipa. Vam començar amb 8 tresors, i ara em trobo traduint-los aventures de D&D dels vuitanta (afegint-hi narració per poder llegir-les abans d’anar a dormir) i també adaptant-les al taulell i a les regles del HeroQuest. Al final tot és “jugar a Dungeons”. Als matins, amb els cereals, parlem de monstres, portes secretes, arcs i espases màgiques.
*
Un altre dels efectes secundaris de jugar a rol és que qualsevol bona escena d’una sèrie o d’una pel·li que veus o d’una novel·la que llegeixes pot encendre’t una llumeta: això podria sortir en una partida.
Em va passar, per exemple, llegint El nom del vent, de Patrick Rothfuss (Rosa dels Vents, trad. Neus Nueno), quan en Kvothe i el Cronista es troben per primera vegada, al bosc, de nit: “Era una foguera que flamejava a les ruïnes d’una casa vella, poc més que dos murs de pedra mig enderrocats. (...) Feia pudor de cabells cremats i de flors podrides.”
També ens passava llegint les Cròniques de la Dragonlance, de Margaret Weis i Tracy Hickman, que ara reediten a Minotauro i que alimenten l’imaginari de D&D, el joc que Stranger things ha posat de nou sobre la taula... Tot torna. Estem nostàlgics. O viceversa.
*
—Potser no tota la vida, Mike. Però potser sí una mica més.
"Celebrar el tiberi" és la secció en què Jordi Benavente escriu sobre els llibres que celebra haver llegit.
