Ricard Garcia (1962) és poeta i és catalitzador; hi ha gent així, gent que sap fer que passin coses. Una de les seves dèries és fer difusió oral de la poesia fora dels circuits i el públic habituals, i ho fa reunint persones al voltant d’altres persones que reciten versos. Amb aquest esperit va crear –al juliol ha fet quatre anys– el cicle Poetes a la Bassa Gran, al seu Sant Llorenç d’Hortons natal, combinant un bon cartell amb la reivindicació d’un espai emblemàtic del poble. “Tornar allà on vam ser nens i sentir / la carnadura de les veus i un fil de font / que torna a ser font d'aigua que tremola”, diu a La llum més alta (Edicions del Buc, 2021).
Poesia, locus amoenus i un públic que no cal que sigui el dels grans festivals consolidats: l’èxit de convocatòria de les quatre edicions ja celebrades a la fresca de la Bassa Gran li ha confirmat que “paga la pena portar bona poesia allà on els prejudicis ens deien que potser no calia”. I d’això es tracta, diu Garcia, de fer volar pels aires la cantarella que “no ho entendran, que la poesia és només per a iniciats: és l’obligació dels poetes anar a buscar els lectors i mimar-los, fer-nos entendre”.
I això no vol dir, atenció, “ni abaratir ni banalitzar la poesia: la gent és molt més sàvia que no ens pensem”. Així de clar ho té, aquest martorellenc d’adopció que ha fet de pagès, de mosso en un taller, de cambrer i “del que hagi calgut”, fins que, després d’estudiar Filologia Hispànica, va fer-se professor de secundària. Ara, a La llum més alta, obre foc amb aquest “Desert”: “T’ho ha pres tot, / sense dret a rèplica, / i has entès que el temps / no és res més que atzar... / Sobreviure és un desert estrany.”
Els seus cinc poemaris publicats fins ara (tots cinc emparats per premis) són Els contorns del xiprer, De secreta vida, El llibre que llegies, On la sang, i el que ens ha dut fins aquí, La llum més alta (Premi Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d’Alcoi, publicat per l’editorial valenciana de la Nobel Louise Glück, sí), que serà a La Setmana del Llibre en Català d’aquest setembre.
Garcia hi combina vers lliure i prosa poètica; peces polítiques (sobre els migrants que moren al mar, per exemple: “plorarà en silenci / mentre s’escarrassa a fer-li un bressol de sorra i sal”) amb d’altres on recupera la memòria de la terra i de qui la treballa (“La suor àcida de les bèsties. / La força imponent dels matxos. / El ferro roent a la fornal. L’enclusa / i el dringar del martell a l’enclusa”) o descriu les vinyes just després de la pluja (“Els lloms de la terra que l’aigua amara terròs a terròs. Els rengles de ceps i la podridura humida dels pàmpols. El temps entre fumeroles blanques sota el cel acerat de novembre”).
Destaquen també els poemes que dedica al pare (“Mans” o “Un feix de branques”); i, en tot moment, el seu sentit del ritme. Que no és en va, la seva obsessió per transmetre-ho, sempre que es pugui, de manera oral. “És més fàcil arribar a la gent a través de l’oïda”, diu. I ho té comprovat, imparteix tallers literaris i de lectura tant a adolescents com a adults. “Una bona recitació convida a després agafar el llibre i llegir-lo en silenci i amb calma. Gaudeixo tant d’una bona recitació com de la lectura tranquil·la, però no amagaré que la comunió que es crea a vegades amb el públic, recitant en veu alta, té alguna cosa màgica.”
Recitar poesia a grans i petits, doncs. Recitar poesia a tothom que s’acosti a escoltar-la, si pot ser en un raconet bucòlic mig oblidat, millor que millor. Tu porta’ls bona poesia i l’entendran, ve a dir Garcia. L’entendran i hi ballaran i s’enlairaran, i potser d’un poeta passaran a un altre, i a un altre... i haurem obert camí. “Jo ja no hi seré. / El cant de les cigales, però, t’omplirà encara l’estiu.”
"Celebrar el tiberi" és la secció en què Jordi Benavente escriu sobre els llibres que celebra haver llegit.
