Per començar, Ursula K. Le Guin (Berkeley, 1929 – Portland, 2018) va haver de superar dos esculls. Com si ser persona en aquest món embogit i ser mare de tres criatures i trencar-se l’esquena per escriure de manera incontestable, no fossin ja reptes prou difícils. Le Guin era una escriptora en un sector (un més) on el bacallà el tallaven els homes, i per acabar-ho d’adobar feia ciència-ficció i fantasia, gèneres que la crítica i l’acadèmia consideraven menors.
El cop de puny sobre la taula que va suposar la seva obra, títol rere títol, encara ressona ara, i demostra allò ja tan sabut (esperem-ho): que al final el que compta és la bona literatura, que una cosa són els trucs i l’altra, la veritable màgia. I que la bona literatura, la incandescent, és com la runa “Pirr”, que ella mateixa va imaginar a Un mag de Terramar, que protegeix la casa i els seus habitants del foc, del vent i de la bogeria. I deixa’t estar d’etiquetes.
Aquesta és l’autora que celebrem avui aquí. Quan li preguntaven en quin moment havia decidit convertir-se en escriptora, contestava que ella simplement escrivia. La tenim traduïda al català (La mà esquerra de la foscor, Els desposseïts, El nom del món és bosc...) per Blanca Busquets, a Raig Verd, l’editorial que capitaneja amb ideologia i sensibilitat Laura Huerga. Que quina ideologia? La bona, la que està amb les minories, amb la natura, amb els perseguits i amb els silenciats. Aquest febrer del 2022 farà deu anys que batallen.
Quan Le Guin va encarar Un mag de Terramar, feia anys que llegia sobre mags, dracs i conjurs. Però els mags arquetípics —Gàndalf, Merlí— eren homes vells de llargues barbes blanques, i a ella, en canvi, li interessava saber com s’havien format, com havien passat de nanos esbojarrats a savis poderosos. I amb això ja tenia el llibre, diu a l’epíleg: no tenia clar l’argument però sabia quina era la història. Després vindrien Les Tombes d’Atuan, La costa més llunyana, Tehanu, Contes de Terramar...
Segons l’escriptor Neil Gaiman —i no és l’únic que ho pensa—, no hauria nascut mai Harry Potter si abans no hagués existit l’escola de mags de Terramar, que és “l’original, la més acurada, la millor”. A la primera novel·la de la sèrie, de poc més de dues-centes pàgines, el jove Ged, el protagonista, malda per saber com pot ser una bona persona: “La majoria ens passem la vida buscant la resposta —diu la mateixa autora—, perquè cada vegada que et sembla que has trobat el camí, el camí canvia”.
Una altra cosa que tenia clara Le Guin era que sovint la fantasia és la millor òptica per explorar les grans preguntes. El 2014, recollint la medalla del National Book Award, va dir: “Vivim sota el capitalisme, i el seu poder sembla indefugible. També ho semblava el dret diví dels reis”. La seva és una obra política, que es replanteja les diverses maneres d’organitzar la societat, els límits dels rols de gènere i la manera com l’ésser humà es relaciona amb el planeta, entre altres temes. Això pel que fa al què.
Pel que fa al com, destaca la voluntat d’estil amb què escrivia sempre. Entrevistada per David Naimon (en castellà, a Alpha Decay), Le Guin afirmava que “si sents el que escrius, pots buscar amb l’oïda la cadència adequada que farà que la frase flueixi. El so de la teva escriptura és una part fonamental del que fas. El ritme hi és abans que les paraules i fa que les paraules encaixin”. Serveixi d’exemple aquest fragment de la pàgina 147 d’Un mag de Terramar:
“Però en Ged va continuar, amb les ales i la fúria del falcó, com una fletxa que no cau, com un pensament que no s’oblida, a través del Mar d’Osskil i amb rumb a l’est, endinsant-se en el vent de l’hivern i en la nit”.
El què (d’una narradora visionària), el com (d’una poeta) i el perquè: l’editora de Raig Verd en defensa la mirada crítica i alhora plena d’esperança: “Ens cal una nova revolució, i segur que serà millor si va de la mà d'Ursula K. Le Guin”.
"Celebrar el tiberi" és la secció en què Jordi Benavente escriu sobre els llibres que celebra haver llegit.
