Charles Simic (Belgrad, 1938) és un dels meus poetes de capçalera. He rellegit els seus llibres un munt de vegades. Reconec, però, que vaig tenir molta sort amb els primers poemes que em van caure a les mans. Perquè no sé què hauria passat si m’hagués trobat, d’entrada, amb Mi séquito silencioso . I amb això no vull dir que sigui un mal llibre. No. En absolut. L’obra de Simic és desigual, com la de qualsevol escriptor que, lluny de repetir sempre els mateixos paràmetres, busca i s’arrisca. Mi séquito silencioso és un bon llibre, però no el més engrescador per endinsar-se en l’obra de Simic.
Per on començar doncs? Crec que Simic té dues portes d’entrada infal·libles: Una mosca en la sopa i Circo unipersonal.
Una mosca en la sopa. Memorias (Vaso Roto Ediciones, 2010; traducció de Jaime Blasco) és un llibre autobiogràfic molt potent. Pel fons i per la forma. Al llarg de 27 capítols, que gairebé podrien ser llegits com poemaris independents, veiem passar la infantesa al Belgrad de la postguerra, l’estada a París abans del viatge als Estats Units, la relació amb els pares i amb els amics, la vida bohèmia a Nova York, el descobriment de l’amor, del jazz i, sobretot, de la poesia... Anècdotes dures de guerra i de fam, de por i d’escassetat, però també situacions còmiques i tendres. Tot plegat amb un to que defuig el sentimentalisme i l’autocompassió i un plantejament formal que treu el màxim rendiment de la simplicitat narrativa, de l’austeritat estilística i de l’ús de la ironia (“Mi familia, como tantas otras, tuvo que salir a ver mundo por cortesía de las guerras de Hitler y de la ocupación estalinista del Este de Europa.”).
Circo unipersonal (Arrebato Libros, 2013; traducció de Martín López-Veha) reuneix, només, 20 poemes inèdits inclosos a New and Selected Poems 1962-2012. Suficients, però, per gaudir dels millors ingredients de la poesia de Simic: paisatges i escenes quotidianes, estil minimalista, imatges enlluernadores (“Mi mente es una casa fantasma / abierta a la luz de las estrellas.” “Me gusta confinarme a mí mismo / para ver mis pensamientos vagar / como una familia sin techo / que se mantiene unida por sus niños / y sus pocas posesiones / buscando refugio para la noche.”) i un aire de misteri que et deixa amb l’ai al cor. Una poesia aparentment simple, propera, emotiva, amb la qual, com diu el poeta a Una mosca en la sopa, és molt fàcil identificar-se: “El anhelo secreto de la poesía es detener el tiempo. Rescatar un instante, un rostro, un estado de ánimo, un árbol y tomar una fotografía mental de ese momento en que el lector se reconoce a sí mismo”.
Gran. Molt gran. A veure si guanya uns quants lectors. S’ho mereix.
Foto: Richard Drew/Vaso Roto Ediciones
