Sílvia Soler, segona més venuda el 2013, i Care Santos, segona el 2014, el migdia de Sant Jordi. Foto: E.P.He passat un Sant Jordi molt numèric. He parlat molt de pòdiums, de rànquings, de primers i segons llocs, de mètodes de recompte, de fiabilitat d’aquests mateixos mètodes, de maneres per fer pujar les xifres com si fossin un pa de pessic al forn, de causes i efectes dels rànquings i qui els elabora... tot plegat com si això de fer llibres s’assemblés a córrer curses. Tinc el cap com un timbal. Només em ve de gust proclamar, perquè tothom ho sàpiga: Jo sóc de lletres! Què m’expliquen, a mi!
Això sí, aquest Sant Jordi he après un munt de coses inquietants. Us les podria explicar totes, però me les reservo perquè són molt i molt avorrides, i una novel·lista no pot permetre’s el pecat mortal d’avorrir. Més m’estimo passar directament a les conclusions, que són, si fa no fa, aquestes:
1) L’important en això de les lletres no són les xifres.
2) L’important en gairebé totes les coses valuoses de la vida no sol ser quantificable matemàticament.
3) Em fa molt feliç formar part de les llistes però no m’agrada gens formar part de les llistes.
I com que aquest darrer punt m’ha sortit una mica incongruent, amb el vostre permís miraré d’aclarir-me en l’espai que em queda.
Ja són molts santjordis. Uns vint, pel cap baix. Els dinou anteriors, jo formava part d’aquesta majoria real d’escriptors que no surt a les llistes. Els escriptors de debò, que arrufen el nas davant aquells «que venen tant» i es pregunten amb malfiança per què, què deuen tenir, què deuen donar, quina mena de rebaixes –o de saldos– ofereixen, per tenir tant èxit. El gust de les majories sempre és criticable.
Aquest any, quines coses, jo he estat un dels gustos de les majories. M’hi sento molt incòmoda, en aquest paper. Em ve molt balder. Jo era una autora petita feliç de ser-ho. El dia de Sant Jordi no parlava de xifres, sinó de lletres. Sortia a trobar-me amb els meus, que són les persones que estimen els llibres. Arrufava el nas davant els famosos i els supervendes. Tornava a casa ben contenta.
Aquest any a l’hora de recollir-me, després de les signatures i les festes, estava neguitosa. El neguit encara em dura, tants dies després. Em sento sospitosa d’alguna maldat terrible i a mesura que passen els dies aquesta molèstia no s’alleuja. Confesso que he venut. Molt més del que podia pensar. Més que mai. Per sort, al meu davant, a les llistes, hi ha un senyor suec que és qui realment agrada a les masses. Jo només sóc la segona, encara sóc petita (si més no, més petita que el senyor suec). Ho trobo un alliberament, una exculpació. No ho faré més, diria als col·legues. De debò que he après la lliçó. No m’ho tingueu en compte, sisplau. Ja veureu com tot això passa de pressa i l’any que ve no ho recorda ningú. Jo sóc petita, encara que publiqui en un gran grup editorial, encara que m’hagin donat un premi que no m’acabo de creure, encara que la novel·la culpable dugui al títol una paraula venedora, encara que aquest any hagi estat tan atabalada i alhora tan feliç de veure més gent que mai, més lectors que mai. Amb ells, per cert, no he parlat de xifres ni una sola vegada, perquè ells, els lectors, tenen ben clar què val la pena. I què no.
