Cossos sense veu

“Res no passa ni passarà mai
dues vegades. A causa d’això
hem nascut sense pràctica
i morirem sense rutina”.
Wislawa Szymborska.
 
Nalini Malani, una de les artistes contemporànies més influents de l’Índia, passarà dues setmanes a Barcelona per presentar la seva nova exposició a la Fundació Miró. Avui, però, s’ha personat a l’auditori del CCCB per trobar-se amb estudiants d’art de secundària en un cicle de filosofia per a ciutadans i ciutadanes del futur per parlar de la seva proposta, un art-diàleg que és memòria del passat, testimoni de present, compromès amb el demà.
 
Potser és això el que ha dut Malani a citar davant el jove auditori el poema de Wislawa Szymborska Res no passa dues vegades, tot dient que, a diferència de moltes de les seves obres, happenings efímers, creats per ser destruïts, tot allò que facin ells i elles, com a artistes i com a éssers humans, quedarà en el món, no podrà ser esborrat. No hi ha segones oportunitats i en aquesta partida cap moviment es repeteix dues vegades.
 
“Since our lights were extinguished
I have been searching for a way to see”.
Faiz Ahmed Faiz.
 
Malani s’ha servit d’enregistraments durant tota la conferència per fer veure les seves obres als estudiants perquè sosté que això és el que ha de fer l’art: crear una nova manera de veure. De veure les coses i el món tot eixamplant la ment per tal d’assolir graus més alts de comprensió i tolerància.
 
L’art multidisciplinari de Nalini Malani és, ja sempre, un art inscrit i travessat. Inscrit en un cos de dona i en una tradició, travessat sempre per diferents tipus de violència. Malani ha explicat a l’auditori que es proposa donar veu als cossos que no en tenen. “M’obsessiona el mite de Cassandra. Cassandra era un personatge mitològic que va rebre el do de l’endevinació però, a canvi, va rebre també una maledicció: mai ningú la creuria”.
 
L’autora estableix així un paral·lelisme entre el mite de Cassandra i la situació de la dona: éssers dotats de plenes facultats i potencialitat però mancants de veu. I no es refereix tan sols a les dones sinó que parla de desposseïts: els intocables, la més baixa de les castes del sistema social hindú de l’Índia, i tots aquells i aquelles mancades de veu i d’espai. Els buits en la representació, els cossos translúcids en els quals no fixem la mirada.
 
“Vam fer inventari
de les marques de la pell
i com el Dídac i l’Alba
vam encetar el dia
amb la ferma voluntat
de regenerar l’espècie”.
Carla Fajardo.
 
Malani, que va haver d’enfrontar-se al seu pare per poder estudiar art, li va prometre que tindria “una feina de veritat” i, així, va acabar recorrent els dipòsits de cadàvers de la seva ciutat natal per tal d’estudiar-ne l’anatomia dels cossos i poder dedicar-se a il·lustrar llibres de medicina.

En el seu projecte artístic es veu reflectit aquest cos silent. Un cos que ja no parla, que és un buit present. Així doncs, tenim cossos mancats que criden, que es bramen víctimes de diferents tipus de violència i ocupen espais marginals, perifèrics. Els ocupen perquè no els pertoquen. No puc evitar pensar, mentre l’escolto, envoltada de futurs i futures artistes que prenen apunts, que l’art de Malani és com fer inventari de les marques de la pell.

Parla llavors Malani d’un dels seus projectes de joventut. El va realitzar mentre s’estava, gràcies a una beca, en un petit estudi d’un suburbi industrial de París, on diu que va quedar fascinada per les diferents capes de societat que hi vivien. En aquest projecte Malani va pensar com i quins espais ocupen els cossos sense veu i com els fan seus. “Quan trepitgis el ciment, pensa que allò que per tu és paviment per algú altre és una casa de parets invisibles”.
  
Ara hi penso, mentre creuo Barcelona. Penso en l’excursió amb l’avi a Selma, un poble abandonat en una muntanya de l’Alt Camp, quan jo duia diademes i ell encara podia grimpar muntanya amunt contra ortigues i senglars. Quan érem davant un munt de runa em va dir que allò era cals pares. Ell encara l’hi veia la porta i el forn de llenya, el petit espai que feia de rebedor i fins i tot em va assenyalar l’estable. Tot de parets invisibles.
 
Ara trepitjant llambordes penso en Malani i en si travesso una habitació, el menjador o la sala d’estar d’algú. En si profano un lloc de naixement. Quantes vides han nascut sobre el nostre asfalt? I quantes s’han perdut? I qui les compta, si és que compten. No els veiem i no els sentim: vivim, com diu Byung-Chul Han, cecs i sords als altres. Ens hem tornat resistents a la veu i la mirada.

Què en fem i què en diem, dels cossos que habiten els carrers? Què ens diuen? Com diuen? Nalani diu que “vivim en un sistema tan mal construït que tan sols té parets”. Quina ironia, doncs, que en aquest sistema d’impediments no hi hagi parets per tothom.
 
No em sents. Aquest és el títol de l’exposició que es podrà visitar a partir del 20 de març a la Fundació Miró i que pensa com donar veu a la mudesa, a les xifres que desestimem. Com cosir silencis fins que ressonin. Dividim les ciutats, els espais, els continents i les societats de manera arbitrària i, passat el temps, ens oblidem de l’absurditat de la partició.

Tota partició, també la de l’Índia, resulta igual d’absurda, per a Malani, que contraataca oferint-nos el cel en una de les seves obres perquè “no es pot dividir el cel. Pots dividir amb certesa qualsevol cosa, partir-la, dominar-la, però no pots esquarterar el cel.”
 
Si voleu pensar el cel, els cossos, la memòria que guarden i les violències que pateixen, passeu per la Fundació Miró a partir del 20 de març o per l’Instagram d’una autora que no creu en un art a preu de mercat: @nalinimalani.