Jordi Cussà
Us oferim, per cortesia de l'Editorial Comanegra (que ha presentat així la seva Fàbrica d'idees) el primer conte de Jordi Cussà (1961-2021), escrit fa 40 anys i inèdit fins ara.
A la Palmira Camprubí
El primer pensament de R. M. en adonar-se que l’enrampada esgarrifosa que li havia trepanat el somni era el dring rabiós del telèfon, va ser per a la mare del qui havia marcat. Es va regirar dins un calfred d’inconsciència tèbia i va estrebar les mantes fins a colgar-s’hi. No tenia cap intenció de contestar. Massa gelat aquell desembre per saltar del llit a contestar telefonades de matinada.
Al sisè o setè repic, R. M. va materialitzar en veu somorta el primer pensament (la mare que’l va parir, va mormolar, sense admiratius), i va començar a dubtar entre alçar-se, despenjar i acabar la tortura, o suportar-la una mica més amb l’esperança que l’esmentat filldeputa fos persona de poca paciència. Però el fibló, incansable, va sonar i sonar i sonar.
Entre somnis, només mig despert, R. M. somiava que al final la línia es tallava. Però quan el timbre repicava per vegada número tretze (o dinou), va resoldre bellugar-se: superant amb un esforç titànic la mandra infinita que li inundava l’ànima, va aixecar les mantes el mínim per sortir a l’àrtic exterior. Fent tentines, es va calçar les espardenyes i va abastar el barnús rosa de la Teresa per tirar-se’l sobre les espatlles, però el calfred total que el dominava venia de dins. Tenia la seguretat fastigosa (mecago’n la mare que l’ha parit, va repetir amb un fil de veu enrogallada posant-hi ara els dos admiratius) que just quan hi arribés, el telèfon quedaria mut. Com tantes vegades.
Va despenjar i va estripar un “sí” sec fill de la suprema ressaca que li cobria l’esperit i de la fúria creixent que li produïa aquella brusca interrupció del son. Precisament quan somiava allò, ara ja inabastable, perdut per sempre més en el pou desfonat de les memòries inconscients. S’havia promès liquidar la conversa en dos segons: engegaria a la merda qualsevol que a dos quarts de sis del matí se li hagués ocorregut trucar-lo, i penjaria. Tot i que la Teresa i el Miquel encara no havien arribat, que pogués haver-hi un motiu justificat no se li va ni passar pel cap.
Va resultar que el qualsevol de torn era el Toni, qui sinó el Toni. Se’l notava molt alterat i parlava atropellant-se massa de pressa, massa excitat. Despert del tot després del batzac de la primera frase, R. M. el va escoltar amb un silenci de cementiri per resposta durant tres minuts eterns. Quan el Toni va exhaurir el doll, ell li va repetir, interrogant, tot el que li havia explicat.
—I això és absolutament segur? —va insistir abans de decidir-se a penjar.
—Més segur que... —el Toni va fer una pausa per buscar la manera d’expressar el missatge sense ser cruel—. Si no ho sabés segur, no t’hauria telefonat per dir-t’ho, Ramon... —va afegir amb to dolgut.
—D’acord, Toni. Sí, ja’ns veurem —va fer.
Però mentre posava l’aparell a lloc va pensar que això només era una mentida infantil. Va tornar al dormitori i va encendre àvidament un cigarret. El garbuix que li marejava al cervell, completament trasbalsat per les notícies telefòniques, se li concentrava en un pes d’absència dintre els ulls, ara morts damunt el blanc brut dels llençols. El cigarret, penjat al caire esquerre dels llavis, li feia plorar l’ull dret. No sabia com empassar-se el que el Toni li havia abocat: no, no, no podria.
Quan va caure de la figuera, tremolava com una fulla vella sota la passió de la tramuntana. Amb la burilla del cigarret en va encendre un altre. Dins el cap, el pols li retrunyia com una bomba de rellotgeria. Dos noms amenaçaven explotar-hi, devastadors, cada vegada que la sang arribava al front impulsada per un cor que el Ramon sentia físicament oprimit.
Va obrir el calaix de la tauleta. Ja havia decidit què faria (ho havia decidit just després de penjar) i no hi havia cap raó per ajornar-ho. Al contrari: el que era un fet era un fet, passat i present alhora, i ara el temps corria en contra seu, si encara volia escollir el futur. Del calaix, va treure una cullera blegada i un paquet d’hipodèrmiques d’un centímetre cúbic. Va agafar una xeringa, la va destapar i, amb l’agulla nua, va punxar l’aigua del got que hi havia damunt la tauleta. Llavors, tibant l’èmbol, en va xuclar deu ratlletes. Però després, arquejant una cella, va doblar la quantitat.
El Ramon va alçar-se. Del fons de l’armari va treure una capsa metàl·lica, rodona, de galetes daneses. De l’interior de la capsa, va treure un rectangle embolicat amb plàstic de les dimensions d’un paquet de cigarrets. Amb una despreocupació del tot excepcional, va estripar l’embolcall aïllant.
Va malbaratar tres segons amb els ulls clavats a la cullera. Fregant amb el caire del puny, va dibuixar un cercle boterut al vidre empolsinat de la tauleta per treure’n la merda més grossa, i va usar la cullera dos cops per traslladar un munt de pols, d’un blanc grisenc, al damunt del vidre. Gairebé dos grams. Tenia un cop d’ull enriquit per l’experiència i no solia equivocar-se de gaire. Més que de sobres amb aquest cavall, es va dir sense mots. Va buidar l’aigua de la xeringa damunt la muntanyeta d’heroïna i va afegir-n’hi vint mil·límetres més perquè era evident que, per desfer tota aquella pasteta, no n’hi havia pas prou. Va extreure l’èmbol per remenar-ho, lentament, traçant cercles des del centre del pilonet. Segon rere segon, aigua i pols esdevenien un sol líquid, un xic més fosc i força més tèrbol.
Del no-res, li va arribar una carícia d’aire gèlid i l’esgarrifança es va intensificar fins a fer-li perdre el pols. Va tornar a posar-se el barnús de la Teresa damunt les espatlles mentre mossegava un cigarret verge per preparar un filtre gegant. Aleshores, afermant el colze al genoll i l’avantbraç al caire de la tauleta, va procedir a recollir el líquid de sobre el vidre. Quan va decidir que no calia aprofitar les escorrialles, ja havia omplert dos terços de xeringa.
Fóra bona que un veterà com jo, ara no es trobés la vena, es va dir amb sorna comprovant que la tramuntana interior augmentava per moments. Va girar el braç esquerre per examinar les venes, que el fred havia arraulit i el vici enfonsat fins a fer-les gairebé invisibles. El que sí podia veure-hi, com a evidència d’una addicció massa vella i massa dura, eren tres carreres de crostetes petites i quatre o cinc durícies que ja no marxarien mai més. Més val fer-ho bé, es va dir, abastant els texans de l’altre costat del llit. Però el que buscava, el cinturó, no hi era, als pantalons. El va trobar, cargolat com una serp abans de mossegar, sota un parell de còmics del Xus que havia llegit a ulls clucs la nit abans. Quan per fi agafava el cinturó, se li va encendre una bombeta.
Va caminar fins al menjador amb passos d’espectre (ja feia anys que el Ramon havia perdut el seu caminar), i va buscar un disc raríssim del lot que el mes passat li havia canviat per un quart a l’al·lucinat de la cueta: el Ramon no entenia ni un borrall d’allò que en deien música clàssica i sense saber-ho havia quedat hipnotitzat pel rèquiem de Fauré. Va posar la segona peça de la segona cara (la primera estava escantonada), i va tornar cap a l’habitació lligant-se el cinturó a l’entorn del bíceps. Després d’un parell d’espetecs considerables, l’orquestra del Conservatori de París i el cor Elisabeth Brasseur van emergir del plàstic per matisar l’ambient.
El Ramon, mentrestant, s’havia assegut al llit per tercer cop i obria i tancava el puny per accelerar la sang. Es deia que la consistència d’aquell moment, del dret i del revés, era molt més propera a la d’un malson hiperrealista que a la d’una realitat rotundament inversemblant. I també es deia que aquest era el seu pa de cada dia des de feia anys. Tanys anys que ja havia perdut del tot la noció que l’instint té de la realitat nua i pura.
Va passar llista per vintena vegada de les notícies que l’havien tret del llit sense contemplacions: el Miquel havia esclafat l’xr2 contra una tanca de l’autopista de Terrassa feia tres hores. Una patrulla de la Guàrdia Civil l’havia trobat, inconscient, amb dos-cents grams de cavall a la guantera. La Teresa (es deia el Ramon endurint un riu intern de dolor que li esqueixava l’ànima) era al seient del costat amb el rostre solcat de talls i el marc del parabrises clavat al tòrax. Encara no havien pogut interrogar el Miquel, que a part de tenir un peu esclafat només estava commocionat, però segur que no trigarien gaire. Les conclusions, fos com fos, eren facilíssimes: la Teresa al cementiri per sempre més i el Miquel a la presó per als propers deu anys. I ell també, si no ho evitava. El Toni li havia dit i repetit, cada cop més apassionat: “Fuig! Fuig, Ramon, fuig!!” I el Ramon també es deia que sí: fugiria cap a un lloc on els seria impossible anar a buscar-lo.
Va agafar la xeringa amb dits experts i va punxar la vena, botida per la pressió del cinturó. Malgrat el tremolor exagerat que el resseguia de dalt a baix, la va encertar al primer intent. Va prémer l’èmbol mil·límetre a mil·límetre i va inspirar a càmera lenta, profundament, en arribar al fons.
Va percebre una coïssor que coneixia molt bé a la pell del voltant de l’agulla amb una intensitat que li va provocar el darrer somriure, ben just insinuat. Aleshores, mentre es barallava amb els dits desobedients per fer recular l’èmbol i bombejar-se sang un parell de vegades, un veritable terratrèmol li va esclatar dins el cos, fins al cap, cap al cor. El va sacsejar una nàusea d’èxtasi com un volcà dolcíssim: mentre perbocava una esquitxotada de l’última cervesa de la vigília, es va deixar anar i va caure d’esquena sobre el llit.
Les parpelles eren de plom o alguna cosa encara més pesant i, amb els ulls tancats, llegia molt més bé la música del rèquiem. Va alliberar les parpelles i va intentar un gest avortat per tapar-se amb les mantes. La xeringa, clavada encara a la sofraja del colze, se li va arrencar a causa de l’estrebada, però el Ramon, que ja no sabia què era el fred, no se’n va sentir en absolut. El cigarret encès li havia caigut sobre el pit, vora el mugró esquerre, i començava a dibuixar-li una taca de foc a la pell. Però això tampoc no el va despertar d’aquell son.
R. M. va morir somiant. Somiava que moria d’una sobredosi. Que el ficaven dins una caixa. Que el portaven a un d’aquests temples hipòcrites anomenats esglésies i que, finalment, després de resumir la seva vida amb quatre metàfores abominables, l’hi perdonaven tots els pecats contra Déu i les persones que l’estimaven de debò. I després es resignaven a portar-lo al cementiri i enterrar- lo d’una vegada i per sempre.
R. M. va morir somiant. Somiava que a la caixa, dintre un nínxol de tercera categoria, hi havia un telèfon vermell que repicava sense descans. Somiava que el despenjava, molt emprenyat perquè s’havia de llevar, i somiava que per l’auricular li arribava la veu d’un tal Toni (el filldeputa més divertit de la història) que li deia:
—Vinga, Ramon, no t’ho prenguis malament, collons, que avui és el dia dels Sants Innocents.
Chesham, abril 1981
