Redacció
Joan Solà va néixer el 19 de gener del 1940 i va morir el 27 d'octubre del 2010. Escriure «filòleg», «lingüista» o «professor» davant del seu nom és arriscat. No acabaríem mai. Joan Solà era moltes coses. El recordem amb aquest article de la professora Neus Nogué Serrano.
Foto: Albert Carreras
Avui fa cinc anys que va morir Joan Solà. Que se’ns va morir. Les persones que omplen molt les nostres vides, sigui de la manera que sigui, quan moren deixen un buit molt gros. Aquests buits no s’omplen, es queden allà, i nosaltres anem fent. ¿Quantes vegades, els que el coneixíem, no ens hem preguntat “¿què en pensaria, en Joan, d’això?”? De qualsevol assumpte relacionat amb la llengua, amb el país, amb la vida. ¿Com analitzaria tal o tal construcció sintàctica? ¿Com hauria viscut els esdeveniments que ens afecten com a país? ¿Quin consell ens donaria, sobre tal o tal problema?
Avui, per recordar-lo, el deixarem parlar a ell i deixarem parlar uns quants companys i amics que han parlat d’ell. En total, catorze fragments: set fragments seus, extrets de les últimes obres que va publicar, que mostren set aspectes del seu pensament i del seu tarannà; i set fragments sobre ell, escrits per persones que el van conèixer, que hi van treballar, que sabien qui era i com era. Catorze fragments que volen ser una invitació a la lectura dels textos de Joan Solà i sobre Joan Solà.
De Joan Solà
1. “Als diccionaris no cal que hi siguin, totes les paraules; no hi poden ser, vaja, perquè cadascú de nosaltres en sap una que no saben els altres o d’altres: per exemple, el nom de planta escociarda (un dels diversos sinònims de foixarda), que la gent de Sant Llorenç Savall, com ara Josep Oliveras, troba d’allò més quotidià. O com taifa, que per als terrassencs de tota la vida és una carmanyola o portaviandes (i Joan Llobet ens guarda de desclipsar-nos), encara que Coromines s’ho miri de reüll.”
2. “I resulta que els que van posar les bases del que anomenem anàlisi gramatical (que ens ve d’Aristòtil), ens van donar uns esquemes extremament simples: subjecte i predicat. Després de segles d’estudi del llenguatge, i sobretot després dels innombrables treballs del segle xx, ens comencem a convèncer que l’esquema només és això: un esquema, i que les produccions lingüístiques demanen ser mirades tant des del punt de vista de l’estructura més pròpiament sintàctica com des del punt de vista semàntic o pragmàtic: a part del que (sembla que) es veu a la superfície de tal o tal seqüència, ¿què volem expressar exactament, què volem indicar quan usem aquella seqüència en tal o tal circumstància?”
3. [Tres principis per eixamplar l’ús social del català]
“Principi de no-agressivitat. No ens hem d’enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.
Principi de no-renúncia. En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. En aquests casos la sensació d’agressivitat, d’incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anar escampant la voluntat de no cedir.
Principi d’exigència pública. Davant els polítics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d’exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s’han dignat concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres. […]”
4. “emoció és que […] un col·lega afirma que a l’aula ets el bruce springsteen dels grans estadis justament ara que fa un any que cantaves el born to run amb dues col·legues en un estadi del barça rebotit de bruce springsteen”
5.[Criteris per a la construcció d’una sintaxi normativa]
A. Distingir allò que és intern a la llengua d’allò que hi és extern
B. Integrar els grans dialectes
C. Aprofitar la informació acumulada
D. Ser realistes
E. Treballar especialment per a les generacions que pugen, no pas per a les que se’n van o ens en anem
F. Adhesió o aversió personal / sentimental
6. “…la tradició catalana ha acceptat sense problemes duplicacions en fonètica, en morfologia i en lèxic, i en sintaxi sembla que no tindrà més remei que obrir aquesta possibilitat, si observem el que avui s’esdevé amb els verbs ser, estar i haver-hi, amb la concordança d’aquest verb haver-hi, amb la preposició per a i amb diversos casos més.”
7. [“La cascada de Mapang” (fragment)]
“Assegut et contemplo i, de lluny, juganera,
amb dits alats la barba, les ulleres
m’esquitxes i aquest full on, neci,
amb la paraula nua del terrer on vaig néixer,
voldria recollir tanta bellesa.”
Sobre Joan Solà
8. “El gran mestre és estricte quan forma els deixebles […]: els ensenya i els orienta encara que això signifiqui mostrar-se tossudament sever; encara que això signifiqui, de vegades, fer patir. Però després, quan considera que el deixeble està format, estableix amb ell una relació d’igualtat. I no li demana res: no li exigeix respecte reverencial, ni adhesió perpètua a uns determinats punts de vista. Només li reclama, sense paraules, amb l’exemple […], que intenti ser, com ell, rigorós i exigent.” (Jordi Ginebra)
9. “Entre les característiques més determinants de l’activitat professional de Joan Solà […], podem citar les següents: el sentit de la responsabilitat, la iniciació d’empreses col·lectives, la persistència a prosseguir la feina projectada enfront de circumstàncies poc favorables, una actitud constant del que podríem anomenar dubte metòdic i la tria de grans mestres —els seus «homenots» […]— com a referents de la pròpia tasca.” (Maria-Rosa Lloret i Joan Mascaró)
10. “La gramàtica normativa, la norma, ha estat una preocupació constant al llarg de la trajectòria investigadora i professional de Joan Solà. […] Però Joan Solà no concep la prescripció sense la descripció, sigui en el moment d’establir les normes, de reforçar-les o de criticar-les. El domini de la bibliografia lingüística, l’anàlisi gramatical i el coneixement de l’evolució del català i de les llengües romàniques en general són les eines que permeten establir una norma ben fonamentada, que integri els grans dialectes i que sigui vàlida i útil per a les generacions que pugen.” (Manuel Pérez Saldanya i Gemma Rigau)
11. “En l’ordre personal, segur que som molts els que hauríem volgut més. Més anys de saviesa, de feina, de tracte afectuós; més anys, també, d'una autoritat reconeguda que sovint ens semblava l'única empara contra la rudesa obcecada dels enrocats i dels il·luminats. Però, en tots els que l’hem tractat, l’agraïment per tot el que ens ha ofert deu prevaler per damunt de la recança pel que encara podia oferir-nos.
En l'ordre col·lectiu, no hi ha dubte que el fat o el destí ens han estat molt més favorables del que mai hauríem gosat esperar. Després de la sort d’haver tingut un Pompeu Fabra, vam tenir un Joan Coromines, i després encara hem tingut un Joan Solà. Si cadascun d’ells ja ens sembla irrepetible, ¿què no ens ha de semblar la successió de tots tres en el curs d’un sol segle?” (Jordi Cornudella)
12. “Des dels primers Estudis de sintaxi catalana (1972-73) fins a la monumental Gramàtica del català contemporani (2002-2008) que va promoure i coordinar, l’amplitud i la riquesa de la seva producció el converteixen sens dubte en un dels grans noms de la lingüística catalana contemporània, al costat de Fabra o Coromines, als quals Solà va dedicar bona part dels seus estudis.” (Isidor Marí)
13. “Vaig ser a temps de dir-li en públic una cosa acadèmicament incorrecta, impròpia de la Universitat, però que molts havíem comentat sovint en veu baixa i en privat: «Joan Solà és la persona del món que sap més català». Era una manera de dir-li que era importantíssim i únic per a nosaltres, la gent del seu país. L’enyorarem i el trobarem a faltar, i no solament per això, sinó per moltes altres coses: gran lingüista, professor excel·lent, amic lleial, ciutadà exemplar…” (Xavier Folch 2011)
14. [Sobre Pompeu Fabra, vida i obra, escrita amb Jordi Ginebra, i Història de la lingüística catalana (1775-1900), escrita amb Pere Marcet]
“Tot primer cal posar en relleu que són dos llibres que no formen part de la faceta més coneguda i reconeguda de Solà: no són estudis de sintaxi, sinó d’història de la llengua, entesa aquesta en un sentit molt ampli. Tot i ser dues obres de naturalesa radicalment contraposada, tant l’una com l’altra tenen la virtut d’haver-se convertit en fites del camp de coneixement que delimiten: dit d’una altra manera, són d’aquelles obres que estratifiquen la disciplina que té la sort de rebre-les. Ens trobem, doncs, al meu entendre, davant dos clàssics de la filologia, tot i ser de naturalesa antagònica.” (Narcís Iglésias)
Referències dels fragments:
1. “Rovissos”. Dins Plantem cara (2009).
2. “Sintaxi i semàntica”. Dins Plantem cara(2009).
3. “Tres criteris”. DinsPlantem cara (2009).
4. “Què és emoció”. Article a Avui Cultura (2009).
5. “Construcció d’una sintaxi normativa. Criteris. Exemples”. Dins L’última lliçó (2011).
6. “Construcció d’una sintaxi normativa. Criteris. Exemples”. Dins L’última lliçó (2011).
7. Dins L’última lliçó (2011).
8. “Garbellat i paït pot ser clar i eficaç: del mestratge de Joan Solà”. Dins Joan Solà. 10 textos d’homenatge (Barcelona: Empúries, 2010).
9. “La Gcc i Joan Solà vistos de prop”. Dins Joan Solà. 10 textos d’homenatge (Barcelona: Empúries, 2010).
10. “Entre dues gramàtiques”. Dins Joan Solà. 10 textos d’homenatge (Barcelona: Empúries, 2010).
11.“«‘Brillo’!»” [Cornudella no és l’autor que surt a la dreta de la pàgina]
12.“La grandesa de Joan Solà, lingüista, mestre, referent cívic i amic”.
13. Pròleg a L’última lliçó (2011).
14. “Una lectura de la història lingüística catalana. A propòsit de dues obres de Joan Solà”. Dins Joan Solà, in memoriam (Girona: Universitat de Girona. Servei de Publicacions, 2012).
