Aquestes festes, amb Club Editor hem preparat un sorteig que no pot fer més patxoca: un lot que fa lluir tots els dissenys de les seves cobertes. Hi ha dos llibres que tot just acaben de sortir del forn: el Tríptic d'Eva Baltasar, que inclou les novel·les Permagel, Boulder i Mamut; i les Tres novel·les breus de Tolstoi: Mort d’Ivan Ilitx, La sonata Kreutzer i Hadjí Murat, traduïdes per Arnau Barios. No hi podien faltar les dues senyorasses de la casa: Víctor Català, amb el Mosaic III, i Mercè Rodoreda, amb Ells no saben res. Hi ha clàssics d'aquells que ara, amb la manta i vora el foc, venen de gust, com Història de dues ciutats, de Charles Dickens, o Moderato cantabile de Marguerite Duras. Hi ha, també, escriptors d'avui com Blanca Llum Vidal, amb Homes i ocells, i Edgardo Dobry, amb El parasimpático. I els que no podien faltar: dos llibres per als més petits: El malson i El bebè bombó, de Claude Ponti, publicats a la col·lecció L'amiga imaginària.
Per si fos poc no sortegem un lot, sinó dos. Si voleu ser els afortunats que el rebran a casa, hi podeu participar per totes aquestes vies: Facebook, Twitter, Instagram, TikTok o omplint el butlletí del final de la peça. Les guanyadores són Agnès Querol i Txell Monclús, que l'han guanyat participant-hi per Twitter.
Després d’haver-se convertit en la primera autora catalana en arribar a la shortlist de l’International Booker Prize, reunim Permagel, Boulder i Mamut en un sol llibre sota el títol genèric i declaratiu de Tríptic.
Després de publicar Anna Karénina, Tolstoi travessa una crisi profunda i renuncia a la literatura. Comença una etapa dedicada a organitzar el seu pensament en un conjunt d’assaigs; la crítica social pren el lloc que ocupava la fabulació creadora. Però si ell decideix abandonar les lletres, la seva imaginació és massa fèrtil per aturar-se de concebre. En aquells anys girats d’esquena a la ficció, li neixen tres obres mestres: Mort d’Ivan Ilitx, La sonata Kreutzer i Hadjí Murat.
Les cavil·lacions de les grans novel·les —l’amor, la vanitat i la guerra— hi són condensades en tres exercicis magistrals d’introspecció. I mentre algun assaig de Tolstoi produeix un revulsiu moral en figures del segle XX tan imponents com Gandhi, les seves novel·les breus són l’estrella del pastor per als grans escriptors de totes les tradicions literàries.
Mosaic és l’únic llibre que Caterina Albert va escriure en primera persona. Aquesta vegada el camí no el fa la imaginació: són episodis d’infància, impresos tan vivament en la memòria que esclaten amb frescor quan l’autora, a prop de complir vuitanta anys, els rescata, com faran més tard les seves germanes Nathalie Sarraute o Alice Munro.
Per què tornar a la infància? Pel plaer de retrobar les coses que has estimat en aquest món, siguin l’àvia o una gallina. I per refer el camí que va de la prehistòria individual, en què una criatura de quatre anys es rebel·la per defensar el seu albir, a l’exercici conscient d’un art que nia en tu i et transforma per poc que el deixis.
Publicat el 1946 en una versió reduïda, Mosaic III apareix avui amb disset peces inèdites retrobades per Blanca Llum Vidal i Agnès Prats a l’Arxiu Municipal de l’Escala. És una excavació en la intimitat, aquest fonament invisible que precedeix tota gran obra i on es construeix la llibertat interior. En femení, malgrat el pseudònim que Caterina Albert no va abandonar mai — com qui fa un últim pam-i-pipa: en masculí m’aixeco les faldilles.
Va ser publicada el 1859 per entregues tan curtes que Dickens mateix en deia teaspoons, culleretes de te. Ara que torna un temps antic, a Club Editor ressuscitem un vell sistema de comunicació: la novel·la per entregues. Així publicarem la nostra Història de dues ciutats traduïda per Núria Sales, a raó d’una entrega per dia, mentre duri el confinament.
Ells no saben res
Ells no saben res segueix tres rastres. Comença per les cartes escrites a Carles Riba entre 1941 i 1942. On Rodoreda expressa l’ànsia de veure Obiols exposat als perills que corrien els estrangers a França: de ser detingut, internat, deportat… Qui escriu és una dona que no té escrúpols quan implora ajut per l’amant.
Continua amb tres contes sobre la vida dels homes refugiats a la Firança ocupada: la incertesa i els destins catastròfics a que s’enfrontaven és la matèria de “Cop de lluna”, “Nocturn” i “Nit i boira”. Acaba amb les indagacions que un grup d’historiadors han fet sobre papá Otto, mirall d’Obiols i qui va ser el seu cap jeràrquic a l’organització Todt, encarregada de construir les infraestructures de guerra nazis a tot Europa.
Acaba amb les indagacions que un grup d’historiadors han fet sobre papá Otto, mirall d’Obiols i qui va ser el seu cap jeràrquic a l’organització Todt,
“Va deixar el nen davant del porxo de Mademoiselle Giraud, va sumar-se al gros de la gentada de davant del bar, s’hi va esquitllar i va assolir l’última fila dels que, clavats per l’espectacle arran de les vidrieres obertes, podien veure-ho. Al fons del bar, en la penombra de la sala del darrere, una dona estava estesa a terra, inerta. Un home, estirat damunt d’ella, aferrat a les seves espatlles, la cridava assossegadament.
—Amor meu. Amor meu.
L’home es va girar cap a la gentada, la va mirar, i se li van veure els ulls. No hi quedava cap rastre d’expressió fora d’una, fulminada, inextingible, retirada del món, la del seu desig.”
El 1958 la sortida de Moderato cantabile va provocar estupor o devoció entre els crítics. Avui és, al costat de L’amant, un dels pilars de la novel·lística de Duras, dedicada a explorar la temptació de caure —en l’amor, en l’alcohol, en la follia dels actes comesos sense entendre’ls. Obra mestra al mateix temps que antídot contra la correcció benpensant, si arribés avui a la taula d’un editor probablement tindria por de publicar-la.
Són poemes en prosa, sí senyor. I no fugi esperitat. ¿Li agraden les bombolles de sabó? Jaspiades, lleugeres… i ben plenes de no sabem què que crèiem definitivament perdut. Abans se’n deia l’esperit d’infància: ganes de comprendre com són les coses nues. Cal una gran llibertat i una gran exigència. Creure molt en la fantasia i moltíssim en la serietat. És un joc seriós, sí senyor: se’n diu Homes i ocells. ¿Farà el favor de volar?
Escrit per Edgardo Dobry (Rosario, Argentina, 1962), aquest llibre va guanyar el premi Ciutat de Barcelona per ser, com va assenyalar el jurat, "un llibre de poemes que vessa, amb distància humorística, una llum càlida sobre allò ordinari per convertir-ho en extraordinari, amb un estil precís que assoleix la seva millor versió amb El Rèquiem final".
Trombolina i Kinabalot són els protagonistes d’una sèrie de llibrets que Claude Ponti va dedicar a aquest moment tan tendre que és la petita infantesa. Els dos pollets són germans, i cada llibre explica una de les seves aventures. Com que són molt trapelles i eixerits, la seva vida n’està plena. Aquesta vegada, tramen un pla per menjar llaminadures.
I en aquest altre llibre topen amb un malson.
