He escollit aquest llibre per una raó molt senzilla i important: el meu avi. La nostra llibreria és del 1944 i ell, que era llibreter, era el meu prescriptor. Des de molt petita, fins que va morir als dotze anys, tots els llibres que llegia me'ls recomanava ell. Sempre em deia quin tocava. Recordo que quan mirava en un racó seu i veia molts llibres d'un mateix escriptor pensava: ui, aquest li deu agradar molt.
I recordo que del romanès Panait Istrati en tenia set, de l'any 27 fins al 30. Com que sempre me'ls mirava perquè tenien portades especials, un dia en vaig agafar un i li vaig dir: avi, aquest nom com es llegeix? Em va dir com es pronunciava explicant-me que era un senyor que vivia molt lluny.
Un dia, Valeria Bergalli va penjar al Facebook que editava aquest llibre, fets dels records de joventut de l'autor. Vaig quedar molt parada. Vaig trucar a la meva mare i li vaig preguntar si es deia Panait Istrati l'autor que llegia l'avi. Recordo que la Valeria me'l va enviar en una edició anticipada. En aquell moment ho vaig aparcar absolutament tot, perquè era una oportunitat per compartir amb el meu avi tot el que m'havia donat. El vaig agafar amb un afecte especial. No és el llibre de la meva vida però sí que, per tot el que m'evoca, sé que m'ha omplert molt. Puc llegir un llibre que ell no va poder llegir. És com si ho féssim junts.
Júlia Secall
Títol:Els meus començaments
Autor: Panait Istrati
Traductora: Anna Casassas
Editorial: Minúscula
Any d'edició: 2015
Qui el recomana
Llibreria: Llibreria Roca
Adreça: Carrer de la Cort, 66 (Valls)
La cuida: Júlia Secall
Quatre pinzellades: La llibreria la van crear els meus avis materns el febrer del 1944. Els meus pares la van continuar i ara la porto jo sola, perquè la meva mare té 80 anys i es va jubilar. Jo era mestra de primària, professora de català i entrenadora de natació, fins que vaig decidir dedicar-me al que més m'agrada: la llibreria.
Als dotze anys ja m'hi deixaven sola. I ells potser se n'anaven a Tarragona. Teníem uns llibres prohibits que estaven amagats. Recordo que el meu pare sempre em deia: si vénen uns senyors mudats, el que et preguntin digues que no ho tenim. Eren els inspectors que et preguntaven si tenies llibres prohibits, i tu, naturalment, deies que no.
Els meus pares em deien on eren aquests llibres. Hi havia Madame Bovary, llibres en català, Henry Miller. Naturalment, quan em deixaven sola m'asseia al tamboret i els llegia. Si amb dotze anys et diuen que això està prohibit, penses que per alguna cosa serà.
En aquell moment la llibreria era un punt de reunió del món cultural, del teatre, de la política. Es trobava molta gent aquí. Ara podria dir que el que més m'agrada de ser llibretera és el contacte amb la gent, el fet de sentir-te un llibreter de capçalera. Poder fer amb els altres el que el meu avi feia amb mi.
