Redacció
Us oferim un tros del llibre tercer, en què Orfeu lluita per recuperar Eurídice, la seva estimada. L'adaptació de l'obra l'ha fet Alba Dedeu i l'ha publicat Editorial Barcino dins la col·lecció «Tast de Clàssics».
Orfeu i Eurídice. Foto: PROSeRGioSVoX
Com qui espera amb un desig ardent sentir una cosa nova, important i inusitada, vaig preparar-me per escoltar allò que m’havien de dir, amb tota l’atenció i posposant qualsevol altre pensament, mentre els veia que discutien sobre qui parlaria primer. Després, amb un to molt gentil, maneres amables i una expressió alegre, Orfeu digué:
—Entre les persones corteses és costum que els joves parlin primer, i que els ancians, suplint les seves mancances, concloguin. Per tant, que no se’m consideri pretensiós si començo a parlar jo, perquè ho faré només per retre honor al meu company.
Apol·lo fou el meu pare, i Cal·líope la meva mare, i vaig néixer al regne de Tràcia. La major part del meu temps el vaig dedicar a la retòrica i a la música. Vaig tenir una esposa molt bella, anomenada Eurídice, que per a mi era més estimada que la vida. Per desventura seva, un dia que passava prop de la riba d’un riu, Aristeu, un pastor, li féu propostes libidinoses; i mentre Eurídice fugia d’ell per un prat, una serp que s’hi amagava li va mossegar el taló, l’enverinà, i llavors ella morí i baixà a l’infern. Quan vaig saber d’aquella mort dolorosa, hi vaig baixar jo també, i a les portes d’aquell lloc vaig començar a tocar la lira que m’havia donat Mercuri. La meva música va plaure tant a Cèrber, guardià de l’infern, que immediatament se’m van obrir aquelles portes. Un cop vaig ser dins, presentat davant la cort dels prínceps infernals, vaig dir: «Si a tan poderosos oients no puc exposar de la manera adequada el motiu per què sóc aquí, us suplico que m’ho perdoneu, perquè a causa de l’infortuni brusc i inesperat que m’ha caigut al damunt he perdut el seny. No he vingut aquí per contemplar les tenebres infernals, a les quals tot mortal ha de baixar per necessitat, ni per encadenar el coll de Cèrber, com alguns han fet; l’única causa de la meva vinguda és la meva esposa, morta pel verí d’una serp mentre era a la flor de la joventut. He provat de suportar-ho amb paciència, però no m’ha estat possible: l’amor d’ella m’ha vençut. Si les històries antigues són certes, tots heu estat enamorats, igual que jo; feu-me la gràcia, doncs, de retornar-me la meva esposa. Tots nosaltres us pertanyem i, tard o d’hora, acabarem aquí; perquè totes les persones han de morir: aquesta és la nostra última llar, i vosaltres posseïu els regnes eterns de la humanitat. Quan la meva esposa sigui vella, també ella serà vostra: només us demano que ara me la deixeu a mi. No rebutgeu la meva súplica, perquè, si ho feu, heu de saber que no me’n tornaré, i llavors us podreu alegrar de la mort de tots dos.»
Mentre deia aquestes paraules, els jutges de l’infern, que són Minos, Radamant i Èac; les fúries infernals, Al·lecto, Tisífone i Megera; les gorgones, Esteno, Euríale i Medusa; les harpies Ael·lo, Ocípete i Celeno, i les parques Cloto, Làquesis i Àtropos; tots ells, gràcies a la dolçor del meu cant, es compadiren de mi i començaren a plorar, i deixaren d’exercir els seus oficis. I totes les ànimes que eren allà, oblidant les penes que sofrien, van fer el mateix: Ixíon deixà la roda que solia portar, Tàntal s’oblidà de menjar i de beure, els voltors van menysprear el fetge de Tici, Sísif s’ajagué rere la roca que feia girar amb el cap, les filles de Dànau deixaren els recipients que volien omplir d’aigua, i les filles de Cadme perderen la fúria que les encenia. Llavors Prosèrpina, obeint Plutó, príncep de l’infern, cridà Eurídice, i ella va venir coixejant per la ferida recent que la serp li havia fet, i Prosèrpina me la va tornar, amb la condició que, fins que no haguéssim sortit de les valls infernals, ella em seguís i jo no mirés enrere, perquè si ho feia, la perdria.
Llavors, tots dos vam emprendre el retorn, i quan avançàvem per un camí tortuós, llarg i obscur, en arribar a la part més alta del marge d’una cinglera pregona, molt a prop de la sortida de l’infern, de por que ella defallís i perquè em delia per veure-la, em vaig girar, i tot seguit ella caigué. Vaig estendre els braços per agafar-la, però no van tocar sinó l’aire mogut pel seu cos en caure. Vaig voler tornar a l’infern per recuperar-la, i set dies vaig romandre a la porta sense menjar ni beure, amb la meva tristor i les llàgrimes com a únic aliment, i suplicava a Cèrber que em deixés tornar; però no en volgué saber res, de mi.
Bernat Metge
«El somni»
Versió d'Alba Dedeu
TAST DE CLÀSSICS
© de l’adaptació: Alba Dedeu, 2012
Reservats tots els drets d’aquesta edició:
EDITORIAL BARCINO, S. A.
«Tast del Tast» us convida a degustar la col·lecció «Tast de Clàssics», que ens permet gaudir dels grans autors i dels títols més destacats de la literatura catalana antiga des d'una sensibilitat contemporània. Escriptors i poetes actuals adapten les paraules del passat per fer-les més presents que mai.
