Amb Grup 62 hem preparat un sorteig perquè tu i algú que estimis tingueu la possibilitat de guanyar un lot de llibres publicats pels diversos segells del grup. Hi ha les darreres obres de sis escriptores: La terra dura. Retorn al cor de Catalunya, d'Anna Punsoda (Pòrtic), Casada i callada, d'Emma Zafón (Empúries), Biografia del foc, de Carlota Gurt (Proa), Massa deutes amb les flors, de Iolanda Batallé (Columna), Tots els contes de Maria Barbal (Columna) i Les cendres de la piscina, de Laura Gost (Proa).
Hi pots participar per Facebook, Twitter i Instagram, on caldrà que etiquetis l’amic, el familiar, la persona a qui trobes que li agradaria aquest lot (i si guanyeu, els dos el rebreu a casa), o omplint el butlletí del final de la peça. Com més mètodes de participació utilitzis, més possibilitats tindràs de guanyar. Les guanyadores han estat Alba Rodríguez i Cristina Corral, que hi han participat via Twitter.
La terra dura. Retorn al cor de Catalunya, d'Anna Punsoda.
Anna Punsoda torna al paisatge de la seva infantesa, els Plans de Sió, a la comarca de la Segarra. Ho fa d’una manera ben diferent de quan en va marxar. Ha fet net del passat i ha construït la seva pròpia família. Està en condicions de tornar al seu món, arreglar-s’hi una casa amb el marit barceloní i veure-hi créixer els fills. Punsoda prova d’entendre la seva relació amb terra dura, geogràficament central i alhora molt ignorada, que ha donat personalitats com l’escriptor Pedrolo i el pintor Guinovart, però que actualment figura al nostre mapa mental gràcies a la corporació alimentària bonÀrea de Guissona i al contrast entre la gent de sempre i les nombroses famílies d’Ucraïna i del Senegal que s’hi han instal·lat. A través de la recerca històrica, de converses amb veïns i de la vivència directa, Punsoda teixeix un relat molt personal sobre la reconciliació amb un mateix i amb el país com l’única via per poder ser lliure i aportar alguna cosa valuosa al món. Us n'oferim l'inici:
«Dia 0
Feia cinc anys que tenia família pròpia i que vivíem a Barcelona. Uns nens feliços i barcelonins em recordaven que la vida dels pares no és mai la vida dels fills. Ho pensava, i de fet encara ho penso, però per molt que m’hi esforçava no aconseguia sentir-ho així. Els veia tancats al pis i em moria de llàstima. Tornant d’una cavalcada de Reis impersonal i massiva vaig pensar en el meu oncle disfressat de Gaspar amb sacs del bonÀrea.
Llavors ho vaig decidir: era hora de tornar a casa. I casa meva, com us ho diria? Si agafeu un mapa físic de Catalunya hi veureu al centre una taca groga. No hi ha el marró del Pirineu o del Prepirineu. No hi ha el verd del Segrià ni de l’Empordà ni de les comarques properes a la costa. No hi ha res. És el desert.»
Casada i callada, d'Emma Zafón.
Com les altres noies del poble, la narradora d’aquesta història té una fita meravellosa, ineludible: casar-se i tenir fills. No li queda altra opció, doncs, que afanyar-se a trobar un nóvio amb qui passejar agafats de la mà mentre es fan promeses d’amor etern. Com un regal del cel, apareix Ximo, tan guapo i amb eixa planta de torero, i la treu a ballar una nit de les festes d’agost. Ella se sent la dona més afortunada de la Terra perquè no és només que Ximo siga templat, és que a més ve d’una família d’amos de fàbrica. Es casen amb la idea de tenir un niu d’amor com el de tantes pel·lícules, sense preveure que, de vegades, els nius d’amor es transformen en gàbies de solitud. Us n'oferim l'inici:
«Ens vam conéixer com s’havien conegut totes les parelles dels pobles des que el món havia començat a funcionar: en una revetlla de les festes patronals. L’eclosió de la meua joventut va coincidir amb els últims anys de la dictadura i, malgrat els vents de modernitat que bufaven a les grans ciutats, el dia a dia a la nostra xicoteta parcel·la rural havia evolucionat relativament poc des de la postguerra més agressiva. Totes les xiques ens criàvem amb la pressió de trobar un marit a qui servir i a qui estimar per damunt de nosaltres mateixes, i el missatge que ens arribava de les generacions anteriors era que ens havíem d’afanyar perquè les millors existències al mercat de nóvios s’esgotaven més ràpid del que podia paréixer a simple vista. En menstruar per primera vegada se’ns enganxaven dos terrors que ens acompanyarien fins al mateix dia del nostre casament. El primer, el més obvi, quedar-nos embarassades. El segon, no tan evident, quedar-nos per a vestir sants i que tothom al poble ens assenyalara dient, mira, alguna cosa roïna deu tindre perquè no la vullga ningú.»
Biografia del foc, de Carlota Gurt, publicat per Proa.
La realitat és imprevisible i acostuma a tirar per terra els futurs que imaginem. Vivim a les fosques. ¿Quines conseqüències tindran les nostres decisions? Biografia del foc ens parla d’aquesta incertesa terrorífica i alhora plena de possibilitats. Per les seves pàgines hi desfilen herois de l’angoixa i esclaus de l’amor, mares moribundes, personatges que no saben on van ni com hi arribaran. Carlota Gurt ha creat un autèntic retaule de les relacions humanes, des de l’enamorament més fulgurant fins al ressentiment més agre. Hi trobarem allaus i vides calcinades, però també mons prodigiosos sorgits de la destrucció. Us oferim l'inici de Dinosaures, el primer conte del llibre:
«Fa poc que es coneixen —setmanes, uns mesos— però han llogat un cotxe i diuen que se’n van a l’Empordà. Sembla fàcil. Autopista, la pausa a les garites de peatge tarongíssimes —el temps just de ficar la llengua entre els llavis de l’altre i tornar a arrencar—, carreteres, la plana espaterrant de tan verda, el blau escàs i dolorós que s’entreveurà entre els grisos del mostrari de núvols que s’hi escampen. És hivern i la llum és més blanca.
Al final del trajecte, una casa o un mas, potser unes golfes, les parets seran de pedra, això segur, i a dins, una llar de foc negrosa els esperarà amb ganes de cremar-ho tot. Ella, que és química, sap que una acumulació excessiva de sutge pot provocar un incendi.»
Massa deutes amb les flors, de Iolanda Batallé, publicat per Columna.
Una dona en crisi s’instal·la en una casa a les muntanyes amb l’esperança de poder-se refer escrivint en solitud. No preveu, però, que les persones ferides es reconeixen i s’ajuden, i és així com serà acollida per una família després d’una vivència colpidora. La importància de dir les coses, la necessitat d’escoltar i d’explicar, l’empatia, la tendresa i el dol compartit faran que, conversa rere conversa, l’escriptora reconstrueixi una història familiar que és un cant d’amor a la vida en les valls altes del Pirineu. Us n'oferim l'inici:
«La intensitat. He viscut ràpid, he fet massa coses. Atura’t. No facis tant. Respira. Escriu. Que difícil que és ser nena quan qui t’ha de cuidar no està bé. Una part es trenca. L’excés. L’excés és per tapar mal. L’excés i el somriure per amagar la veritat. Penso en els fills
d’una mare morta. He fugit de la realitat que m’ha tocat viure. És a l’escola on comença la meva relació exagerada amb l’esforç. Estudiar em salvava del dolor. A vegades quan estudiava sentia veus. O una música estrident dins del cap. Estudiar per ser. Treballar per ser. No existeix res sense un enorme esforç físic. La poesia tampoc. La mestra diu que l’entrepà que hi ha a la paperera de classe és meu i que me l’he de menjar. Em deixa tancada durant el pati. No és meu.»
Tots els contes, de Maria Barbal, publicat per Columna.
Aquest volum aplega la totalitat dels contes escrits per Maria Barbal fins ara, tant els publicats en volums com els esparsos en publicacions periòdiques o en antologies temàtiques i, també, contes encara inèdits, que s’ofereixen en primícia. Tota la narrativa curta de qui ha destacat per damunt de tot com a novel·lista, però que des de bon començament va dedicar al conte volums tan esplèndids com La mort de Teresa, al qual van seguir Ulleres de sol, La pressa del temps, Cada dia penso en tu, Pampallugues o Bari. Us oferim l'inici d'El bo que és tot, un dels contes que trobareu (el teniu sencer aquí):
«Després d’un mes sortint a penes per comprar aliments, medecines, deixar la brossa i reciclar, poso la ràdio just uns minuts al dia. Sentir les estadístiques i, un cop més, el mot «covid-19» em produeix esgarrifances. La meva vida es resumeix en poques activitats i la mirada se me’n va sovint més enllà de casa.
En to de queixa, li he dit que no havia vist mai la capçada del lledoner tan bonica com ara.
—Tal vegada abans d’avui no l’esguardaves amb tant delit! Tu creus que ha de llanguir la bellesa del paisatge perquè nosaltres estem tancats a casa?»
Les cendres de la piscina, de Laura Gost, publicat per Proa.
És un relat ple de color i d’ironia sobre una família mallorquina que gira al voltant de la figura del patriarca, en Sebastià, que passa de fer de pagès a enriquir-se construint hotels per als turistes. La seva vida conjugal i familiar està puntejada per tres dones de tarannà i orígens ben diferents: na Catalina, na Mercedes i la inesperada Leidi, que subratllen l’ascens i la caiguda del protagonista en un món que gira molt de pressa. Amb els anys, paraules com èxit, diners, feina, amor, sexe i família han pres significats que desconeixia. Darrere d’aquest fris familiar, el lector hi endevina la mirada curiosa i sovint àcida d’algú molt jove que pretén comprendre unes vides fugisseres. Us n'oferim l'inici:
«Dia 1 d’abril de 2020, a Alcúdia, en Sebastià fa vuitanta-un anys assegut a la sala d’estar de ca seva. Ensuma la coca pujada que en Juan Manuel ha preparat a primera hora del dematí. El dia abans, el cuidador va comprar els ous, el sucre, el llevat i la farina. També les espelmes, l’u i el vuit, i un parell de coses més. Veneçolà de trenta-set anys, en Juan Manuel no té carnet de conduir. Se’n va al supermercat en bicicleta els dimarts, els dijous i els dissabtes. Els dimecres s’atura a la farmàcia perquè li donin la medicació d’en Sebastià.»
