Cada cop som més els qui en una finestreta de l'ordinador tenim l'Optimot: el web on podem resoldre qualsevol dubte lingüístic. Aquest servei, que celebra els quinze anys de vida, l'ofereix la Secretaria de Política Lingüística en col·laboració amb l'Institut d'Estudis Catalans i el TERMCAT. Tal com ens expliquen: "Darrere l’Optimot hi ha un equip de lingüistes amb un altíssim domini de la llengua, que atenen directament les consultes, redacten fitxes, fan el manteniment operatiu del servei i s’ocupen de la difusió per les xarxes (Twitter, Instagram i blog)." Les dades són sorprenents: des del 2017, s'hi han fet 118 milions de cerques. Però aquest projecte no està pas fet del tot, cada dia es va engrandint: a través de les consultes personals que atenen, i de les que queden registrades al cercador, veuen si cal resoldre nous dubtes. Com a curiositat, ens expliquen que tot d'una van notar que molts usuaris buscaven "quiliedre", i van veure que ve d'un poema del Gabriel Ferrater, "By Natural Piety", que forma part de les lectures obligatòries dels estudiants. També reben consultes que no són pròpiament l’objecte del servei com ara “peticions d’anàlisis sintàctiques de frases” o fins i tot si saben “el signe del zodíac d’una data determinada”, a més de demanar-los “si existeix un Optimot en castellà o en anglès”. Celebrem el seu aniversari ensenyant-vos quins són els 14 dubtes més consultats (i les corresponents explicacions que ofereixen).
1. "Desde" o "des de"? / "des de que" o "des que"?
La preposició des de s'escriu sempre separada; és a dir, la forma desde no existeix. Aquesta preposició indica el punt de l'espai on comença a comptar-se una distància, el moment en què comença a comptar-se un període de temps, el punt on és qui veu, sent, etc. una realitat. Per exemple:
Vam viatjar amb tren des de Viena fins a Budapest.
Som aquí des de les quatre de la tarda.
Ja pots començar des de demà.
T'ho dic des de la meva experiència personal.
Si la preposició des de va seguida d'una paraula que comença amb vocal (o hac i vocal), s'apostrofa segons les normes de l'apostrofació de mots:
Des d'ara puc assegurar-te que això no és veritat.
Si va seguida dels articles masculins el, els, es fan les contraccions des del, des dels:
Tres quilòmetres a comptar des del pont.
Aquesta cova es coneix des dels anys noranta.
Aquesta preposició també pot anar seguida d'una oració introduïda amb la conjunció que, i llavors la preposició de cau:
Han posat en pràctica noves dinàmiques des que la presidenta va accedir al càrrec.
Des que ha arribat la guàrdia urbana, la situació s'ha normalitzat.
En registres informals pot ocórrer que no s'elideixi la preposició de davant de que: Des de que ha arribat que no para de xerrar. Tot i això, en registres formals convé reduir des de que a des que: Des que ha arribat hi ha una gran expectació.
2. "Perquè", "per què" o "per a què"?
Perquè
- Indica causa i equival a ja que: Fa una festa perquè és el seu aniversari.No surtis, perquè plou.
- Indica finalitat o terme i equival a a fi que, amb la finalitat que o per tal que: Va venir perquè li féssim un certificat. Queda poca estona perquè arribin.
- Equival a raó o causa quan va precedit d'article i funciona com a nom: No te'n sabria dir el perquè. Aquesta tarda t'explicarà el perquè del seu disgust.
Per què
- Equival a per quina raó i introdueix frases interrogatives, tant directes —amb signe d'interrogació al final— com indirectes —sense signe d'interrogació: Per què no ha vingut?Pregunta-li per què no ha vingut.
- Equival a pel qual, per la qual, pels quals o per les quals, és a dir, funciona com a pronom relatiu: Aquesta és la pel·lícula per què s'interessaven tant. ('per la qual s'interessaven tant') Aquí teniu deu raons per què un nen ha d'estudiar música ('per les quals un nen ha d'estudiar música')
Per a què
- Equival a per a quina finalitat i introdueix frases interrogatives, tant directes —amb signe d'interrogació al final— com indirectes —sense signe d'interrogació: Per a què vols les tisores?
Pregunta-li per a què serveix aquest estri.
En nombrosos contextos, és possible tant l'ús de per a què com per què interrogatiu: la tria entre l'un i l'altre dependrà del valor que es vulgui fer destacar: Per a què matines tant? ('per a quina finalitat matines tant?') Per què matines tant? ('per quina raó matines tant?') - Equival a per al qual, per a la qual, per als quals o per a les quals, és a dir, funciona com a pronom relatiu. Es tracta d'un ús poc habitual: L'empresa per a què treballava ha fet suspensió de pagaments. ('per a la qual') El grau per a què demaneu accés ha tancat el període de preinscripció. ('per al qual')
3. Erra en compostos cultes i derivats per prefixació: "grecorromà" o "grecoromà"?, "coresponsabilitat" o "corresponsabilitat"?
En els compostos cultes el segon component dels quals comença amb r- i en els derivats amb prefix de mots que comencen amb r-, aquesta erra no es dobla encara que representi un so de erra vibrant entre vocals. Per exemple:
antireumàtic, contrarevolució, grecoromà, ludicorecreatiu, polirítmia, prerafaelita, preregnant, preromà, prorús, vicerector...
En canvi, s'escriuen amb rr els casos següents:
1. Els mots que comencen amb el prefix a- (que significa 'no' o 'sense' i el que serveix per formar verbs), cor- (variant de con-) i ir- (variant de in-). Per exemple:
arreflèxia, arrítmia, arrize; arrecerar, arruïnar; corredemptor, correferència, corregent, correpressor, corresponsabilitat; irracional, irreal...
2. Altres mots que en llatí ja la duien o ja tenen tradició històrica en català, com ara birrem, corregir, prorrata, prorrogar, prorrompre, virrei. També compostos manllevats com aiguarràs, bancarrota i xafarranxo, i derivats de locucions com ara arreveure i anorrear.
3. Els compostos amb els formants d'origen grec raquio- (o raqui-), reo-, rino- (o rin-), rinco-, riz- (o rizo-) i rodo-. Per exemple: cefalorraquidi, intrarraquidi, pneumatorràquia; batirreòmetre, biorreologia; arrínia, otorrinolaringòleg; nematorrinc, ornitorrinc; arrizotònic, micorriza, cinorròdon, metarrodopsina. Compostos amb les terminacions -rràfia, -rràgia, -rrea, -rrexi, -rrinc i -rroide. Per exemple: arteriorràfia, neurorràfia; hemorràgia, mastorràgia, otorràgia; amenorrea, verborrea; cariorrexi, metrorrexi; hemorroide, limforroide.
4. Conte, comte, compte
Els mots conte, comte i compte tenen una pronúncia bastant similar i solen causar confusions a l'hora d'escriure'ls. Segons el significat, cal distingir les tres grafies:
- Conte, del verb contar, és sinònim de rondalla: L'àvia m'explicava contes de dracs en sortir de l'escola.
- Comte, és el títol nobiliari: L'imaginari popular diu que el comte Arnau vivia al castell de Mataplana.
- Compte, acció de comptar, càlcul d'una quantitat: He perdut el compte dels cops que li he dit que calli; un compte corrent. També és habitual com a interjecció, per dir 'alerta': Compte, no caiguis!
5. Tan o tant?
Davant d'un adjectiu, un adverbi o un sintagma preposicional, es fa servir la forma tan. Per exemple:
El meu fill és tan prim com jo.
Tampoc no vius tan lluny.
No vagis tan de pressa.
En canvi, s'usa la forma tant davant d'un nom. En aquest cas, funciona com a adjectiu i concorda amb el nom que acompanya. Per exemple:
Hi ha tant soroll que no sento res del que em dius.
Avui no fa tant (de) vent.
Fa tanta calor que no puc dormir.
El meu fill té tantes joguines que no sé on endreçar-les.
La forma tant també pot funcionar com a adverbi. En aquest cas pot complementar un verb. Per exemple:
Ha menjat tant que no pot dir fava.
No corris tant.
Treballa tant com la Núria.
Aquest adverbi també pot introduir dos elements idèntics. Per exemple:
Tant en Joan com la Maria ho sabran fer,
Els seus judicis, tant polítics com literaris, eren encertats.
Tant legalment com moralment la seva posició és inacceptable.
6. Abreviatures dels ordinals: 1r, 2n, etc.
Per abreujar els ordinals cal distingir dos casos: quan van en singular i quan van en plural.
Quan van en singular, s'abreugen escrivint la xifra seguida de l'última lletra del mot desplegat. És optatiu posar-hi un punt després de la lletra. Per exemple:1r, 1r. (primer)
1a, 1a. (primera)
2n, 2n. (segon)
2a, 2a. (segona)
3r, 3r. (tercer)
3a, 3a. (tercera)
4t, 4t. (quart)
4a, 4a. (quarta)
5è, 5è. (cinquè)
5a, 5a. (cinquena)
Tot i que és més recomanable seguir aquestes indicacions, també és possible utilitzar les lletres volades en les abreviatures dels nombres ordinals. En aquest cas, d'acord amb el que s'ha fet tradicionalment en tipografia, cal escriure l'ordinal amb un punt, que ha d'anar entre la xifra i la lletra volada. Per exemple:
2.n (segon)
2.a (segona)
Quan els ordinals van en plural, s'abreugen escrivint la xifra corresponent seguida de les dues últimes lletres de la paraula sencera. Per exemple:
1rs, 1rs. (primers)
1es, 1es. (primeres)
2ns, 2ns. (segons)
2es, 2es. (segones)
3rs, 3rs. (tercers)
3es, 3es. (terceres)
4ts, 4ts. (quarts)
4es, 4es. (quartes)
5ns, 5ns. (cinquens)
5es, 5es. (cinquenes)
6ns, 6ns. (sisens)
6es, 6es. (sisenes)
Si els numerals ordinals abreujats apareixen en un text escrit en majúscules, la lletra o les lletres de l'abreviatura es continuen escrivint en minúscula. Per exemple:
2n CONGRÉS DE PEDIATRIA
2n. CONGRÉS DE PEDIATRIA
En els casos en què l'ordinal s'expressa amb xifres romanes, no es fa servir cap marca d'abreviació i no s'escriu cap lletra a continuació de la xifra. Aquests ordinals solen utilitzar-se en l'escriptura de noms de congressos, festivals, fires, competicions, etc. Per exemple:
III Trobada de Viles Històriques
I Jornades Nacionals de Dietètica
IX Jocs del Mediterrani
7. Hem, em o amb? / em fet o hem fet?
Els mots hem, em i amb, malgrat que en un context oral poden tenir una pronúncia similar, tenen usos i significats diferents. Per tant, cal fer servir l'un o l'altre segons el context:
hem
La forma hem és l'auxiliar d'un temps compost, la primera persona del plural del perfet d'indicatiu, i sempre va seguit d'un participi (del verb que sigui): hem + participi. Per exemple:
Hem decidit que anirem a viure junts.
Hem dit de fer-ho tan aviat com sigui possible.
em
La forma em és un pronom feble de primera persona que s'utilitza quan cal substituir un complement verbal (equivalent a 'a mi') o quan és la marca de primera persona d'un verb pronominal. Per exemple:
Em va donar les claus. ('va donar les claus a mi')
Em vaig barrejar amb els revoltats. (del verb pronominal barrejar-se)
amb
La forma amb és una preposició que expressa acompanyament, contacte, instrument, mitjà, etc. Per exemple:
Amb ell tot és més fàcil del que em pensava.
Va obrir la porta amb una radiografia.
8. El mot "soc" porta accent diacrític?
Arran de l'aparició de la nova Ortografia catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, aquest mot ha deixat de portar accent diacrític. Actualment s'escriu sense accent, doncs, en qualsevol dels seus significats.
Jo soc la directora.
M'han portat uns socs d'Holanda i m'han fet llagues als peus.
Queda el soc del pi que van tallar.
9. "Fins" o "fins a"?
La preposició fins a (o fins) indica un límit o punt final que no s'ultrapassa. A continuació es detallen els casos en què la preposició fins a es manté sense reduir o bé es redueix a fins.
Amb valor espacial:
1. Es manté fins a:
- Davant d'un nom o sintagma nominal (tret dels encapçalats per un demostratiu). Per exemple: Ves fins a la font. Arribarem fins a una fleca que conec. Anirem junts fins a casa.
- Davant d'un infinitiu. Per exemple: Seguiu recte fins a arribar a la segona torre.
2. Fins a es redueix a fins:
- Davant dels adverbis aquí, ací, allà, allí. Per exemple: Hauràs d'arribar fins allà si vols veure-ho.
- Davant d'algunes preposicions com ara arran o enfront. Per exemple: La cua arribava fins enfront del supermercat.
3. Opcional (fins a o fins):
- Davant de les preposicions sobre i sota (tot i que generalment s'usa fins a). Per exemple: Neteja bé fins a sobre dels armaris.
- Davant de l'interrogatiu i relatiu on. Per exemple: No sé fins (a) on arriba aquesta carretera.
- Davant de l'adverbi baix i les preposicions del tipus dalt, dins/dintre, prop, fora, davant o darrere. Per exemple: Hauríeu de caminar fins (a) dalt de la muntanya.
- Davant dels demostratius aquest, aqueix i aquell (en aquest cas, també es pot substituir la preposició a per en per evitar la confluència de les dues vocals). Per exemple: Correu fins (a) aquell arbre o Correu fins en aquell arbre.
Amb valor temporal:
1. Es manté fins a:
- Davant d'expressions temporals que, en altres contextos però sense la preposició fins, també portarien la preposició a. Per exemple: No pots engegar la ràdio fins a les 9 del matí.
- Davant d'un infinitiu. Per exemple: No deixarem d'investigar fins a resoldre el cas.
2. Fins a es redueix a fins:
- Davant d'oracions subordinades amb que. Per exemple: No descansarà fins que no ho aconsegueixi.
- Davant de construccions temporals amb el verb fer. Per exemple: Fins fa una setmana estava de baixa.
- Davant de sintagmes preposicionals: Fins d'aquí a deu minuts no vindrà. Hi seran fins per Nadal.
- Davant d'adverbis temporals. Per exemple: Fins avui no he pogut explicar-te res. Fins ben aviat!
- Davant de noms dels dies de la setmana sense determinant. Per exemple: No tornaran fins dilluns.
3. Opcional (fins a o fins):
- Davant de sintagmes nominals definits que expressen dates concretes. Per exemple: Ens hi estarem fins (a) l'1 de setembre. No obrirà el negoci fins (a) l'any que ve. Va treballar al teatre fins (a) la tardor de l'any passat.
- Davant dels demostratius aquest, aqueix i aquell (en aquest cas, també es pot substituir la preposició a per en per evitar la confluència de les dues vocals). Per exemple: No havíem netejat la cuina fins (a) aquell dia o No havíem netejat la cuina fins en aquell dia.
10. "Per" o "per a" davant de nom?
En certs casos, és possible fer servir tant la preposició per com per a davant de sintagma nominal, pronom o adverbi. Es tracta dels casos següents:
1. En complements que indiquen orientació o intenció. Per exemple:
Estudia per advocat.
Estudia per a advocat.
2. En complements que expressen opinió o punt de vista. Per exemple:
Per ell, anar-hi amb avió és massa arriscat.
Per a ell, anar-hi amb avió és massa arriscat.
Per l'opinió pública la pujada contínua de l'electricitat és un escàndol.
Per a l'opinió pública la pujada contínua de l'electricitat és un escàndol.
3. En complements que expressen un valor concessiu, amb valor no ponderatiu ('malgrat'). Per exemple:
Pel lloguer tan barat que pagues, tens un senyor pis.
Per al lloguer tan barat que pagues, tens un senyor pis.
4. En complements que expressen temps, quan fa referència a un termini fix en el futur. Per exemple:
Ho heu de tenir llest per demà.
Ho heu de tenir llest per a demà.
5. En expressions com no haver-n'hi per (a) tant i no donar per (a) gaire. Per exemple:
Apa, que no n'hi ha per tant!
Apa, que no n'hi ha per a tant!
Ha dormit poc i ja no dona per gaire més.
Ha dormit poc i ja no dona per a gaire més.
6. Finalment, en l'expressió per sempre s'usa preferentment la preposició per, perquè emfasitza la durada, tot i que l'ús de per a és admissible. Per exemple:
Se'n va anar per sempre més (millor que Se'n va anar per a sempre més).
11. Canvi o manteniment de la preposició "en" davant d'infinitiu? "Pensar en fer", "pensar a fer" o "pensar de fer"?
Hi ha verbs que regeixen la preposició en, com ara basar(-se), complaure's, entossudir-se, consistir, interessar-se, invertir, vacil·lar, engrescar(-se) o capficar-se, entre molts altres. Per exemple:
La democràcia consisteix en la participació del poble en la política.
Ara bé, quan aquests verbs es troben davant d'un infinitiu, en registres formals és preferible canviar la preposició en per la preposició a. Per exemple:
La democràcia consisteix a fer que el poble participi en la política.
Quan el verb pensar té el significat de 'tenir la intenció de', va seguit de complement directe, que pot anar introduït per la preposició de. Per exemple:
Pensava dir-li la veritat tan bon punt arribés.
Pensava de dir-li la veritat tan bon punt arribés.
En canvi, amb els significats de 'recordar-se de' i 'tenir el pensament ocupat en', aquest verb va seguit de complement de règim, el qual pot anar encapçalat per les preposicions a i de. A més a més, en registres informals també es pot trobar la preposició en. Per exemple:
Pensa d'endur-te les claus quan te'n vagis. ('recorda-te'n)
Tot el dia pensa a jugar a futbol, no farà res de bo. ('té el pensament ocupat en')
Pensa en endur-te les claus quan te'n vagis (registres informals).
Tot el dia pensa en jugar a futbol, no farà res de bo (registres informals).
12. És correcte siusplau en català? Sisplau o si us plau?
L'expressió si us plau es fa servir per demanar amb cortesia alguna cosa. Per exemple:
Seguiu-me, si us plau.
Si us plau, Anna, deixa'm un euro.
Et demano si us plau que m'escoltis.
Actualment s'utilitza la forma si us plau per referir-se a totes les persones gramaticals, però el pronom us que conté aquesta expressió pot variar segons el destinatari:
Anna, deixa'm un euro, si us plau / si et plau.
Sr. Massó, esperi en aquesta sala, si us plau / si li plau (poc usat).
Seguin a la primera fila, si us plau / si els plau.
En textos de l'àmbit administratiu, atès que es recomana utilitzar-hi el tractament de vós, l'expressió adequada és si us plau.
Sra. Rius,
Comuniqueu-nos la vostra resposta, si us plau.
Finalment, la normativa no recull la grafia reduïda sisplau (no pas siusplau), que s'usa en contextos informals.
13. Apostrofació davant de sigles i acrònims
L'apostrofació davant de sigles i acrònims varia d'acord amb la manera com es pronuncien aquestes abreviacions: com si fossin mots (pronunciació sil·làbica: IVA, INCAVI) o lletra per lletra (pronunciació lletrejada: UGT, NBA).
Pronunciació sil·làbica
En el cas de les sigles i els acrònims que es llegeixen com qualsevol altra paraula, els articles el i la i la preposició de s'apostrofen o no d'acord amb les regles generals d'apostrofació dels mots sencers: el PIB, l'INCAVI, la NASA, l'UCI, l'UNICEF, de RENFE, d'IVA.
Pronunciació lletrejada
En el cas de les sigles que es llegeixen lletra per lletra, si la sigla comença amb vocal, també es fa servir l'apòstrof d'acord amb la regla general. Cal tenir en compte que l'accent recau sobre la vocal tònica corresponent a la pronunciació de la darrera lletra: l'IPC, l'A-7, la UPC, d'UGT.
Si la sigla es llegeix lletra per lletra i comença amb un so consonàntic (per exemple, DNI, de-ena-i), no es fa l'apostrofació: el DNI, la BBC, de DDT.
Però si el nom de la primera consonant comença amb vocal (per exemple, FMI, efa-ema-i), sí que s'apostrofen, tant els articles el i la com la preposició de: l'FMI, l'N-II, d'FM.
Pronunciació combinada
En el cas de les sigles que es pronuncien combinant la pronunciació sil·làbica amb la pronunciació lletrejada, se segueix el criteri de les lletrejades: el PCUS (el pe-cus), l'MPOC (l'ema-poc), la BDOL (la be-dol).
Pronunciació desplegada
Quan una sigla es pronuncia desplegant-la, s'apostrofa o no considerant el desplegament, i no la grafia de la sigla: el TSJC ('el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya'), la LECr ('la Llei d'enjudiciament criminal'), de CCOO ('de Comissions Obreres').
Pronunciació i grafia
A l'hora de pronunciar una sigla o un acrònim i d'escriure l'article definit o la preposició de que els precedeixen, una pronúncia pot condicionar el criteri d'apostrofació i una grafia pot condicionar un o altre tipus de lectura.
Per exemple, davant de sigles que comencen amb i o u seguides de vocal, com ara IESE (Institut d'Estudis Superiors de l'Empresa), es poden donar dues pronunciacions diferents. Si es pronuncien amb la i o la u semiconsonàntiques, no s'apostrofen l'article masculí el ni la preposició de: el IESE ('el ie-se'), de IESE ('de ie-se'). Però si es pronuncien amb la i o la u vocàliques, sí que s'apostrofen: l'IESE ('l'i-e-se'). També es pot llegir la denominació desplegada: l'IESE ('l'Institut d'Estudis Superiors de l'Empresa').
Un altre cas pot ser el d'una sigla com SNL darrere de l'article definit. Si es vol que es llegeixi la denominació desplegada, no es fa l'apostrofació: el SNL ('el Servei de Normalització Lingüística'). En canvi, si es vol que es llegeixi lletrejada, l'article s'apostrofa: l'SNL ('l'essa-ena-ela').
14. "Potser" o "pot ser"?
Les formes potser i pot ser tenen significats diferents.
L'adverbi potser denota la possibilitat del que es diu. Equival a tal vegada, probablement. Per exemple:
Potser vindran demà.
Potser ja és massa tard.
En canvi, la construcció pot ser està formada pel verb poder i l'infinitiu del verb ser. Per exemple:
No pot ser que no hagi vingut!
Pot ser que demà plogui.
Cal recordar que l'adverbi potser no admet el subjuntiu. Així, en comptes de Potser vingui, cal dir Potser vindrà o Potser ve. En canvi, si es fa servir el verb poder, sí que pot aparèixer el subjuntiu, precedit sempre de la conjunció que. Per exemple: Pot ser que vingui, Pot ser que sigui massa tard.
En un registre col·loquial, es fa servir la construcció potser que + subjuntiu per expressar un suggeriment. Per exemple:
Potser que afluixis!
Potser que fem un pensament...