Des del 2016, el PEN Català, amb el Premi de Traducció, impulsa, dignifica i visibilitza una de les feines més importants del món del llibre. En aquesta vuitena edició, ha afegit dues novetats: d’una banda, l’obra guanyadora rebrà 4.000 euros; i d’altra, els originals de les obres a considerar han d’estar subjectes a drets d’autor. El jurat està dirigit per Dolors Udina i format per Maria Llopis, Marisa Presas, Francesc Parcerisas i Yannick Garcia.
En aquesta vuitena edició, el premi compta amb diferents fases: al març es van presentar els primers deu finalistes, i ara se n'han seleccionat quatre. El 13 de setembre, les quatre traductores defensaran la seva obra en un acte a La Setmana del Llibre en Català, i l'obra guanyadora es donarà a conèixer el 30 de setembre, que coincideix amb el Dia Mundial de Traducció. Us presentem els quatre finalistes i us oferim un tast de cadascuna.
1. La sang del cel, de Piotr Rawicz, traduït del francès per Susanna Fosch i publicat per l'Editorial Afers.
Un text descarnat sobre l’Holocaust, amb una llengua rica, imatjada, que apunta en totes direccions i una veu narrativa complexa i intel·ligent. La traductora sap reproduir tot aquest festival de llengua carregada de recursos. La traducció és juganera quan cal i implacable quan toca. Una obra d’orfebreria digna d’admiració.
«El Borís tornava a mirar fixament, en la penombra, la superfície llisa de l’estufa de fosa roent. A còpia d’imaginar-se-les, dibuixava figures geomètriques sobre aquesta superfície verge i així que relaxava l’esforç aquestes figures imaginàries es tornaven boges i arrossegaven el Borís, el Borís eternament mut. “La geometria, aquella prova irrefutable de la bogeria de Déu” —on havia sentit, doncs, aquelles paraules...? Sí, però un Déu NORMAL, un Déu desproveït de bogeria, seria suportable?»
8.L'estiu que la mare va tenir els ulls verds, de Tatiana Tîbuleac, traduït del romanès per Corina Oproae i publicat per Amsterdam.
Aquesta novel·la és la història d’un perdó, d’un fill envers la mare. El relat, escrit en primera persona del fill, reflecteix amb frases curtes i seques, de semàntica fins i tot violenta, el primer moment de greuges i odi; a mesura que corre el relat, a través de la malaltia terminal de la mare, el relat es va assuaujant i el lèxic esdevé més amable, tendre i trist, fins que el perdó ja és un fet. La traductora ha sabut cristal·litzar aquest canvi de registre d’una manera gradual i gairebé imperceptible.
«Aquell matí, quan l’odiava més que mai, la mare va fer trenta-nou anys. Era baixeta, grassa, ximple i lletja. Era la mare més inútil que havia existit mai. Me la mirava des de la finestra mentre ella m’esperava a la sortida de l’escola com una pidolaire. L’hauria matat només amb mig pensament. Al meu costat, espantats i silenciosos, desfilaven els pares. Un trist escamot de perles falses i corbates barates, que havien vingut a recollir els seus fills defectuosos i amagats dels ulls curiosos de la gent. Ells s’havien pres com a mínim la molèstia de pujar. A la mare jo li importava tan poc com el fet que hagués aconseguit acabar els estudis.
[...]
La mare es va aturar en sec i jo em vaig aturar amb ella i amb tot allò que ens havia de passar aquell dia. Després em va agafar la mà i em va arrossegar entre les flors grans i tristes, que ens miraven amb els seus caps dentats. Jo ja no era un fill ni tampoc ella era una mare. Érem un ésser mortal espantat i una bruixa que transportava la seva presa cap a un altre món. Vam fer l’últim pas i el temps es va tancar darrere nostre com una cremallera invisible.»
2. El color porpra, d'Alice Walker, traduït de l'anglès per Josefina Caball i publicat per Proa.
La traductora ha sabut reflectir perfectament la manera de parlar de la Celie, una dona amb molt pocs estudis, que és la narradora de la història, i de la seva germana Nettie, que s’expressa a través de les seves cartes amb una redacció acurada que fa palès que ha estat educada. Un exercici de traducció, sobretot en el cas del relat de la Celie, que resulta admirable.
«Val més que no ho expliquis mai a dingú, només a Déu. Ta mare es moriria.
Estimat Déu,
Tinc catorze anys. Soc Sempre he sigut bona nena. Envia’m un senyal, aixins podé entendré què em passa.
La primavera passada, després de néixer el Lucious, els sentia discutir nyiquinyac. Ell l’estirava pel braç. Ella deia: És massa aviat, Fonso, no em trobo bé, fins que ell la deixava en pau. Passa una setmana, i ell, tornem-hi, vinga estirar-la pel braç. Ella que li diu: No, no vui. Que no veus que estic mig morta, amb totes aquestes criatures?
La mare se’n va anar a Macon a veure sa germana metgessa i em va deixar a càrrec de tots. Ell no em va dir mai ni una paraula bonica. Només va dir: Faràs el que ta mare no volia fer. Primer em va acostar el daixonses al maluc i va començar a moure’l amunt i avall. Després em va engrapar les tetes. Encabat va ficà’m el daixonses allà dins. Com que em feia mal, vai plorar. Ell em va començar a estrenye’m el coll diguent: Val més que callis i que t’hi acostumis.
Prò no m’hi he acostumat mai. I ara em ve mareig cada cop que em toca cuinar. La mare em rondina sempre i no em treu els ulls de sobre. Està contenta perquè ara la tracta bé, ell. Prò està molt malalta i em sembla que no durarà gaire.»
5. L’home dels ulls compostos, de Wu Mig-Yi, traduït del xinès per Mireia Vargas Urpí i publicat per Chronos.
A la novel·la original hi trobem la caracterització de personatges de cultures i ètnies diverses, així com d’altres que podrien ser producte de la imaginació dels personatges “reals”; la descripció del paisatge i de la flora i la fauna de l’illa de Taiwan; dades històriques i científiques, i l’acció de catàstrofes naturals, o no tan naturals, com tsunamis, inundacions i esllavissades. La traductora ha traslladat la complexitat dels personatges i la diversitat de gèneres i perspectives de manera brillant i, mitjançant notes, ha proporcionat al lector la informació necessària.
«Els habitants de Wayo-wayo mai no preguntaven l’edat a ningú. Eren igual d’alts que els arbres i, tal com fan les flors, dreçaven els òrgans reproductius cap enfora. Eren com els musclos d’aigua dolça, que esperen amb tossuderia el pas del temps, i eren com les tortugues, que moren amb un somriure als llavis. Les seves ànimes sempre vivien una mica més que el cos. A més a més, com que passaven molt de temps mirant fixament el mar, els ulls els quedaven ensopits i de grans patien cataractes. Abans de morir, els vells, la gran majoria dels quals ja feia temps que havien perdut la vista, preguntaven als fills, que els acompanyaven al costat del llit: "Quin temps fa avui a la mar?" Els wayo-wayorencs pregaven a Kabang per la gràcia de poder morir mirant el mar i, en vida, el que somiaven era poder arribar al moment de la mort encara amb l’anhel de conservar la imatge intacta del mar dins del cap.»
