En defensa de la vida al camp

La pinya d'un pi quan hi ha un incendi s'escalfa, s'obre, peta, i en surten disparats tots els pinyons. Aquests pinyons es claven a terra i, malgrat les flames i les cendres, un dia seran pins. No em deixa de meravellar l'instint de supervivència de la natura. Com, tot i la mort, està programada per viure.

Soc a l'Espluga de Francolí, on el Museu de la Vida Rural (no us n'esteu, de visitar-lo, tenen unes figures precioses de com era abans la vida al camp) estrena l'exposició Jugar amb foc. Perquè deixem de veure'l com un estrany perillós, i el mirem des d'un altre lloc, però no només al foc, sinó al nostre entorn. Ens creiem amos i senyors d'aquest món i l'explotem com si tot ell estigués al nostre servei. Penso en ma besàvia, que a Vallclara tenia un hort, un ruc i una cabra, i què més vols, i prou sana que va viure fins als noranta-dos anys. Penso també en la riuada que fa mesos es va endur, aquí a l'Espluga, el celler Rendé Masdéu. Penso en la trucada en directe que Xavier Graset va fer a la propietària, que encara no s'havia atrevit a baixar-hi, i en com li tremolava la veu: "No hi ha res de res. El riu ens ho ha pres tot". Penso en com el poble sencer es va arremangar l'endemà. Penso en com l'aigua, el foc, i la natura, encara que ens n'oblidem, manen més que nosaltres.  
 Però comencem pel principi: el foc ens va permetre avançar com a espècie. A l'Espluga em diuen que encara hi ha un ferrer dels d'abans. Quan vaig anar a la pastisseria de Cal Gamell, em van ensenyar el forn antic amb què encara fan carquinyolis. A Vimbodí, el poble de mon àvia, he vist fer vidre bufat. Passejo per l'exposició: hi ha una foto, feta per Jordi Font Recasens, de la Dolors i l'Emili, una parella que viuen com fa cent anys: al matí encenen el foc a terra amb papers de diari i troncs del voltant de casa seva, i les brases les fan servir a la seva cuina de carbó. Vivim desconnectats del foc? Em ve la imatge –tan impersonal i que aquest hivern he vist a hotels, bars i cases– de pantalles que simulen llars de foc. Em ve la imatge dels fogons que encenia amb un llumí –oh, l'olor– i no amb el botó de la vitroceràmica. Em ve la imatge de la nit que, quan era petita, se'n va anar la llum i, com que no existien els mòbils, anàvem per casa amb una espelma. 
 
El tronc d'un ametller ara és el cos d'una escultura de Marta Pruna que contempla el món amb les mans juntes i amb els ulls oberts. Veig una tela de Joan Miró, Sobreteixim 17, on va abocar-hi benzina, la va encendre i va atacar el foc colpejant-lo amb una escombra plena d'aigua. Veig un quadre magnífic de Josep Guinovart, D'abelles i rostoll cremat. I recordo la història que em van explicar al Born: quan Guinovart tenia onze anys, Barcelona va ser bombardejada, i va fugir amb la seva mare, l'avi, les tietes i els germans, a Agramunt. Allà s'alimentaven de l'hort de l'avi, anaven a l'escola i jugaven al camp i als carrers. Però, com un malson, les bombes dels avions alemanys també van arribar en aquest poble. I, de nou, es van haver d'escapar: aquesta vegada, en una cabana al bosc. Aquest quadre és això: en un cantó, les abelles que volen i fan mel, i en l'altre, la terra cremada per la guerra. M'agrada veure qui ocupa més terreny. 
 
Ens posen un fragment d'O que arde, una pel·lícula que mostra el despoblament de les zones rurals de Galícia. I tot d'una recordo l'agost en què, fent el camí de Santiago, prop de Sarria vaig conèixer la Delfina, una pastora de noranta anys que vivia en un poble de tres cases i cada dia anava a passejar la seva vaca. Quanta saviesa de camp quedarà en l'oblit? Li trec el tema a l'Helena Ballart, de la Fundació Pau Costa, i em diu: "Els pastors cremaven totes les vessants perquè a la primavera sortís l'herba tendra i el ramat se'l tornés a menjar. Després, hi va haver una prohibició de tots contra el foc i es va deixar de fer". I s'hi afegeix l'Oriol Vilalta, director general de la Fundació Pau Costa: "El més fotut d'això és com dir que la Terra és plana. Tenim una canonada connectada amb els emirats àrabs perquè ens passin gas, i no som capaços de treure llenya dels boscos de Poblet per escalfar-nos a l'Espluga".

L'Helena m'ho explica: "Als anys setanta un 34% de la superfície de Catalunya era bosc. En aquest últim segle ha augmentat molt: ara un 70% de la superfície és bosc, i un 70% d'aquest no està gestionat. A més, només l'1% de la població es dedica a l'agricultura i al sector primari". Li dic: "Sí que conec una amiga que agafa llenya de la muntanya, però, i jo, què puc fer per evitar els incendis?" "Consumir productes locals: si coneixes algú que faci oli, verdura, vengui ous, tria'l". M'ensenyen l'etiqueta dels Ramats de Foc: els productes que la porten indiquen que aquell formatge o xai que menges ve de ramats que, pasturant en zones forestals concretes, estan evitant grans incendis.
 Acabem l'exposició i ens ofereixen un senyor dinar amb productes de proximitat: una amanida amb un formatge fet per una parella de la vall del riu Brugent, en què ell fa de pastor i ella, depèn del dia, fa formatge fresc, tendre o mató. Hi ha avellanes d'Alcover, mel de l'ermita del Remei, un cabrit, alletat durant tot el cicle, que va ser mort el divendres passat, panadons fets amb farines antigues i herbes del camp. Em serveixo una mica de Vi Fumat: les vinyes d'on prové van fer de tallafoc a l'incendi de l'Empordà del 2012. Encara fa olor de fum. "Que bo", vaig dient. "Si el que es fa aquí al costat és més bo, per què ho han de dur de l'altra punta del món?", vaig pensant. 

La conclusió és ben clara: quan oblidem la vida al camp, és quan apareixen els incendis. I més ara, que pugen les temperatures i cada vegada hi ha més sequeres. Mentre dinem algú fa una aposta de futur: "D'aquí vint anys tothom voldrà viure als pobles, perquè hi haurà tecnologia i benestar". Me'l crec: davant la bogeria de preus dels lloguers a Barcelona, l'estrès, la velocitat, el soroll, si gràcies a internet, cada vegada podem treballar més connectats, per què no triar la tranquil·litat i la salut? Potser la revolució és reivindicar la petitesa. El que es cuida amb les mans, el que ve de tu a mi, el que té una identitat: un plat on saps per on ha pasturat el xai que menges o quines mans han fet aquest mató. Ara que als supermercats hi ha mandarines –que venen de ves a saber on– pelades dins de pots de plàstic, és un acte de respecte i de sentit comú triar els qui cuidant el que fan, cuiden el nostre paisatge, el nostre paladar i el nostre cos. Perquè si hi ha una cosa altament inflamable, és la nostra manera de viure. 

Jugar amb foc

Fins al 24 de juny del 2021.

Una exposició del Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla coproduïda amb la Fundació Pau Costa, que té com a objectiu reflexionar sobre la gestió actual dels boscos i de les zones rurals. Està organitzada en quatre eixos: l’origen del foc, el foc aliat, el foc desfermat i conviure amb el foc. Hi ha obres d'artistes com Josep Guinovart, Chema Madoz, Joan Brossa, Núria Vila o Marta Pruna.