És curiós que el verb navegar ens serveixi per referir-nos a dues accions tan diferents com la navegació per mar, sensual i impredictible, i la navegació per internet, d’una pastositat digital i grisosa. La força de les metàfores, potser, rau en això, en les connexions insospitades. Navegant per internet, precisament, vaig trobar un diccionari de termes nàutics. De seguida se’m va ocórrer buscar-hi la paraula mar. El que més em va sorprendre no va ser la definició sinó totes les maneres que hi havia d’adjectivar-la: alta mar, bella mar, mala mar, mar brava, mar de lluny, mar arrissada, mar desfeta, mar interior, mar alta, mar oberta, mar podrida i, com si al final de la seva entradeta els mots també arribessin a la senectut, mar vella. Hi havia moltes més formes de designar la mala maror que la mar calmada, cosa que potser té a veure indirectament amb allò que deia Tolstoi que les famílies felices ho són totes igual mentre que les infelices ho són cadascuna a la seva manera.
Vaig pujar les escales mecàniques del Teatre CCCB una tarda de dissabte, mentre totes aquestes menes de mar em rondaven pel cap. Em sentia, francament, el protagonista d’una impostura: estava assistint a un acte en què participarien Enrique Vila-Matas i Rodrigo Fresán i que moderaria Anna María Iglesia; l’acte tractaria sobre dues novel·les: Moby Dick, de Herman Melville, i Dama de Porto Pim, d’Antonio Tabucchi, cap de les quals havia llegit.
Dies enrere, havia llegit un conte de Tao Lin –es titulava Sinceritat, dins del recull Bed– on un dels personatges deia: «Per exemple: Moby Dick resulta súper creïble. Tampoc és que m’agradi Moby Dick. No. Bé, és que no l’he llegit. Però no té importància. Ho sento. No sé de què estic parlant. Només dic… tonteries. Sisplau, no em feu cas. Vale.» ¿No haver llegit Moby Dick constituïa un clixé en si mateix? Però una cosa és reproduir un clixé –peccata minuta, si no és que ho fem tota l’estona– i una molt diferent és anar a un acte sobre Moby Dick i Dama de Porto Pim sense haver llegit ni l’una ni l’altra, simplement emparats per l’admiració lectora cap a Vila-Matas. Sí, és difícil llegir Vila-Matas i no començar a idolatrar-lo. Hi ha diversos factors que contribueixen a aquest fet: l’aura de misteri que l’envolta, les relacions entre vida i art que es traven a la seva obra… L’evidència flagrant, però, era que l’acte es titulava Moby-Pim i que ni havia llegit Melville ni tampoc Tabucchi. Un altre personatge de Tao Lin, al mateix conte, s’exclamava: “Per fi no em sento fals!”. Però jo encara m’hi sentia, i profundament.
Vila-Matas és d’aquests autors que ens han ajudat a posar en qüestió tota idea d’autenticitat, com Oscar Wilde. També va mitigar la nostra preocupació illetrada que, al principi de l’acte, Anna María Iglesia digués: “Parlarem de Moby Dick i Dama de Porto Pim; o, el que és el mateix, de Melville i Tabucchi; o, el que és el mateix, de Vila-Matas i Fresán”, establint una sinonímia impossible que, potser, en darrer terme, ens salvaria de la inautenticitat. Iglesia seia entre Vila-Matas i Fresán, amb una llibreta plena d’apunts entre les mans; amenaçadora, advertia a Fresán: “No t’avancis a les meves preguntes!” Vila-Matas, a la seva esquerra, duia una americana fosca i una camisa clara; el seu cabell, ara gris i poc abundant, es desdibuixava com una bruma insensata. Fresán, a la seva dreta, més casual, duia una dessuadora vermella sota una jaqueta de pana marró i ulleres rodones.
A mesura que avançava l’acte, va sorgir una altra raó per deixar de sentir-nos falsos o hipòcrites o simples esnobs: Moby-Pim no només era una conversa entre dos autors sobre Moby Dick i Dama de Porto Pim sinó que també era, en si, una invitació a la literatura i la lectura. Fins llavors no havíem llegit Melville ni Tabucchi, però ara teníem més raons que mai per fer-ho. Moby-Pim també va esdevenir, a poc a poc, una conversa sobre la cuina de l’escriptura, encara que Fresán digués que, quan els escriptors teoritzen sobre el que fan, novament recorren a la ficció.
Fresán va preguntar a Vila-Matas per la seva relació amb el mar, havent nascut en una ciutat com Barcelona. “El Mediterrani sempre l’he donat per descomptat”, respongué Vila-Matas. “El Mediterrani és l’avorriment. De petit, prendre el sol a la platja em semblava un costum extravagant i sempre mirava si feia núvol per no haver d’anar-hi. A l’agost, simulava que llegia sota l’ombra d’un pi perquè em deixessin en pau, però, com sap la meva germana, que és aquí present [i Vila-Matas dirigeix una mirada a la massa enfosquida del públic], tenia el llibre del revés; es notava que era una excusa. Així em vaig fer escriptor, perquè vaig acabar llegint alguna cosa. Em vaig fer escriptor escapant de l’avorriment.” Lluny dels panegírics sobre el mar, Vila-Matas afirma que detestava el Mediterráneo de Serrat. “Més tard vaig viatjar a les illes Açores i el mar em va fascinar. Però ja no era el Mediterrani, era l’Atlàntic.” Segurament el Pacífic és l’oceà que més va determinar la seva literatura; va ser en una visita a Xile, davant d’aquest blau, on se li va ocórrer la primera frase d’El mal de Montano. “És un dels tres millors textos que he publicat, sens dubte.”
Més enllà dels mars reals o dels mars ficticis de Moby Dick i Dama de Porto Pim, Vila-Matas i Fresán van reflexionar sobre les metàfores del mar. Hi ha, per exemple, la vora del mar, la riba, que en certa forma s’assembla a l’escriptor. L’escriptor és una figura de frontera, limítrofa, perquè els llocs reals no el determinen: “Vaig escriure Montevideo a casa meva, a Barcelona, durant una convalescència”, comentava Vila-Matas. “Però el cert és que és una novel·la escrita a París, perquè el punt de referència és francès.” Fresán assegura que hi ha una sèrie d’escriptors que han obsessionat Vila-Matas i que es caracteritzen per “no buscar un lloc d’origen sinó un lloc on ser originals, on ser ells mateixos”; un cop més, el rebuig dels mites d’origen o d’autenticitat, la cerca incansable de la imaginació i l’artifici.
També hi ha la mar oberta, que s’acostaria a l’experiència de la llibertat creativa. “Una vegada comences a escriure un llibre, la cosa es dispara en moltes direccions, però jo sempre he volgut aconseguir una novel·la de la reduïda extensió de Dama de Porto Pim”, comença Vila-Matas. Per Fresán, l’experiència de la llibertat creativa va associada a la lectura d’una novel·la de Vila-Matas, Una casa para siempre: “Quan un comença a escriure, generalment es diu: hi ha d’haver el capítol u, el capítol dos, que el capítol dos comenci on acabi l’u… Jo era incapaç de fer això. Quan vaig llegir Una casa para siempre, per una banda vaig respirar tranquil, però, per l’altra, vaig pensar que ja no em quedaven coartades; si algú ha pogut fer una cosa com això, està obrint la porta perquè jo faci alguna cosa com no creia que es pogués fer.” Per a Vila-Matas, aquesta experiència del ah-això-també-es-pot-fer va venir de la mà de Robert Walser i el seu Jakob von Gunten. “Vaig pensar: si es pot contar això, llavors es pot contar el que sigui. És un treball de llibertat, de cerca d’espais per a un mateix, sabent que, si mínimament ho saps fer, tot val.”
Cap al final de l’acte, Iglesia, fascinada per les històries que explica Vila-Matas, resol: “Quan m’expliques coses, no sé on comença la realitat i on la ficció”. Ell assegura que no menteix, que no el diverteix mentir. “A tota la gent li passen coses rares però, si ets escriptor, desenvolupes una especial sensibilitat per a la raresa”, raona Fresán. Una sensibilitat o percepció de la raresa que també podria anomenar-se, ras i curt, atenció. L’atenció que dirigim als textos és la mateixa atenció que dirigim a la realitat. Quan aprenguem a escoltar les paraules de Moby Dick i Dama de Porto Pim –o, el que és el mateix, Melville i Tabucchi; o, el que és el mateix, Vila-Matas i Fresán–, aprendrem a escoltar el món. És així com l’edició d’enguany del festival Kosmopolis, a més d’una invitació a la literatura, esdevé una invitació a la vida atenta. Sempre amb el Mediterrani, que és l’avorriment, de teló de fons.
