Escrivim perquè no estem bé

Ha nascut un premi i això és motiu d'alegria. No cada dia hi ha 40.000 euros en joc per a un novel·lista en català. Perdó. No voldria ser tan prosaica, però són temps de penúries i que la històrica editorial Proa, del Grup 62, de la galàxia Planeta, s'hagi decidit a estrenar un nou guardó, francament, és per celebrar-ho. El primer a endur-se'l ha estat un original de Jordi Nopca, triat entre 63: una novel·la que serà a les llibreries a partir del 20 de novembre i que ja té la portada feta. És el dibuix d'una noia fumant. Per què? Ni idea. Això forma part del misteri d'un argument que Nopca ens ha explicat de puntetes per no revelar-nos res abans d'hora.

La teva ombra va d'un parell de germans nascuts a la frontera entre Barcelona i l'Hospitalet, que viuen episodis d'infidelitat i venjances. No és negra ni és tardomedieval, ni va de la Guerra Civil, això queda ben clar. L'estil hi és fonamental i hi surt el Sónar, el Tinder, Cims borrascosos, el grup Oasis i els Gremlins. El professor Xavier Pla, membre del jurat, també ens ha dit que atrapa. És bo saber-ho. És extensa, unes 500 pàgines. Però tot això ja ho veurem ben aviat perquè aquest cop les coses estan ben fetes i el premi s'atorga un dia i el llibre és a les llibreries la setmana següent.

Nopca, nascut a Barcelona el 1983, és un habitual dels saraus literaris, ja que fa de periodista per al diari Ara, per això al sopar literari ningú no s'estranyava de veure'l entre els comensals i, fins i tot, més d'un va preguntar-li si ja sabia qui guanyava el premi. Aquesta situació surrealista no seria estrany que aparegués en alguna de les seves novel·les. Per ara, Nopca ha publicatEl talent i el recull de contes Puja a casa. Amb La teva ombra no s'hi ha posat per poc i, probablement en el moment més sincer de la festa de concessió del I Premi Proa de Novel·la, ens ho va deixar ben clar: "Escric perquè no estic bé". I tothom va riure perquè els presents, en aquell moment, estàvem bé, però no ens havíem oblidat de què vol dir no estar-ho.

Sí, estàvem bé perquè ha nascut un premi i l'editorial s'hi va abocar de ple. El lloc on es va celebrar el sopar, dimarts 12 de novembre, no podia ser més encertat: a la Fundació Tàpies amb unes taules molt ben parades i envoltats d'art. Els de Sarova Catering van sorprendre amb unes bombes de salmorejo que no van parar d'esclatar en els paladars dels nombrosos escriptors que es van aplegar a la cita: Carme Riera, Jordi Puntí, Ramon Solsona, Imma Monsó... i no tinc més remei que deixar-me'n un munt. Alguns no són gaire habituals en aquests saraus, però, ja us ho he dit, el motiu s'ho valia.

Des del principi de la vesprada, no va trigar gens a córrer la brama que les bombes de salmorejo eren delicioses mentre al gremi es comentaven altres bombes de la jornada, que si el pacte llampec Sánchez-Iglesias, que si la Jonquera tallada i que si qui havia guanyat era el Jordi Nopca. No, aquest últim secret va estar ben guardat i es va revelar oficialment tot just començar el sopar perquè tots plegats no haguéssim de fer el paperina esperant el veredicte. Ja tots entaulats, va sonar una música entre Full monty i Amélie i van desfilar a l'escenari els membres del jurat: Vicenç Villatoro, Nelleke Geel, Xavier Pla, Clara Queraltó i l'editor Josep Lluch, així com Josep Ramoneda, president del Grup 62, i Emili Rosales, director editorial, que en una badada divertida va confondre Jaume I amb Jaume Cabré, coses de representar un segell amb tanta solera com Proa.

Malgrat la tonada, cap d'ells no es va decidir a fer un estriptis. De seguida van llegir el veredicte i la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, va agafar Nopca pel braç i li va lliurar el premi, ja que l'autor –atabalat, refredat i nerviós–, ja havia engegat el seu discurset de tres minuts cronometrats abans de tenir el guardó en mà.

Un cop ja tots al cas, el sopar va continuar ben suculent i ben regat i ben amenitzat per les cançons de David Solé i Paula Valls. La traca final va ser una entrevista amb un Nopca ja més relaxat, que per als periodistes va ser repetitiva –ja l'havíem sentit en roda de premsa al matí i ja havíem guardat el secret durant hores–, però que va ajudar a fer-se una idea de La teva ombra a la resta dels convidats. Hi havia llibreters, els qui són a peu de trinxera, i calia començar a seduir-los. Entre tots vam confirmar, si més no, que l'escriptura pot ajudar-nos a estalviar en psicoanalista i, per als temps bojos que corren, això no és poca cosa. Escrivim perquè no estem bé, cert, però hi ha alguns vespres que, precisament pel fet d'escriure, estem de conya.