Redacció
«La literatura té una cosa que potser no sabem definir però que sabem reconèixer», va dir l'escriptora Eva Piquer, fundadora i directora de Catorze, en recollir el 18è premi El Setè Cel de Salt a la millor novel·la publicada en català durant l’any 2023. Dotat amb 3.000 euros, el guardó –impulsat per l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Salt amb el Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona– és l’únic premi literari català que té en compte els lectors i els bibliotecaris en la decisió final. Les tres obres finalistes d’aquesta edició, triades d’entre totes les que es van publicar el 2023 en llengua catalana, eren Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà; Una història és una pedra llançada al riu, de Mònica Batet, i la novel·la que ha resultat guanyadora: Aterratge, d’Eva Piquer. Reproduïm les paraules que va pronunciar Eva Piquer en rebre el premi.
Em fa molta, molta il·lusió que Aterratge hagi rebut el premi Setè Cel. Val a dir que el nom del premi sembla fet a mida per a la meva novel·la, on hi ha un avió que intenta mantenir-se en l'aire i una narradora que intenta remuntar el vol. D'altra banda, em consta que aquest premi es diu així en homenatge a la llibreria saltenca que va tancar les portes el 30 de maig del 1997. Aquell dia, aquell 30 de maig, jo vaig fer 28 anys i era el primer aniversari que podia celebrar com a autora amb obra publicada, perquè el meu primer llibre, una novel·la per a infants titulada La noia del temps, havia vist la llum tres mesos enrere. Com que la història l'escrivim a posteriori, i ens ho podem fer venir bé perquè les peces encaixin, ara podria afirmar que estava predestinada a rebre tard o d'hora el premi Setè Cel.
Aterratge és un llibre que ve d’un silenci llarg. Durant molts anys m’he dedicat per feina a parlar dels llibres dels altres, i no m’ha vingut de gust donar a conèixer el que anava escrivint. Em deia i em creia, i a estones encara m’ho crec, que no em compensava tornar a saltar a l’altra banda.
En una conferència titulada Silencis, l’escriptora nord-americana Tillie Olsen va admetre el 1962 que ella mateixa havia hagut de deixar morir una i altra vegada l’escriptura que duia dintre. Olsen va tenir quatre filles i va consagrar vint anys de la seva vida a criar-les, a treballar per alimentar-les i a aparcar el desig d’escriure.
El 1971, en una segona conferència que tocava el moll de l’os dels silencis literaris femenins, Tillie Olsen constatava que costa molt convertir-se en escriptora. Cal lluitar amb les circumstàncies personals, amb el temps insuficient, amb la convicció fràgil que tens alguna cosa a dir i dret a dir-la. La idea que l’experiència femenina i la literatura feta per autores és menor no hi ajuda gens. El discurs dominant està encaminat –o ho estava als anys setanta– a minar l’autoestima de les dones que desitgen escriure, a fer-los perdre aspiracions i confiança.
Vaig llegir aquestes paraules mig segle després que fossin pronunciades i em van ressonar del tot. Tillie Olsen passava llista a les autores que, com ella, havien estat a punt de no escriure gairebé res i, ves quina cosa, em vaig trobar alçant la mà.
Ho diu el pilot de la meva novel·la: en una situació límit, només t'has de preocupar per continuar volant. Jo venia d'una situació límit i em calia més que mai aferrar-me a un projecte literari per continuar volant, per continuar escrivint, per continuar. Em calia recuperar una ambició que havia aparcat dins meu però que, per sort, seguia ben viva, en un raconet. Va ser així com em vaig posar a escriure el millor llibre que he sabut escriure fins ara.
Aterratge és un llibre concebut i construït des de l'ambició literària. I diria que s'acosta molt al llibre que em vaig proposar escriure. Aquesta història la volia explicar d'aquesta manera. M'agrada molt que en la deliberació del premi hi hagin intervingut biblioteques i clubs de lectura perquè les llibreries i biblioteques són el meu lloc al món (òbviament, escric perquè llegeixo) i perquè els clubs de lectura d'Aterratge són la mar d'enriquidors. En surto sempre ben contenta: constato que Aterratge és un llibre que agrada molt als lectors exigents, als lectors que aprecien la literatura.
L'altre dia rellegia l'assaig Viure escrivint, de l'autora nord-americana Annie Dillard. En un moment donat l'escriptora es pregunta a sant de què la gent vol llegir un llibre en lloc de mirar una pel·lícula. I respon: perquè un llibre pot ser literatura. Segons ella, com més literari sigui el llibre (com més purament verbal, treballat frase per frase, com més imaginatiu, raonat i profund sigui), més probable és que la gent el llegeixi. "Al capdavall –diu–, la gent que llegeix és la gent aficionada a la literatura. Els agrada allò que només tenen els llibres. No és que la gent que llegeix sigui massa mandrosa per encendre el televisor, és que prefereixen els llibres". Prefereixen la literatura.
Perquè la literatura té una cosa que potser no sabem definir però que sabem reconèixer. Una cosa que busquem cada cop que ens posem a llegir un llibre. I és per aquesta cosa que continuem llegint, que continuem escrivint. Perquè, quan topem amb aquesta cosa, entenem que tot plegat ha valgut la pena. Tot plegat: aquesta lectura en concret, les altres lectures que ens han dut fins aquí, la vida sencera.
Els premis a obra publicada, que arriben sense que te'ls esperis, són un regal immens. Són una injecció d'autoestima, de fe en un mateix. Un estímul enorme per continuar escrivint, per continuar volant, per continuar. I aquest premi de Salt té, ho certifico, un efecte immediat: els qui tenim la sort de rebre'l ens sentim, durant una estona llarga, al setè cel.
Moltíssimes gràcies.
