He agafat els llibres d’Àlex Susanna (Barcelona, 1957 - Gelida, 2024), els he obert i n’he anat rellegint fragments dispersos, gairebé tots ells subratlladíssims i amb notes. Se m’ha fet estranya, aquesta relectura; ha estat com si tot prengués un relleu diferent. Potser perquè aquesta vegada la lectura la feia amb la plena consciència que ell, l’escriptor, ja no hi és, no hi és físicament vull dir, i per això ara cobra aquella altra dimensió de ser un diàleg amb els morts. Sempre hi ha hagut una mica d’això, en la seva pròpia obra, a la poesia i sobretot als dietaris, on la mort d’amics o personatges amb qui ell ha tingut poca o molta relació l’ha portat a reflexionar-hi. I ara ho ha hagut de fer amb la seva pròpia, de mort, diria que amb el vitalisme, serenitat i elegància que sempre l’han caracteritzat. L’han acollit, en aquests darrers dies, Queralbs i després Gelida, on ha viscut i ha mort; i on ens havíem de trobar uns quants amics, el dissabte que ja no va ser.
De la seva producció literària en destaca la poesia, i sobretot els dietaris, gènere a què s’ha dedicat gairebé de manera exclusiva els últims anys. Aquest setembre vinent, Edicions 62, amb la cura del seu amic i editor Emili Rosales, publicarà L’any més inesperat, el nou dietari d’Àlex Susanna, que li feia tanta il·lusió veure editat. Hi ha generositat, en tots ells –com en la seva activitat de gestor cultural–, hi ha interpel·lació al lector, hi ha passió per la vida i per l’art, per la literatura, per la música i la pintura, per l’escultura, que Àlex Susanna ens apropa amb el llenguatge que pinta i que tan bé ha dominat sempre. Les paraules han ballat, a les seves pàgines. Han estat color i llum. Tons i cadències que van endins del món. Mirar meravellant-se de l’espectacle de la vida ha estat, potser, allò que ha tensat la seva obra, dietarista i poètica, que tot és el mateix, per això l’Àlex parlava del dietari com d’un gènere “transgènere”. Sempre he pensat que l’essència dels seus dietaris és absolutament poètica: hi trobem el poeta.
La mirada, doncs, com a única forma de penetrar en el misteri. Potser la cita de Balthus que encapçala Paisatge amb figures ens mena cap a aquesta actitud pacient i serena, discreta, però sempre atenta: “Il faut regarder, regarder et regarder encore. On est toujours en dessous de ce que l’on voit.” Gràcies, amic.
Paisatge amb figures
«Cada poema seu [d’Emily Dickinson] és alhora paraula viva -incandescent, refulgent, esmolada- i meteorit que ens va de dret al cor i al cap. Ens obliga a passar pel sedàs la vida i la seva moralitat, tot allò que ens fa, desfà i refà com a persones: aquest exèrcit despietat de recances, sentiments, percepcions, somnis, revelacions, greuges, desvaris i frustracions que ens assalta quan menys l’esperem, o que traginem sense parar-hi atenció com un ròssec vulgar. De vegades en té prou amb un parell de versos per estabornir-nos o despertar-nos: “Increïble l’Estatge/ però l’Hoste, limitat”. Tots els seus poemes no són sinó provatures per mirar de disminuir les limitacions d’aquest Hoste que som i estar a l’altura de l’Estatge que transitòriament ens acull.
Què hauria de ser un poeta si no una veu i res més que una veu? Aquesta és una de les grans lliçons d’aquesta autora: haver-se esborrat rere els seus versos tallants, provocatius, epigramàtics, blasfems, el·líptics, sincopats, quirúrgics, astringents. De ven segur que no s’ho va proposar a consciència, i que el seu aïllament tan radical li va ser més imposat per les circumstàncies que no per un innat desig de reclusió: “Aquesta és la meva carta al Món/ que mai no m’ha escrit a Mi”. El fet és que l’ofici d’escriure –què dic, la necessitat imperiosa de dir-hi la seva, de rebel·lar-se amb l’única arma de què disposava– la va absorbir de tal manera que s’hi va immolar: en aquest sentit dubto que hi hagi hagut sobre la terra algú que hagi perdut menys el temps que ella. Es va centrar i concentrar en la contemplació de les experiències essencials de tota vida: les va escodrinyar i les va anar transformant en cristalls poètics. Cada poema seu, una nota a peu de pàgina de l’espectacle del món, la vida, l’ànima i el cor: com un dietari líric.»
«Arribem cap al vespre a Queralbs: després d’uns dies tan calorosos, ens sorprèn la fresca i humitat d’aquí dalt. Tots hem pensat el mateix: com ens agradaria quedar-nos-hi un parell de setmanes. Deixem les bosses a casa i sortim a fer un volt abans de sopar, que és la millor manera d’aterrar i connectar de ple amb el món d’alta muntanya. L’esclat de verdor pertot és màxim. Els camins són més estrets que mai: sembla que arbres, arbustos i esbarzers se’ns vulguin tirar a sobre. Els boscos sobreïxen d’un fullam tendre, esvalotat i espès. Tot de flors i plantes en què normalment no us fixeu tenen el seu moment de glòria. L’escampadissa de color gairebé us mareja, i tot respira una força juvenil del tot incontenible. Si bé encara queden congestes esparses al Torreneules, a Coma de Vaca i al Puigmal, sobretot sentiu com baixa l’aigua desfermada per tots els torrents. Tornem a casa impregnats d’aquesta fressa persistent i del crit de la ginesta, els matolls de bàlec i les lleterasses que esquitxen de groc tot el paisatge.
Mentre la Núria prepara una truita de patates, faig una amanida, paro taula, destapo una ampolla de vi negre, un Oda del Castell del Remei, i la sensació de felicitat és gairebé completa. Què ho fa que aquí dalt desconnectem de tot i visquem amb més intensitat? Fins i tot la nostra filla ho comenta: aquí tot sembla més bo. Pocs indrets em tranquil·litzen i m’omplen tant com aquest.»
«No hi ha dia que no pensi en el pare: el seu record m’assalta quan menys m’ho espero. De fet, el tinc molt més present ara que ja no hi és que en vida seva. Hi penso en les circumstàncies més diverses: de vegades per un o altre motiu ben evident –per exemple, alguna cosa que li agradava o desagradava especialment–, però sovint sense motiu aparent. Se m’apareix sense més, truca a la porta i entra en escena: xerrem una estona i desapareix.»
«Primer dia de vacances: ja som a Calaceit. Esmorzo unes torrades d’un pa de lleute del forn que tenim al costat de casa. Quan anem a dormir amb les finestres obertes, normalment ens arriben les flaires de la massa del pa que ens cruspirem l’endemà. Una autèntica meravella: poques olors m’agraden tant com les de la massa i el llevat coent-se. Si fos un gos, aquesta olor de matinada m’acabaria duent a la porta d’un o altre forn per ser el primer de la cua, però mentrestant penso en un retrat de Togores que es troba al MNAC: no recordo si se’n diu, però sempre he cregut que era el retrat d’una fornera que ens transmet tota la blanesa i sensualitat casolana d’un llonguet o d’una barra de pa cruixent acabats de sortir del forn. Un cop esmorzat, em poso a escriure un article que m’han demanat per avui mateix: això són les vacances del freelance.»
«Normalment començo l’any fent una bona passejada, però avui, després d’esmorzar, m’han entrat ganes d’escoltar Variacions Goldberg. Per què, no ho sé pas, però l’experiència no ha pogut ser més reconfortant: aquella hora escassa de música m’ha sumit en un estat de plenitud com feia temps que no sentia. La musical, però és l’experiència estètica més difícil de verbalitzar; res del que puguem dir s’acosta al que acabem de sentir i això certament resulta frustrant. Però revelador: la música, certa música, vola molt per damunt de les nostres possibilitats expressives i fins i tot intel·lectuals. Així doncs no serem mai capaços d’explicar-nos ni d’explicar-la, i en això rau la seva grandesa.»
Proa
A Tot Vent
Primera edició: octubre del 2019
© Àlex Susanna Nadal, 2019
El món en suspens
«Aquesta pandèmia ha punxat gairebé d’un dia per l’altre el globus de la globalització, de la globalització de la depredació capitalista, i el món s’ha fet més petit, s’ha encongit. ¿N’extraurem, però, alguna lliçó, d’aquest eixam de crisis tan radicals? ¿Canviarà la consciència de nosaltres mateixos, com sembla que seria inevitable que passés? Em sigui permès de dubtar-ho. És fàcil dir, i fins a un cert punt tranquil·litzador, que res no serà com ha estat: que es produirà un nou pacte social per frenar el nostre model de creixement no sostenible, és a dir, que recuperarem la noció de límit –hem viscut tant al límit del creixement, el consum i la velocitat, que potser l’hem superat o tocat, aquest límit– i es produirà un canvi de valors. Però també podria passar que s’abatés damunt nostre la grapa de l’autoritarisme (de fet, és el que estem començant a veure amb tants de militars en les rodes de premsa del govern espanyol com amunt i avall pels carrers de les nostres principals ciutats), i que el confinament s’acabés convertint en la millor metàfora d’aquesta nova realitat presidida per una creixent restricció de llibertats.»
«Cada dia que em llevo o me’n vaig a dormir surto una estona al jardí: mai no havia sentit fins a quin punt el temps podia aturar-s’hi i regolfar-hi. Des d’aquest punt de vista, les primeres i últimes hores del dia són les millors: quan la vida tot just s’hi desperta aquests primers dies de primavera, enmig de filagarses de boira i algun cant d’ocell emboscat, o quan la nit hi ressona cada cop més fonda i deserta. Són moments aparentment estàtics, com la música d’Arvo Part, en què tot i això no paren de passar-hi coses, insignificants variacions, una nota diferent, pauses sobtades, nous acords, fins i tot alguna dissonància, però tot formant part d’una mateixa harmonia: la d’un temps que s’eixampla i alhora s’enfondeix. La d’un temps que es busca a si mateix. Com més ens pesa, més a fons el vivim. Paradoxes del confinament.»
«A partir d’avui, la pandèmia ja té noms i cognoms per a mi: m’acaben de comunicar la mort d’un dels meus millors amics. Fins ara la mort causada per aquest virus no se m’havia acostat gaire –s’havia acostat, això sí, a persones molt properes–, però avui s’ha endut un dels “meus” (hi ha amics, pocs, que també formen part d’aquest cercle més íntim). Quan m’ha estat comunicada la notícia, he sentit una urpada a l’estómac i la meva primera reacció ha estat sobretot física: tot jo convertit en un xiscle mut d’un dolor intangible, però fondo i persistent, un dolor que no deixava expandir-se i de ressonar cada cop amb més força dins meu. Una estranya revolta del cos. Sentia que m’havien arrabassat de manera traïdora un amic, i ho sentia amb tot el cos. Fa tan sols sis setmanes ell mateix m’havia comunicat la mort del seu gran amic Pepe Lastra i en fa quatre havíem estat parlant tranquil·lament de la Carmen, la seva dona, i de la seva segona novel·la, força avançada, però avui ja no hi és: L’Emili de Balanzó és mort. No ens veurem mai més.»
«Caminada amb en Biel i les gosses fins al mas de Ca n’Oller: un capvespre magnífic, amb un puntet de fresca després d’un dia especialment calorós i una posta sangonosa que sembla no voler acabar-se... La imatge del poema de Ferrater “El ponent excessiu” em ve sempre a la memòria: “Aquest sol que menstrua no es vol pondre. [...] Un altre dia/ se’t mor cregut que el seu color/ no tornarà mai més, no tornarà/ com la sang que es podreix”. Quina meravella de versos, i com el seu autor agafa i rebrega un dels tòpics poètics més recurrents de tots: el d’una posta de sol. Ferrater fent de Turner de la poesia catalana: traient el màxim partit d’un tòpic d’allò més suat, agafant-lo per les banyes i capgirant-lo del tot.
Els seus últims versos encara van més enllà: “Eixuga llum,/ llença cotons de núvol, renta’t, gira’t,/ beu el més límpid gin de lluna i mar”. És a dir –tal com jo l’interpreto–, treu-te del damunt tota aquesta tramoia tan teatral d’una posta de sol, no hi sucumbeixis i lliura’t en canvi a una altra mena de contemplació més serena, tal com ens dius en l’últim vers, tan memorable com el primer.»
«A l’hora de la posta, la vista sobre la plana esbaldregada del Penedès des del coll de Ca n’Oller és magnífica: un immens escaquer de verds, on s’alternen els tons més foscos d’escorrancs i fondalades amb el verd tendríssim de les vinyes, un verd d’una qualitat màxima, gairebé translúcid i vaporós en aquesta darrera hora del dia, tot amb el teló de fons d’un massís de Montserrat de tons violacis i empastat de si mateix, com una casulla esclarissada de tan rentada.»
Proa
A Tot Vent
Primera edició: octubre del 2022
© Àlex Susanna Nadal, 2022
La dansa dels dies
«Per dinar, al Mercat, daus de bacallà i pèsols a la catalana. No me’n cansaria. Com tants i tants dilluns, la resta de dies els reparteixo entre el Pirineu En Boca i la Bocca di Bonifacio. Només molt esporàdicament, el Rimini i el Racó. Tres d’aquests restaurants són italians, però encara n’hi ha uns quants més molts a prop de la feina (Da Giorgio i La Tagliatella). I em pregunto: com és que la cuina italiana es mostra i es ven al món de manera tan desinhibida i, a la nostra, li costa tant fer-ho? Tenint com tenim cuiners tan bons, per què són tan pocs els restaurants d’aquí que reivindiquen la cuina del país? No ho sé entendre.»
«En Benet i Jornet posa el dit a la llaga d’una qüestió que fa molts anys que cou i supura en totes les seves derivades: per una banda el prejudici, la indiferència o el menyspreu de la gran majoria dels autors catalans d’expressió castellana cap als seus col·legues que ho fan en català, però per l’altra -cosa molt més greu encara- el fet que els autors i editors en llengua catalana siguem de segona categoria a casa nostra (ja no diguem a les Illes, al País Valencià o al Rosselló, on sovint assoleixen uns graus d’invisibilitat gairebé fantasmagòrica). Durant el tardofranquisme o el principi de la democràcia, això no passava, però un bon dia ens vam trobar tots plegats a segona divisió, i els primers a considerar-te’n eren els mitjans oficials d’aquí, molt més proclius a cantar les lloances dels escriptors catalans que escriuen en castellà o dels espanyols. Molt abans convidar o entrevistar Carmen Martín Gaite que Maria Àngels Anglada. A què es va deure aquesta caiguda de la primera divisió en què ens trobàvem? A la identificació de la literatura catalana, i de retruc de bona part de la cultura catalana, amb el pujolisme: d’aquí plora la criatura. I per això els primers que menyspreaven la literatura catalana –amb l’excepció només de Quim Monzó i en Sergi Pàmies– eren tota la progressia socialista.»
«El del dietari, un transgènere que et permet modular l’escriptura d’acord amb les pròpies necessitats expressives i anar passant de l’anotació més telegràfica a una de prolixa, de l’aforisme al poema en prosa, de la nota a peu de pàgina a la narració, de la crítica a l’inventari, de la citació a la digressió, de la confessió a la reflexió, o al cant. Ben dosificat, tot hi és benvingut i s’empelta. És, doncs, el gènere més camaleònic proteic i versàtil de tots: el que millor pot donar cabuda –i resposta– a totes les ramificacions, desdoblaments, fluctuacions i intermitències del nostre jo.»
«Normalment la millor manera de demostrar la majoria de sentiments és per la via dels fets.»
«El dia es va aixecant amb una certa mandra, i això fa que la gent trigui a sortir de casa: beneïda mandra. Un cop a Cala Estreta, fem una banyada, segurament l’última de l’estiu. Sensació inequívoca d’estar-lo escurant.»
«L’entrevista a Arcadi Oliveres va ser feta pocs dies abans de morir, a casa seva, a Sant Cugat, per la Cristina Puig, que amb el nerviosisme que tragina no va estar gens a l’altura de l’entrevistaat ni del moment. Escoltant-lo, però, i veient amb quina enteresa afrontava els seus últims dies, no puc evitar de pensar que, probablement, aquesta és la millor forma d’anar-se’n (no pas de manera sobtada, com he cregut en molts moments). L’únic problema és que això està a l’abast de molt pocs. No cal dir que m’agradaria ser un d’aquests happy few que aconsegueixen anar-se’n serens, agraïts, més o menys resignats, lúcids i acompanyats pels seus. Això és el que m’agradaria com a final de la meva vida. Veurem, però, quin final em depara.»
Proa
A Tot Vent
Primera edició: gener del 2024
© Àlex Susanna Nadal, 2024
Drets exclusius d’aquesta edició:
Raval Edicions, SLU, Proa
