Foto: Sean Bernard
Mai no m’he fixat en si als altres països la gent també té el costum d’exclamar-se a cada moment: “Quin país!”, com nosaltres. Aquesta exclamació, tan repetida aquí, és un dels planys més amargs que es poden proferir. No sé si ningú més té motius per a queixar-se d’una manera tan contínua i tan desesperada; només sé que nosaltres no exagerem gens. Som un país que fa plorar. Vós ho sabeu massa bé, senyora. Som una gent fanàtica, plena d’enveges i de la més gran capacitat per a intrigar; som ignorants i poca-soltes, buits i depravats, dropos... Jo ho veieu: no han parat fins que us han tret del Teatre Español i fins que us han foragitat d’Espanya. Us han acusat d’ésser filla de Badalona, amiga d’un il·lustre escriptor que ha fet política d’esquerra, i protectora de la nova vida del teatre castellà. Uns crims dignes de La Linterna, no es pot negar...
Però us han fet un favor, cregueu-ho, obligant-vos a portar el vostre art a l’estranger. Allí el sabran agrair; allí saben com cal tractar una de les actrius més grans que hi ha al món en aquests moments. I estigueu segura que qualsevol país, per dolent que sigui, serà més persona que aquest. I, per tant, més habitable. De bona gana us seguiríem, admirable Margarita Xirgu. I penseu que només una sola cosa ens consola i ens reté: pensar que aquest país tan olla i lamentable, us ha produït a vós: és encara capaç de donar coses tan bones com vós; això demostra que encara no està tan, tan deixat de la mà de Déu com es podria arribar a creure...
Portada de 'La Publicitat' del maig del 1931 Foto: arxiu ND