Redacció
Foto: John Loo
Gairebé fa vint-i-cinc anys que sóc professor de l’àrea de Filologia Catalana de la Facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. Però parlaré, només, d’una part de la meva experiència dels últims quinze anys: de l’evolució que observat –disculpeu-me pel subjectivisme no volgut, però inevitable– en la formació dels estudiants que han arribat a la UPF havent cursat, prèviament, els actuals estudis de primària, d’ESO i de batxillerat i dels quals he estat professor de literatura catalana, una assignatura obligatòria per a tots els alumnes del grau d’Humanitats el segon any dels estudis. Es tracta d’uns cursos que es mantenen de fa més d’una dècada a l’entorn dels cent setanta alumnes, amb la gran majoria dels quals he tingut i tinc una relació intensa –sis hores setmanals, a més de les hores de consulta personal– durant un trimestre de cada any acadèmic. Ara bé, després de llegir el que he llegit des del dia que es va fer pública la iniciativa del Col·lectiu Pere Quart, sé que no seré gaire original. Tot i així, qui sap si les observacions, estrictament personals i que sintetitzo en cinc punts, seran útils a algú.
1r. Al meu entendre, s’ha produït una minva del grau mitjà de maduresa dels estudiants. Una conseqüència, entre altres, d’aquest fet és l’aparició reiterada d’un nucli d’alumnes, no pas majoritari, però sí significatiu, que reclama l’atenció personalitzada del professor en qüestions de procediment –de les quals, incloses les bàsiques, tenen un domini deficient–, que deixa en lloc molt secundari els continguts i renuncia a qualsevol autonomia i, per descomptat, a la iniciativa personal. En general, aquests estudiants es mouen amb agilitat en l’àmbit de les noves tecnologies, però no l’apliquen al saber acadèmic i als procediments que s’hi corresponen amb el rigor desitjable. No dubto gens de l’amplitud dels seus coneixements extraacadèmics, informals o informalitzats, però també se’m fa evident la superficialitat i, sobretot, la dispersió i la manca de categorització. Això els limita molt a l’hora de formar-se un criteri valoratiu. I sobre aquesta base, és particularment difícil dotar-los, i que aprenguin a dotar-se, d’una capacitat analítica i crítica eficaç. Crec que el problema que esbosso en aquest punt és una preocupació estesa entre el professorat de la nostra Facultat, així com la manera eficaç de remeiar-lo des de bon començament.
2n. L’afebliment del saber humanístic, i del seu valor simbòlic, en la societat occidental, ha tingut la conseqüència òbvia d’una dissolució progressiva dels coneixements de literatura general. Els referents s’han anat diluint i, sovint, han arribat a desaparèixer, cosa que ha provocat una desorientació profunda en el judici valoratiu dels models literaris. Massa estudiants d’ara en són un bon reflex, sense tenir-ne cap responsabilitat. Enmig de la confusió n’hi ha que han trobat, intuïtivament, una guia clara: el mercat, amb les llistes de novetats més venudes. És natural, doncs, la seva indefensió davant el text literari ben elaborat: no el saben llegir amb la profunditat que seria desitjable en un universitari d’estudis humanístics, encara que sigui en període inicial de formació. Els esforços persistents dels professors d’etapes anteriors, o els nostres mateix, no acaben de donar el fruit que tots voldríem o costa massa que el donin. En el fons, hi ha una gran qüestió pendent: determinar el paper de les humanitats en l’acadèmia i, sobretot, en la societat del futur, però d’un futur que ja ha començat, si em permeteu la paradoxa.
3r. En cenyir-me ara al camp específic de la literatura catalana, afegeixo al que he escrit en els punts anteriors cinc característiques més, no pas exhaustives, que afecten un nombre considerable d’estudiants: a/ bagatge escàs de lectures, fins i tot amb independència de la qualitat d’aquestes lectures; b/consciència molt prima, de vegades inexistent, de la realitat d’una veritable tradició literària catalana, sòlida i continuada; c/ dificultat notable de vincular la literatura al context polític i social per manca de coneixements històrics –és preocupant el buit de formació cronològica– sobre el país; d/ en alguns casos –no gaire nombrosos, però constants–, percepció difusa que la literatura catalana és una literatura respectable, però secundària, menor, i e/ confusió especialment aguda a l’hora de discriminar els models literaris. Ho deixo aquí. Si la meva observació no va del tot desencaminada, se’n deriven diversos extrems. Ara només n’apunto un: el prestigi social de la literatura catalana avui encara és enlaire i trobo que s’ha d’abordar com més aviat millor i de manera sistemàtica.
4t. Hi ha un segment d’estudiants, que ja fa anys que oscil·la entre el 17% i el 21% –una dada potser especialment discutible, extreta de la meva experiència només, com les altres– que considero més ben formats que mai, i amb una amplitud de coneixements i una capacitat d’interelacionar-los clarament superior a la de fa quinze o vint anys. Acostumen a ser alumnes que han aprofitat de manera selectiva, però molt a fons, les possibilitats de les noves tecnologies, han aconseguit identificar i discriminar models literaris i referències i tenen un bagatge lector molt superior a la mitjana. Humanament solen ser els més madurs. D’altra part, es pot dir que fan lluir de debò, i no és cosa negligible, tota la labor del professorat de secundària. Diria que un dels motius dels seus bons resultats en tots els aspectes formatius és haver pogut aprendre amb ordre, amb claredat i, amb les diferències que siguin del cas, a temps. I havent sabut aprofitar, alhora, uns recursos com mai fins ara cap estudiant no havia tingut a l’abast.
5è. En l’altre extrem caldria situar entre un 9% i un 12 % dels alumnes del curs. Es tracta d’un segment problemàtic, de vegades contradictori, que aquí no puc descriure, i encara menys analitzar, ni de passada. Mereixeria molt més que un article breu. Exclosos, doncs, els estrats més allunyats, queda un segment amplíssim d’estudiants, entre el 67% i el 74%, segons els meus comptes, que ha estat l’objecte principal d’aquestes línies. Molt divers internament, no ho cal dir, i també en el nivell formatiu, però amb la característica comuna que s’hi observa un enfonsament acadèmic progressiu que tendeix a igualar les diferències, i que demana l’atenció màxima.
Quin valor tenen aquestes línies? El que el lector els vulgui donar. Potser reflecteixen una visió de la realitat que uns quants compartim en el que és essencial, i que a més creiem que tenim alguna cosa a dir-hi per tal de millorar-la dins i fora de les aules. Si és així, només hem d’actuar en conseqüència. Com ja hem començat a fer.
