L'art de l'inútil

 
"Un paisatge que no ens sap, que no ens vol, que no ens entén", Silvie Rothkovic.

La primavera de 1960 al MOMA Jean Tinguely feia explotar, davant destacats empresaris novaiorquesos, les seves escultures en forma de màquines estrambòtiques. Eren uns dispositius defectuosos que, més o menys com la societat dels nostres dies, es movien de manera compulsiva i absurda i, en aquest impuls frenètic, acabaven autodestruint-se.
 
Mig segle després de la sàtira de Tinguely, l'exposició So Lazy. Elogi del malbaratament del Caixaforum de Barcelona, repensa, des de l'encreuament d'utopia i ironia, la relació que mantenim amb el sistema econòmic neoliberal capitalista. Què hi ha més enllà de la totalització del treball? Existeix una fórmula de temps lliure que no hagi estat consumida i fagocitada pel capitalisme i els seus temps de producció? Quin és el temps del lliure albir?

La mostra, comissariada per Beatriz Escudero i Francesco Giaver i dividida en dues parts, funciona per adhesió: aglutinant pensament i art contemporani per teixir fils entre aquells que han intentat definir la nostra societat des dels anys seixanta fins a la postmodernitat.
 
Poder rumiar

Ricardo Piglia va concloure, en els diaris d'Emilio Renzi, que "per llegir, s'ha d'aprendre a estar quiet", una màxima que resumeix la primera part de la mostra, on s’explora quin és l’espai i el temps que assigna a l'art un mercat que administra els espais segons la llei del màxim rendiment.
 
Al bell mig de la sala, Malgastar, d’Ignasi Aballí, ens col·loca davant el que seria el fracàs del work in progress, una negació absoluta de la mateixa noció de progrés en l'art: els pots de pintura s'assequen mentre l'artista pensa què ha de crear. Just al costat hi trobem els fulls "en blanc" sobre els quals Gil Casedas ha dedicat 40 hores, una jornada laboral, a dibuixar línies blanques, a no-crear.

També des dels límits i les pauses de producció reflexiona l'obra de Francesc Abad, que recopila totes les seves nòmines com a docent: el temps capitalitzat que ha servit per pagar el temps que ha dedicat a l'art al llarg de la seva vida laboral. Es tracta, doncs, d’obres de l'art de l'inútil, l'art com a frau productiu que s'oposa a l'expectativa de mercat, a la producció reeixida d'un bé de consum.
 
La utopia

La segona part de l'exposició es conforma per obres d’art que parteixen d’idees de pensadors com Arendt o Simmel i plantegen la viabilitat de societats habitades per homo ludens i éssers entregats a vides contemplatives. De manera semblant a Marx, teoritzen la possibilitat d'una societat en la qual els éssers humans coneguin quelcom que no sigui la producció, el consum o la pausa per consumir.

De seguida em crida l'atenció la ciutat utòpica dissenyada per Constant A. Nieuwenhuys: una Nova Babilònia dissenyada a partir de mòduls i pisos de parets transparents i habitada per persones entregades al desig. Situada just al costat, m’aturo també davant la vídeo-instal·lació de Priscila Fernandes, que projecta un món distès i alliberat de càlids migdies eviterns.

No puc esquivar l’angoixa i miro al meu voltant, a les poques persones amb qui comparteixo la sala, buscant-hi el consol del neguit compartit. Enfrontar la utopia ens converteix en una mena d'embrió ectòpic que mira un món que, amb perspectiva, sembla una mica més tort i retorna tants equívocs. Rau, la llibertat, en ser amo d'un mateix? Del temps lliure? La llibertat és la capacitat de fer o la de no fer res?
 
"En cap època s'han cotitzat tant els actius, és a dir, els desassossegats."

Abans de marxar, l'educadora del museu m'explica que la Fabrica Esfondrable, una peça d’Angela Ferreira, requereix un ésser humà que la mogui. Que activi un moviment va, estèril, malaguanyat i cíclic que obliga els treballadors del museu a restar a prop de la màquina, al seu servei per, cada sis hores, posar-la en marxa en un anhel fallit.

Dempeus al final de l'itinerari, retorno al procés industrial fordista, a un aforisme de Nietzsche i a l'activació intrínseca mecànica. L'exposició, que podeu visitar fins al 18 d'abril, és el recorregut per les utopies que naufraguen quan intentem que ens faci bon profit, que no pas treure'n rèdit, del temps que ens toca viure.

Sooooo lazy. Elogi del malbaratament

Al CaixaForum de Barcelona, fins al 18 d'abril del 2021. 

Inclou una cinquantena de peces de 15 artistes: Agnes Martin, Ignasi Aballí, Francesc Abad, Esther Ferrer, Xavier Ribas, Constant, Samuel Labadie, Camila Cañeque, Ângela Ferreira, Aernout Mik, Alberto Gil Casedas, Sharon Lockhart, Misha Bies Golas, Agustín Parejo School i Priscila Fernandes, en la seva majoria procedents de les col·leccions de ”la Caixa” i del MACBA però també amb préstecs d’altres col·leccions com de la Fundaçao Serralves i Cal Cego.

L’exposició és una reivindicació de la mandra i proposa una crítica irònica i utòpica al consum i a la hiperactivitat contemporània. A través de les obres exposades, es planteja una ficció en la qual el malbaratament del temps i la contemplació contribuirien al bé comú.