Redacció
Foto: Chris Wieland
La poesia tot just ha començat
escrivia Maragall. ¿Quines són aquestes virtuts? Si són inconegudes, ¿podem gosar penetrar-ne el misteri? ¿Podem explicar el poema? Quan l’expliquem, ¿deixem de gaudir-ne o en gaudim encara més?
La nit plena d’estels, per l’home savi
que els coneix d’un en un, és menys divina
que pel qui veu només en l’estelada
una munió de signes incompresos?
Aquests versos pertanyen a L’ermità qui capta, un poema mitjançant el qual Joan Alcover vol comunicar-nos la convicció que la saviesa no fa disminuir la bellesa de la cosa contemplada. ¿Podem ser savis sense deixar de ser innocents? «El poeta és l’home més innocent i més savi de la terra», deia Maragall, que en un poema del seu últim llibre evocava la innocència del nen i la voluntat al mateix temps de preservar la saviesa de l’edat:
Has tornat a ensenyar-me la puresa.
Del tot jo no l’havia desapresa
(no del tot, criatura, no del tot!);
però ara, als meus anys, la saviesa
de tornar a esser nin, amb la riquesa
de tot lo món a dintre, jo l’he entesa
per tes mans, criatura, per ton cor.
Es tracta de recuperar la innocència de l’infant sense renunciar a «la riquesa de tot lo món a dintre», és a dir, a la saviesa de qui ja ha vist el món, de qui ja ha vist passar les hores i els dies i els seus afanys.
El coneixement, la saviesa dels anys, la capacitat analítica, l’experiència lectora, no ens impedeixen el gaudi de la literatura. Al contrari: el reforcen. El reforcen sempre que entenguem aquest coneixement en termes que vagin més enllà de la mera erudició positivista. Hi va haver un temps en què els professors de literatura feien llistes: llistes de moviments, llistes d’autors, llistes de títols, llistes de recursos retòrics… Però aquells temps van passar, i avui el professor de literatura s’entén a si mateix no com un erudit sinó com un acompanyant. El centre és el text: les eines epistemològiques estan al servei del text, no al revés. La tradicional confusió de l’estudi de la literatura amb l’estudi de la història de la literatura ha tingut efectes devastadors. Cal restituir al text literari la centralitat que li correspon en la docència de la literatura. Cal que la docència de la literatura afavoreixi el gaudi del text. Afavoreixi l’experiència estètica. No que la mati a còpia d’erudició.
Les Analectes de Confuci s’obren amb una agosarada defensa del lligam entre coneixement, vida i plaer: «Aprendre i, en cada ocasió, aplicar el que s’ha après, ¿que no és un goig, això?» Un goig! Hi ha una eròtica en l’acte de lectura, i l’aprenentatge ha d’afavorir-la. Però en la mesura que és una eròtica, cal jugar entre el que es mostra i el que s’oculta. Tenir coneixements sobre història literària, estilística, mètrica, etc., pot ser útil per comprendre el poema, però també pot ser un destorb, també pot ser un vestit que ens impedeixi l’accés al plaer lector. I aleshores ens en hem d’alliberar sense por. Però ens en alliberem no pas prescindint de l’erudició, sinó superant-la. No és la ignorància el que ens cal quan l’erudició ens fa nosa, sinó la «docta ignorància» (Nicolau de Cusa). O, per dir-ho amb la feliç expressió d’Apollinaire, «l’oblit després de l’estudi». Hem estudiat, ens hem il·lustrat, ens hem documentat, hem llegit, hem sigut capaços de fer servir tot l’utillatge hermenèutic a les nostres mans… i un cop hem disposat de tot això, hem sigut capaços d’apartar-ho de la nostra mirada i d’enfrontar-nos al text cara a cara. L’erudició ens ha calgut, però hem llençat l’escala darrere nostre (Wittgenstein). Ja l’hem fet servir: ja no la necessitem.
I és aleshores quan:
de dins la boirina del massa pensar
salta una paraula tota il·luminada
amb un sentit nou. La fosca es desfà.
La paraula poètica, enterrada en les pàgines d’un llibre per obrir, s’il·lumina en virtut de l’acte de lectura. La paraula és lletra morta fins al moment en què, per la lectura, ens salta al damunt:
te saltaré a sobre com un raig de sol
amb el meu etern crit de jovenesa.
Te’m ficaré als ulls, te’m ficaré al cor.
Mon brillant punyal fins a les entranyes
t’entrarà, donant-te la vida amb la mort.
Ens salta al damunt i es produeix un cos a cos: un cos a cos entre el lector i la paraula. Un raig de sol. Un crit. Un punyal. En definitiva: una penetració. La vida amb la mort.
* Ignasi Moreta impartirà cada dijous, del 9 de febrer al 30 de març del 2017, de 17h a 19h, un curs sobre «Poesia catalana i segle XX» centrat en l’obra poètica d’Alcover, Maragall i Sagarra.
