El cicle Poesia als parcs, impulsat per la Diputació de Barcelona i organitzat, des de fa uns anys, per Tramoia Produccions Culturals, va néixer amb la voluntat d’unir els espais naturals i la paraula, retornar la poesia al paisatge. "Reivindicar l’espai natural com a lloc de cultura", com ens explica Josep Grau, un dels seus impulsors. En aquesta edició, Poesia als Parcs acull 15 recitals, en tretze parcs naturals, en els que prenen part 20 poetes i 9 músics, un cor i una ballarina. L’espectre artístic que abraça el recital, que aposta per observar el fet poètic de manera holística, és ampli. Disciplines com la dansa o la música queden també vehiculades a la paraula, que es converteix en protagonista, emmarcada en diferents espais naturals de Catalunya i Sardenya.
Pel festival hi han passat nombroses veus i totes elles han quedat enregistrades en el seu canal de Youtube. "Es tracta d’un dels canals de poesia més importants de Catalunya. Hi ha recollides més d’onze mil hores de recitals que, si els poses seguits, semblen un any sencer de poesia", comentava Grau rient. Des de veus emergents i contestatàries fins a d’altres de gran prestigi i llarg recorregut, Poesia als Parcs convoca, any rere any, poetes de tota mena. Aquesta edició presenta una novetat: un recital inaugural en forma d’acció conjunta al Parc de la Ciutadella, protagonitzat per una generació emergent de dones poetes, entre les quals hi ha Anna Gas, Juana Dolores Romero, Laura Torres o Paula S. Piedad.
L’acte, que dona el tret de sortida a una munió de recitals en els pròxims mesos, vaig poder cobrir-lo des de la posició privilegiada de qui, a més, n’és partícip. Més enllà de l’anècdota, que diu molt de la precarietat d’un sector i d’una generació, vaig poder compartir estones amb poetes i organitzadors, que varen fer mans i mànigues per fer d’aquell espai bellíssim, però més aviat desavantatjós, un vertader bressol per la nostra poesia.
Amb les poetes vaig aprofitar per intercanviar opinions sobre això de ser "dones joves" en el món de la poesia i de ser "una generació". Totes coincidien que l’etiqueta de "dona jove" les inquieta. Piedad, en concret, deia que tot i que obra un espai de parla que la fa sentir reconeguda, li fa certa «por que s'estigui mercantilitzant d'alguna manera aquesta etiqueta perquè ara és el que interessa, perquè ara és el que ven més llibres. Em fa por que se'ns estigui donant més visibilitat i oportunitats per una lògica paternalista, perquè algú pugui penjar-se l'etiqueta d'"aquí som feministes!"». Torres, d’altra banda, confessava que "la dificultat més gran, crec, és la de poder mantenir una trajectòria més enllà de la novetat".
Pel que fa a aquesta referència generacional, també els grinyola. Torres afirma sentir-se "una mica outsider de l'àmbit de la poesia" i més pròxima a artistes visuals com Laia Ventayol o Toni Amengual. Piedad afirma que, tot i trobar certes connexions o punts en comú amb la producció d’altres poetes de la seva edat "són tan diferents les coses que escrivim que no sento cap mena de vincle amb una generació. Crec que dir que som una generació seria centrar-se en un aspecte en comú que compartim en la nostra escriptura i esborrar les diferències, seria obviar allò de més valor de les nostres creacions."
