Al llibre On aterrar?, el filòsof francès Bruno Latour plantejava que havíem de deixar enrere els esquemes polítics vells, com la divisió entre esquerra i dreta, provinent de la Revolució Francesa. Deia que, avui dia, faria més sentit establir una dicotomia entre moderns i terrestres, entre els que pretenen observar la Terra des d’una objectivitat exterior i pretesament científica i els que se’n saben implicats, entre els que busquen el domini planetari i els que són conscients del seu efecte –i la seva responsabilitat– sobre Gaia.
La casa Rius és un edifici modernista de l’Eixample, al número 97 del carrer Enric Granados. A l’entrada, acollidora, de parets blanques, hi ha un passadís enfonsat en la penombra. A través d’ell retornem a la llum d’un pati interior mig descobert, ampli. Aquí s’hi celebra la cinquena plenària Mutare, sota el lema “Cultura és SOStenibilitat”. Però, ¿en què consisteix aquesta jornada que organitza anualment la Fundació Carulla? Marta Esteve la defineix com “un espai de trobada i transformació”, una oportunitat per posar en relació diferents actors del món cultural i reflexionar sobre quina mena de món volem habitar.
Si pensem en la paraula sostenibilitat, de seguida l’associem a la crisi climàtica. “Com que tothom utilitza aquest mot, podríem pensar que està buit de contingut”, diu Marta Esteve. Al llarg d’aquesta jornada veurem que, tot al contrari, n'està ple: no només pot referir-se al clima, sinó també a la llengua, la comunitat o el territori. Potser seria adequat definir la sostenibilitat com una actitud ètica i política que, davant de les emergències d’avui, no es presenta com una tria personal, sinó com una interpel·lació directa a cadascun de nosaltres. Inauguren la jornada dos rapers del projecte Perifèria Gold Battle, que improvisen versos a partir de paraules que els diu el públic. A partir d’un petit estímul, creen poesia: podria ser una metàfora del que cadascú de nosaltres podem fer des del nostre lloc, molts granets de sorra ja són una muntanya.
La conductora de la jornada, la periodista Júlia Bertran, entrevista tres dels set membres de la companyia teatral La Calòrica: l’Israel Solà n’és director escènic, i l’Esther López i en Xavi Francès, actors, però, com expliquen, la importància d’això és relativa, perquè a La Calòrica els projectes es treballen horitzontalment, prescindint de jerarquies. Parlen del que els preocupa: “La precarietat laboral, el canvi climàtic… Quan un tema inunda les nostres converses, ens adonem que el volem tractar”, diu l’Israel, i així surten les idees per a les seves obres. Un exemple és l’aclamada De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, en què, a partir d’una història real, parlen de l’emergència climàtica. El sentit de l’humor els serveix perquè el seu teatre crític no caigui en l’alliçonament.
Una altra secció de la jornada està dedicada a projectes inspiradors i sostenibles. Tot sovint, els projectes sorgeixen d’una necessitat: “Actualment, un 56% del contingut que es crea a internet és en anglès”, comenta Xavier Cortés, membre de La Fera, una fàbrica de continguts digitals que vol promoure l’ús del català a la xarxa. També es dona pas a propostes que tenen a veure amb la cohesió social i l’equilibri territorial. El projecte En obert pretenia millorar l’entorn de la Torre Baró, a la falda de la muntanya de Collserola: “Hem canviat un espai gris i percebut com a insegur, per exemple, pintant-ne els murs amb colors.” El projecte Mòdul, d’altra banda, és un centre en què s’anima la gent del barri a treballar el malestar emocional a través d’accions comunitàries. L’any passat, van construir una casa totalment de fusta i amb plaques solars.
El darrer projecte presentat és el festival de música, arts escèniques i gastronomia Cantilafont, del Lluçanès. ¿Com pot tornar-se sostenible un festival? Des del Cantilafont han emprès mesures com instal·lar fonts d’aigua perquè els assistents puguin reomplir les seves cantimplores i no consumeixin ampolles de plàstic. Quan anem a un festival, no ens solem preguntar per què les coses són com són, acatem l’statu quo: si ens fan comprar ampolles de plàstic, les comprem i prou. Però qui vagi al Cantilafont comprovarà que hi ha una altra forma possible de fer les coses i, potser, quan assisteixi a altres festivals ja no acatarà obedientment el que suposa un malbaratament de recursos.
Les ballarines de la companyia Dancing Human reprodueixen els moviments i sons de les onades del mar i, mentre observem els seus gestos estilitzats, ens adonem que algunes idees fonamentals planen per damunt de totes les intervencions de la jornada. En un debat a cinc amb les expertes que han confegit el marc teòric de la plenària, Emma Quadrada afirma: “La cultura pot crear l’espurna que faci que la gent passi a l’acció.” I és així. Tenim l’evidència científica que ens parla d’un món en crisi: crisi climàtica, social, territorial… Passar d’aquesta consciència a l’acció depèn de la cultura, perquè és a través d'ella que ens podem indignar, enfadar, esperançar i –finalment– aixecar.
A la Nova il·lustració radical Marina Garcés assegurava que la nostra posició és la de l’analfabetisme il·lustrat: sabem què va malament però no hi posem remei. ¿Escollirem tornar-nos terrestres o continuar sent moderns, en paraules de Latour? Des del Mutare, ho tenen clar: l’aposta és pel canvi cultural, per la sostenibilitat. Per una cultura que no es quedi tancada en una torre d’ivori.
