¿Recordes l’última vegada que et van ferir? ¿Va ser la mare, quan va fer palès que no creia en les teves capacitats? ¿O va ser un estrany? Fa setmanes vas tenir una cita. L’havies conegut a través d’alguna aplicació. La conversa va rodar, vas perdre la noció del temps i, després, vas marxar a casa. Abans de ficar-te al llit, li vas enviar un missatge: “M’ha encantat conèixer-te.” Missatge que no va rebre resposta. Ni al dia següent. Ni a l’altre. Va desaparèixer.
Ni tan sols t’havia agradat tant. El que et va obsessionar, les setmanes següents, va ser no saber el perquè, la dissociació entre la teva impressió que la cita havia anat bé i la constatació posterior del seu ghosting. No cal gaire per fer mal. Hi ha qui estableix distincions arbitràries entre les ferides psicològiques: n’hi ha de grans, com la pèrdua d’un ésser estimat, i d’altres més quotidianes. Tot, però, va a parar allà mateix. L’ànima dolguda que es pregunta els motius d’un desconegut és la mateixa que plora la mort d’una àvia. Les estructures –o la falta d’estructures– que resisteixen un embat són les mateixes que resisteixen un altre.
I, al fons, hi ha la ferida. En un dels seus darrers assajos, Josep Maria Esquirol parlava de la ferida infinita, que seria aquella que compartim tots, la ferida essencial. I tindria quatre marques: la vida, el tu, el món i la mort. Ningú n’estaria exempt. Esquirol ha fet un esforç considerable per travar una filosofia que no es basés en el poder, en la dominació, en l’acció; per a ell, el que ens fa humans és la capacitat de quedar afectats. Al fons de tot, la ferida.
A més d’aquesta ferida fonamental, els homes gais fem una experiència particular de la ferida. No debades David Vilaseca va titular “El nen ferit” un dels dos dietaris que conformen la seva narrativa completa, Els homes i els dies. La ferida és la de la discriminació, l’agressió, el dit que assenyala. Però també és la ferida que es crea quan, un matí de diumenge, en la foscor d’una cambra amb la persiana abaixada, t’entregues a l’altre sense ja témer res, sense culpes ni vergonyes. No és que oblidis el traumatisme del passat però ha deixat de determinar el que estigui per venir. El nen ferit s’ha fet gran.
A l’exposició Emocions, del museu Frederic Marès, trobem les ferides de la passió de Crist; en particular, la que va rebre en un costat quan era a la creu. La seva comissària, Victoria Cirlot, explica que “a l’edat mitjana, la ferida de Crist és l’obertura a la seva interioritat. És un camí. És obrir un camí.” Observes les nafres vermellíssimes, com roses, d’un Crist tallat en fusta. Retinguem-ne la idea: una ferida és una obertura, ¿però a què s’obre la ferida?
El passat dimarts 14 de maig, en una tarda plujosa, l’escriptor francès Édouard Louis va oferir una conferència i una conversa amb el també escriptor Roy Galán sobre les ferides i la literatura, a l’auditori del CaixaForum Barcelona. Era en el marc del festival En altres paraules, que dura fins al 30 de maig. Louis va començar parlant del seu germà gran, que va morir als trenta-vuit anys després d’haver tingut problemes seriosos amb l’alcohol. “El meu germà no era una bona persona”, assegura, però “no m’interessen els herois.” Busca comprendre’l, vol comprendre les raons que el van conduir al límit. Investigant-lo, reflexionant-hi, descobreix un jove ple d’il·lusions, un jove de classe obrera que no només va rebre la violència del determinisme social a què el conduïa la seva pertinença de classe sinó també la negligència d’uns pares que no creien en ell. No hi van creure quan va voler ser carnisser. Ni quan, anys més tard, va creure trobar la seva vocació en una altra banda. Quan semblava que el destí li començava a somriure, en la forma d’un petit propietari que pretenia deixar-li en herència els edificis que arrendava, ja era massa tard. El mal estava fet.
El perill del que explica Louis és el d’intentar extreure una conseqüència sociològica de tot el que passa a la teva vida personal. Una situació personal pròpia no necessàriament és sempre representativa d’una situació política i social més general. Diu Louis: si la meva família hagués tingut diners, mon germà s’hauria salvat, perquè als fills dels rics, quan s’equivoquen, els porten a rehabilitació i tenen una segona oportunitat. “Potser hauria estat més feliç, hauria begut menys alcohol i no hauria mort als trenta-vuit anys.” O també pot ser que, sent ric, no s’hagués salvat. L’especulació esdevé bucle. Hi ha coses que no podem saber.
Del que va dir Louis aquella tarda plujosa, però, també m’interessa que acabés parlant de la seva mare, l’altra cara de la moneda, qui, per fi, després de vàries relacions tortuoses amb homes, en el moment de la maduresa havia arribat a ser lliure. “A la meva família, paradoxalment, però d’una paradoxa lògica”, diu Louis, “hem sigut jo, el nen gai, i la meva mare els que hem aconseguit defugir el destí brutal que esperava al meu pare, o al meu germà.” D’ella, de la seva mare, tracta el darrer llibre de l’autor, Monique s’évade, que acaba de ser publicat a França.
Després del manifest sobre la mort del seu germà, un manifest a favor dels perdedors, Louis va entrar en diàleg amb Roy Galán. Des d’un primer moment, l’escriptor francès va voler deixar clar que escriure autoficció no vol dir descuidar les qüestions formals de l’escriptura. La literatura sempre és forma. Cap tria de les que Louis ha fet a l’hora d’escriure els seus llibres ha estat casual. “Quan vaig començar a escriure, vaig intentar identificar les regles de la literatura per trencar-les.” Una d’aquestes regles és la que exigeix que la literatura sigui suggeridora, evocativa, implícita; Louis li oposarà una literatura explícita, directa, que digui els fets i les idees de forma descarnada, tal com són. Una altra d’aquestes regles és la que proscriu el sentimentalisme; Louis li oposarà un devessall d’emocions: de nou, la capacitat de quedar ferit.
Al final de l’acte, quan sembla que ja no quedi espai per a res més, un jove davant meu aixeca la mà, pren el micròfon i es dirigeix a Louis: “Avui he vingut aquí perquè tenia aquesta pregunta: ¿per què escrivim sobre les nostres ferides?” Louis respon que les nostres ferides no són individuals; quan les escrivim, ens adonem del sentit col·lectiu que tenen. “Hi ha alguna cosa que és profundament col·lectiva en l’autobiografia.” Com les ferides d’escultures medievals que donaven accés a la interioritat de Crist, el relat de les nostres ferides ens dona accés, de fet, a una exterioritat: la de la comunitat política.
