La flor negra de Rodoreda

 
A la secció Rodoreda selecta cada últim dilluns de mes obrim l'Arxiu de la Fundació Mercè Rodoreda per compartir el món més conegut i desconegut de l'escriptora. Aquesta vegada us n'oferim La flor negra. Així ens ho explica la Fundació: "Aquest poema prové del recull Viatges i flors, el darrer llibre que va publicar Mercè Rodoreda, l’any 1980 per Edicions 62, a la col·lecció El Balancí. Mercè Ibarz a Rodoreda: exili i desig, Empúries, 2008 explica que aquest text fou escrit a París al començament dels anys 50".

La primera part del llibre conté dinou viatges a uns quants pobles que va escriure cap al final dels anys setanta, a Romanyà de la Selva, alhora que enllestia la seva última novel·la, Quanta, quanta guerra... La segona part del volum, Flors de debò, és un recull de trenta-vuit peces que Rodoreda va donar per acabat vint anys abans, a Ginebra, mentre escrivia La plaça del Diamant, és a dir en el moment en què reprenia la carrera literària que la guerra i l'exili li havien fet interrompre. Mercè Rodoreda ho tenia ben clar: "Si em preguntessin quin dels meus llibres voldria salvar d'un incendi, escolliria aquest". Us convidem a collir i olorar la seva flor negra. 
 

Flor negra

Set pous i set nits de les més llargues es van ajuntar perquè nasqués. I mil formigues van donar la vida perquè tingués el seu color i la seva mena de vernissat. Sembla un clavell arrissadíssim i amida un pam. S'obre durant setanta nits-nits: les més fosques, les més quietes, les més mortes. La busquen a les palpentes per fer-ne l'ungüent que fa patir. Aquest ungüent es posa darrera de les orelles, entre els dits dels peus, a la part interior de la cuixa esquerra... Frega fort i dorm tranquil que el mal es va fabricant tot sol. Al cap de dos dies i de dues nits et despertes amb una pena tan grossa que no et deixa respirar. Una bella pena per a poder-te creure important; una pena de roc i de sal, una pena amarga de fetge i d'entranya profunda, una pena arrapada al coll com un clau clavat amb martell, una pena de deu mil quilòmetres, una pena que et mata el pobre cor i t'hi atura la sang perquè s'hi podreixi. Una pena que, com les penes més grosses, no es pot explicar. No la deixis fugir; si aquesta pena se n'anés, tornaries a no ser ningú. 


* Referència bibliogràfica de la publicació marc: Rodoreda, Mercè. Viatge i flors. Barcelona: Edicions 62, 1980 (El Balancí; 121)

* Recursos de la crítica literària feta per la Fundació Mercè Rodoreda: Informe de 21 referències de crítica literària de l’obra Viatges i flors. Si en voleu consultar aquests recursos cliqueu aquí i, un cop al web, poseu «Rodoreda, Mercè - Viatges i flors - Crítica i interpretació» al camp «Matèria».