Redacció
L'escriptor i editor Joan Sales va néixer el 19 de novembre del 1912 i va morir el 12 de novembre del 1983. El recordem amb una carta que va adreçar a Màrius Torres, i que forma part del volum Cartes a Màrius Torres, editat per Club Editor.
Joan Sales Foto: Fons Sales
Carta de Joan Sales a Màrius Torres:
Barcelona, dimecres 2 de juny de 1937
Estimat Màrius:
[...] Tornant d'Aragó amb el cor que em dringava com un cascavell a causa de l'excedència que m'acabaven de concedir, vaig travessar altra vegada aquelles terres tan estimades, les teves, on també jo tinc records.
[...] Fraga m'havia semblat, hores abans, una Lleida en miniatura. Venint del desert dels Monegres ja s'anuncia de lluny amb l'olor espessa dels seus figuerals inacabables; el terme fragatí sorgeix de sobte com un oasi. Les ribes del Cinca, ombrejades pels xops, són plenes d'ocells que no paren de xerrotejar. Les cigonyes van i vénen del campanar al riu, on troben pesca abundosa. Arribant-hi des dels Monegres i procedent de la «columna Durruti», també jo hauria exclamat amb tota l'ànima: ¡oh terra beneïda, poblada de lleialtat! ¿Per què el govern de Catalunya, en deu mesos que ja fa que els nostres ocupen aquell territori, no ha fet res per legalitzar-ne l'annexió? Els veïns de Fraga, Tamarit, Mequinensa i Vall-de-roures són tan catalans com els d'Olot o els de Figueres.
I vet aquí que torno a Barcelona al cap de quinze dies d'haver-ne sortit. ¡Que canviada m'ha semblat! La revolució va madurant per la mateixa força de les coses, sense que cap geni polític hi influeixi ni poc ni gaire. L'aniversari de la guerra, que s'escaurà el 19 del mes vinent, ho trobarà tot de tota una altra manera; les hordes canibalesques que es van fer mestresses de la ciutat i del país i que en poc més de trenta dies van cometre una quantitat incalculable d'incendis, robatoris, assassinats i saqueigs, ara estan bandejades de la cosa pública. Tant de bo els nacionalistes i els socialistes, les dues grans forces de la nova Catalunya, s'associessin per alliberar-nos de les últimes restes que encara queden de l'anarquisme alfabètic i vesànic; són els dos únics partits combatius i disciplinats amb què comptem ara per encarar-nos a circumstàncies tan extraordinàries. La guerra es lliura en darrer terme entre renaixença i antirenaixença; i ara la renaixença catalana només pot confiar en els dos grans corrents d'idees del nostre segle, el nacionalisme i el socialisme. Potser s'acosten dies de benedicció per al nostre país desventurat; fa esgarrifar de pensar com un dirigent polític, si el tinguéssim, podria aprofitar el cataclisme per engrandir la nostra terra; enmig d'un huracà un navegant audaç pot fer avançar més que mai la seva nau. Prat de la Riba s'hagué d'acontentar amb un ventet somort que a penes inflava les veles ¿de què no seria capaç amb la ventada d'ara? Però els nostres actuals dirigents són d'una mediocritat que estaborneix.
Cartes a Màrius Torres
© Club Editor, 2014.
