Redacció
Jesús i les dones és una antologia de la seva extensa obra «Vita Christi», en què destaca el paper preeminent de les dones en la figura de Jesús. Us oferim un fragment del llibre, publicat per Editorial Barcino, dins la col·lecció Tast dels Clàssics. Es tracta d'una adaptació al català actual a càrrec de Marta Pessarrodona. A continuació, podeu llegir-ne el capítol CXXXVIII.
Foto: Lawrence Lew
El clement Senyor, veient que ja s’acostava el final de la seva missió i que el termini de la seva vida prestament seria acabat, amb ànim valent s’esforçava a predicar, anant cada dia de Betània a Jerusalem, presentant-se al temple i escampant la seva divinal doctrina sobre aquells qui la volien escoltar, malgrat que la malícia era ja tan estesa que molt pocs hi acudien, i la majoria fugia de qualsevol lloc on sa majestat fos, donant-se gran vergonya de tenir la seva amistat.
Per això dignament són exalçats i meritòriament premiats els sants apòstols i tots els altres que en aquell temps seguiren sa clemència, car gran amor i fe els havia de mantenir ferms, veient el Senyor perseguit d’aquesta manera i que ningú no el gosava esmentar públicament.
I per això sa clemència, com més s’acostava a la mort i s’augmentaven les seves persecucions, molt més amor mostrava als deixebles i servidors seus, manifestant-los grans secrets i donant-los atreviment per interrogar-lo dels dubtes que tenien, per tal que els en pogués informar llargament abans de morir, i els manifestava a tots en general la seva grandíssima caritat i la seva set insaciable de la salvació de les ànimes, atraient-les per totes les vies possibles. I podia dir sa senyoria: «Popule meus, quid ultra debui facere tibi et non feci?», volent dir: «Oh, poble judaic que per propi t’he elegit! Per què ets tan desagraït que no vols escoltar la meva doctrina? No has estimat ni conegut els singulars beneficis que t’he fet. Sobre tota nació t’he exalçat, i tu no penses sinó a aterrar-me; jo vull donar la vida per tu, i tu no vols acceptar la predicació meva; tot el que havia promès als teus pares, ho he complert per obra, i res no has apreciat. I per això et vull manifestar quia doleo super, car jo em dolc molt de la teva pèrdua, que serà irreparable.»
I el Senyor, turmentat dins la seva ànima per la gran duresa i ingratitud dels jueus, veient que amb tan poca devoció l’escoltaven, es deixà de predicar i s’assegué en un banc que hi havia davant del gazofilaci, que era una caixa on posaven la moneda que oferien al temple. Allí hi havia grans sacerdots i rabins que guardaven aquella caixa, i als qui portaven gran quantitat d’or i d’argent per fer aquella oferta i posar-la-hi dins, els rebien amb gran solemnitat i reverència, predicant públicament a tothom qui venia que el qui més quantitat hi portava obtenia molt més mèrit.
Mentre el Senyor s’ho mirava, vingué una dona viuda pobreta a ficar en aquesta caixa dos diners menuts que havia guanyat treballant amb les seves mans i que eren tot el que tenia, car no li restava res més a casa i pensava passar aquell dia sense menjar per fer a nostre Senyor aquella oferta, i els sacerdots que seien allí no feren cap esment d’aquesta dona, ans se’n burlaven del que havia donat.
Però el clement Senyor, que acollia amb un favor especial la devoció de les dones, no volgué tolerar que el mèrit d’aquella singular oferta fos callat, sinó que fos lloat per la seva divinal boca per a glòria de les dones, les ofertes i almoines de les quals procedeixen de tan gran fervor de caritat que, per petites que semblin en quantitat, són molt grans davant Déu nostre Senyor i per ell molt estimades. I per això sa majestat, a fi de manifestar públicament que l’oferta d’aquesta dona havia estat tan excel·lent que sobrepujava la dels rics que grans quantitats havien donat, adreçà el seu parlar als apòstols i els digué: «Vere dico vobis quia vidua haec pauper plus quam omnes misit», volent dir: «Oh, deixebles! Mireu aquesta gent quant tenen l’enteniment encegat per l’avarícia, que no miren la devoció dels oferents ni estimen la bona voluntat; sols lloen i aproven qui porta més quantitat de diners. Jo us dic, en veritat, que aquesta viuda pobreta que ara ha ficat els dos diners al gazofilaci ha donat molt més que tots els rics, car ells donen d’allò superflu que tenen, i ella ha donat tot el que tenia per passar avui la vida. I els sacerdots, burlant-se d’ella perquè tan poc ha donat, van molt enganyats, i David ha dit d’ells: “Qui habitat in caelis irridebit eos”, car el Pare meu, que habita dalt del cel, en fa escarni i els té en abominació i per separats del seu amor i la seva gràcia.»
Dit això, sa majestat se n’anà per tornar a Betània, i els sacerdots restaren tan indignats que se l’haurien volgut menjar viu si haguessin pogut. En arribar a Betània, sa senyoria fou rebut amb singular amor i devoció per l’excel·lent mare seva i per la gloriosa Magdalena, i tots s’alegraren molt de la vinguda de sa clemència.
I la caritativa Marta aparellà prest el dinar, car sabia que venia dejú, que a la ciutat de Jerusalem no hi havia ningú que pensés en la salut de la seva reial persona ni en el seu repòs, ans desitjaven la seva mort i destrucció, principalment les autoritats, que amb odi implacable el detestaven. I per això és dit d’aquella desolada ciutat: «Deserta est a sanctis, deserta a sanctitate, a fide et veritate», car per la seva gran malícia fou deserta dels sants profetes, els quals mataren i perseguiren, i després fou deserta i desemparada del sant dels sants, que no volgueren rebre, ans el perseguiren i expulsaren amb tanta crueltat, i finalment fou deserta de tota santedat quan perdé la presència de sa majestat, talment que d’aleshores ençà no s’hi ha trobat ni fe ni veritat.
Isabel de Villena
Jesús i les dones
Versió de Marta Pessarrodona
TAST DE CLÀSSICS
© de l’adaptació: Marta Pessarrodona, 2012 Reservats tots els drets d’aquesta edició: EDITORIAL BARCINO, S. A.
«Tast del Tast» us convida a degustar la col·lecció «Tast de Clàssics», que ens permet gaudir dels grans autors i dels títols més destacats de la literatura catalana antiga des d'una sensibilitat contemporània. Escriptors i poetes actuals adapten les paraules del passat per fer-les més presents que mai.
