Redacció
“Sagarra és un dels escriptors més endinsats a l’entranya viva del nostre país. Llegir una ratlla d’ell és com posar-se un corn de mar a l’orella: la seva ressonància és profunda i dilatada, i us sembla sentir-hi la bonior de la vida del nostre país”, deia Josep Pla. A Vida privada Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 5 de març de 1894 - 27 de setembre de 1961) va fer un retrat de la societat dels anys trenta: tant de les classes socials altes com de les baixes. L'obra, publicada el 1932 i considerada una de les més representatives de Barcelona, ha estat recuperada per l'Editorial Barcino, que l'ha publicada a la col·lecció Imprescindibles amb una edició feta a cura de Narcís Garolera.
Aquest novel·la ens obre la porta de la família Lloberola. Pertanyent a la burgesia dels anys trenta de Barcelona, està passant per un moment molt crític perquè veu com els arriba la ruïna econòmica i social, tot i que sovint actuen al marge de la realitat. Al llarg del llibre desfilen tres generacions de la família Lloberola i, amb ella, els canvis de la ciutat de l’època. Sagarra descobreix els convencionalismes que amaguen la manera de ser autèntica de l’home i condemna els nous valors socials de l’època: l’afany de figurar, l’aparença externa i la possessió material. Hi constata el canvi de valors que es produeix en aquesta societat i descriu, amb un to entre l’elegia i la nostàlgia, la desaparició d’una determinada Barcelona. En la presentació del llibre, que Barcino va organitzar a la cocteleria JOK, el fill de l'escriptor, Joan de Sagarra, va compartir un record: “La mare sempre em va dir que el llibre feia curt amb el que realment passava en aquella època”. Us convidem a llegir l'inici de la segona part.
Feia cinc anys que el baró de Falset s’havia foradat el cap amb una bala. Durant aquells cinc anys, la vida pública del país evolucionà força. A Barcelona es produïren fets de brillant transcendència. L’exposició de Montjuïc va marcar els moments de més xarol. Tota la parada d’ànimes que el lector va poder contemplar una nit en la festa d’Hortènsia Portell acabà de fer la roda del paó; llançà coets pels ulls i serpentines per la boca. Aquell estiu va ser una estació fosforescent; les carrosseries més lacades, els iots més càndids i més ripolinats, feien fer pampallugues a tots els enllustrabotes d’Almeria que doblegaven l’espinada vora el monument de Colom i en les terrasses de la plaça de Catalunya. Els cabarets van tornar a segregar el xampany gelat com en el bon temps de la guerra. Els hotels de Barcelona no podien dar l’abast; tothom que guardava un catre sobrer o una habitació destinada a les puces, va tenir de rellogat un canonge d’Extremadura o una peixatera de Portbou; s’arribaren a parar matalassos dalt de les teulades, i a fer servir els parallamps de penja-robes. Barcelona bullia, tot era un sofregit de grandesa i de campi qui pugui. Els ulls, les galtes, el nas i el sexe de les persones trobaven esplais infinits. Les festes nocturnes de l’exposició eren realment un somni, un prodigi que esborronava els barcelonins. «D’on sortiran els milions per pagar aquest devessall?», deia l’home del carrer, amb una criatura a cada braç i un gosset sortint-li d’una butxaca de l’armilla. L’home del carrer parava el pit perquè tot el blau, tot el verd, tot el rosa, tot el misteri de la font del Palau Nacional, li esquitxessin la corbata de ballets russos, de llàgrimes de nereida i de bromera de l’altre món.
Els sopars d’Ambassadeurs, de la Rosaleda, de Miramar i els més econòmics de l’Hostal del Sol i de La Pèrgola, junt amb el vi i les ametlles torrades del Patio del Farolillo, varen dilatar la inconsciència gàstrica del país. Tothom que tenia cinc duros, i encara que no els tingués, se n’anava a Montjuïc. Quan es tancava l’exposició, les Rambles i els cabarets rebentaven. L’esquadra americana engegava a darrera hora uns ninots agegantats, vestits de criatura, inflats d’aiguardent i de màlaga, que queien pels bancs o duien les dones a collibè, i després una mena de generals lluents i desllorigats com un xarleston els reduïen a cops de porra, els estibaven en un camionàs i quan eren a la Porta de la Pau els llençaven als canots, i aquells mariners queien dintre la fusta, i feien un «xap» de bala de cotó mullada.
La inauguració de l’estadi va ésser una fusió sublim de l’aristocràcia i de la democràcia. Mai no s’havia vist una cosa com aquella. Els barrets de copa del rei, dels seus fills, del seu cunyat, de tots els seus gentilhomes, i de tota la terregada municipal i provincial, i de tota la burocràcia parasitària del moment, es varen convertir en les xemeneies del fum de l’entusiasme. Difícilment a Europa s’han pogut contemplar en altra ocasió uns barrets de copa més resplendents, més d’epidermis de carbó mineral. Primo de Rivera duia aquella tarda una armilla de fantasia de color de conyac; Primo fregava el seu gran ventre amb les americanes del poble. Seixanta mil barrets varen saludar el dictador i els reis d’Espanya. Les infantes estaven quietes a la llotja central, amb uns vestits vaporosos fets de granisats de maduixa: eren unes noies altes, parades, una mica tristes.
La plaça d’Espanya, nova de trinca, el dia que es va inaugurar l’exposició va veure la humanitat multiplicada, com si els homes fossin formigues, o com si totes les formigues del país s’haguessin fet inflar per un inflapneumàtics i haguessin anat a robar les americanes i les faldilles dels establiments que en venen.
Aquell dia va ésser la lletra inicial d’un himne que semblava que no s’havia d’acabar mai. Era l’himne sexual i estomacal de Barcelona. Els murcians treballaven a les obres públiques amb un ritme de java. Els murcians, negríssims, suaven la medul·la i no tenien temps de pensar en vagues; els caps sindicalistes que s’havien escapat de les bales de Martínez Anido eren fora del país; els que deixaven pasturar per aquí es dedicaven a contemplar les cuixes del Paral·lel i a beure aigua amb anissos que els regalava el cap de policia. Barcelona havia oblidat l’existència de les pistoles. Havia oblidat l’existència de la virilitat; només creia en aquells raigs policolors que engegaven cada nit des del Palau Nacional. Amb prou feines si la gent sabia el nom dels regidors i dels diputats provincials. Només sabia que manava en Foronda. En Foronda ho era tot, més que el dictador, més que el rei; en Milà i Camps i el baró de Viver feien el que a en Foronda li donava la gana. Tothom que tenia la pell una mica gruixuda i una esquena fàcil a doblegar-se podia rosegar alguna cosa. Tota la rapacitat troglodítica dels empleats d’Hisenda, dels coronels, dels policies i dels canonges es manifestà amb l’impudor més vil. Milà i Camps es tornà una mica guillat, es va creure una mena de Llorenç de Mèdicis; va cridar tots els pintors, tots els escultors, tots els orfebres. Al Palau de la Generalitat, la follia de Milà i Camps va quedar pintada a les parets amb les pintures més grotesques i més infames que s’hagin pintat mai. Una colla d’artistes desaprensius interpretaren la història reaccionària d’Espanya al gust de Milà i Camps. Al fantàstic aristòcrata se li convertí la visió del món en una mena de manicomi d’arestes gòtiques; l’arquitecte Rubió i Bellver li anava inflant el cap amb una manxa perquè la seva follia gòtica fos més monstruosa. Milà i Camps volia que li donessin el toisó d’or, volia que el fessin virrei de Catalunya, i volia entrar a la catedral dins d’una carrossa tirada per tots els lleons del parc. A Madrid deixaven que es distragués amb les seves rutilants criaturades i donaven ordres concretes a en Foronda. Un moment, el baró de Viver va estar a punt de morir penjat dels bigotis tenyits i rasposos d’aquell marquès, amo dels tramvies i del diner de la ciutat.
