Considero que és més important (voler) endreçar el món que no pas (voler) endreçar la pròpia vida. Això contradiu la tendència actual, segurament molt interioritzada per la majoria de la gent, de pensar-nos i repensar-nos contínuament de forma individual, com si tota la nostra vida depengués d’això; o com si amb això poguéssim garantir que allò que imaginem com a desitjable és possible. La influència actual de la literatura d’autoajuda ens ha fet adoptar una perspectiva malaltissa sobre el funcionament de la vida humana, centrant-la només en una mena d’ideal d’individu abstracte, construït com un Frankenstein a partir de l’esferificació i reducció a material digerible de la barreja entre un imaginari monjo tibetà, un imaginari emprenedor d’èxit global i una mena d’encarnació de l’escultura grega d’un lluitador olímpic.
No som herois. Som humans. Per això la millor manera de millorar el món és fer-ho amb els altres. Com diu la sàvia frase popular, quan parlem llarga estona amb amics o coneguts, diem que hem “arreglat” el món. És a dir, hem posat damunt la taula tota una sèrie de temes, que units entre ells per algun o altre motiu, ens han fet fer una excursió mental per tot allò que ens interessa, ens preocupa o ens amoïna. Del diàleg en diem “arreglar el món”. Vet aquí una gran veritat. ¿O de quina altra manera es podria fer?
Com explica Eudald Espluga (No siguis tu mateix, Destino 2022), el “sigues tu mateix” de la nostra modernitat decadent ens ha convertit en individus assetjats de forma permanent per la necessitat de servir per a alguna cosa, per respondre a les necessitats imposades d’un sistema depredador, el capitalista. Però la resposta d’Eudald Espluga a aquest assetjament contra l’individu és la mandra, o bé la desactivació dels mecanismes que s’imposen sobre aquest individu maltractat. No és una solució que em deixi gaire tranquil·la. Potser perquè la gent de la meva generació, l’anomenada Generació X, encara som fills del de la il·lusió de la Il·lustració com a paradigma. Ens interessa entendre el món amb totes les seves convencions i limitacions.
Pensar en el futur amb esperança vol dir assumir aquestes limitacions i no deixar-se endur pel que Simona Škrabec anomena “epidèmia mundial de nostàlgia”. Mentre desmuntem (desconstruïm) el món i prediquem el retorn al paradís, anem deixant de banda la possibilitat d’observar allò que ja se’ns ofereix des d’altres llocs. Per això ens cal interpretar el món, pensar-lo, entendre’l en la mesura del possible. Tant ens serveix l’assaig com la metàfora poètica, la biografia o la construcció narrativa de la novel·la. Amb tantes llengües com sigui possible, i de la forma més emancipadora possible. Explorar el món és fer un viatge, mental o físic. El repte no és fàcil perquè cal preservar dues forces contradictòries, la capacitat de crítica i la força de la utopia, com diu Škrabec.
El darrer assaig de Simona Škrabec, El desig d’ordre (Editorial Afers, 2023), m’ha confirmat que és una de les intel·lectuals catalanes més interessants del moment. El terme intel·lectual no s’estila gaire en la nostra era de la comunicació lleugera. Però em sembla molt adient per descriure el paper que fa Škrabec en l’esfera de l’assaig i la literatura catalanes. Encara s’estila menys parlar d’una dona intel·lectual. Potser per això mateix ho hauríem d’anar repetint una mica aquí i allà. Hi ha dones intel·lectuals, sí. Ara que ja sabem que les dones són escriptores, a més de professores de literatura, que també són crítiques literàries i que a més a més poden ser prescriptores... No ens quedem aquí.
Una de les coses que més m’ha seduït del llibre de Škrabec és la seva mirada sociològica, construïda amb les referències de Pierre Bourdieu, Saskia Sassen, Benedict Anderson i d’altres. I encara m’ha agradat més la seva capacitat per explicar d’una forma tan clara i bella idees que ni aquests mateixos autors saben explicar tan bé. Potser és que sense la llengua i la literatura és impossible d’endreçar el món, de comprendre’l, i de crear malgrat tot una esperança. La incertesa del món és difícil d’assumir, diu Škrabec. Per això es necessita una coherència de valors i una societat serena i cohesionada. Aquest principi d’acció només és possible si es cultiva una mirada que vagi més enllà de nosaltres mateixos, que no pretengui radiografiar només les nostres angoixes, emocions o desitjos. Una mirada que ens situï a nosaltres mateixos en un context més ampli on s’interseccionen les grans qüestions d’avui i de sempre, al costat de les quals nosaltres només podem respondre amb humilitat.
La cultura no és altra cosa que la capacitat de mantenir el diàleg amb la diferència, diu Škrabec. I jo hi estic d’acord. No hi ha un ordre definitiu de les coses, però en canvi tenim la capacitat de desitjar-lo, d’imaginar-lo i de debatre amb els altres sobre les fórmules per fer construir l’ordre que ens empari com a éssers que formen part d’una comunitat més gran. Diria que llegir és la primera eina pràctica per construir aquesta mirada oberta, àmplia i disposada a la curiositat per assumir la diversitat del món i les seves contradiccions.
© Simona Škrabec
© Editorial Afers, 2023
Lectures acull textos sobre altres textos, lletres sobre lletres.
