La democràcia és el millor sistema imperfecte de govern. És el millor perquè és el que dona més garanties contra la tirania. I és imperfecte perquè se sotmet constantment a dues pulsions corrosives: la demagògia i l’emocionalitat.
La demagògia forma part de la democràcia des dels seus orígens, com ens expliquen els clàssics grecs. L’emocionalitat té a veure amb l’espècie humana. Per tant, és impossible eliminar els propis defectes de la democràcia. Però sí que es pot evitar que aquests la facin impossible. De fet, semblaria que una societat que ofereix més formació i més informació als individus que en formen part hauria de ser una societat més vacunada contra la demagògia (i la mentida) i la política basada en la simple emoció. Efectivament, la democràcia no es pot entendre sense els mitjans de comunicació, que són els que van fer possible crear un espai públic compartit de discussió de les idees. Primer la premsa, després la ràdio i finalment la televisió van contribuir a establir un marc comú, un espai de referència compartit on es dirimien els conflictes sobre com governar.
En canvi, avui les xarxes socials no generen un espai compartit, sinó molts àmbits de referència que no es troben necessàriament en cap punt comú. D’alguna manera, les xarxes socials han creat la fórmula màgica per generar una demagògia i una emocionalitat fora de mida. La paradoxa és que internet ens ofereix una quantitat inacabable d’informació que podríem fer servir per adoptar un punt de vista crític sobre les coses. Però gastem el temps fent scroll a Instagram.
Hem passat ràpidament de la societat de la informació a la societat de l’emoció. Hem perdut les referències col·lectives i ens hem centrat en el propi jo. Com explica Xavier Godàs al seu darrer llibre, Fer política en l’imperi del jo, la política del jo és la política de l’emocionalitat, de la necessitat que les pròpies angoixes esdevinguin fets reconeguts. De l’autovictimització com a forma de reivindicació política. Per Godàs, Greta Thunberg és el paradigma d’aquesta política expressada des de l’angoixa. El projecte de Thunberg, que ja ha estat consumit i abandonat per milers de joves en poc temps, no plantejava un projecte polític, sinó que exigia una resposta a les seves angoixes per part dels governs del món.
La política de l’emoció és la de la immediatesa, la que no respon a una projecte de llarga durada que articuli les nostres vides i les doti de sentit i de valors compartits. El clima cultural en què viuen avui els joves fa que estiguin més pendents de marxar fora a viure experiències que no pas de transformar col·lectivament la societat que els ha vist néixer. No els interessa el barri, el poble, la ciutat on viuen, ni la comunitat propera. No responen davant d’un col·lectiu heterogeni i arrelat, sinó que transiten momentàniament amb aquells amb qui comparteixen el neguit del moment.
Potser us semblarà que aquesta és una visió molt exagerada del jovent. Només en part. Perquè quan parlo dels joves ho faig pensant en les noves tendències, en les noves formes de comportament social. Però en realitat la política de l’emoció impregna tota la política actual i afecta totes les edats. Un exemple d’això és el Brexit, resultat del pes demogràfic de les persones de més edat i, per tant, de la seva força electoral. És a dir, la seva por a perdre sobirania, com la seva por a la immigració, van propiciar que la Gran Bretanya deixés la Unió Europea. Una estratègia política no ha donat els resultats econòmics esperats.
La política de l’emoció també és la que utilitza el líder populista que ens diu que sense ell res no és possible. El voteu-me i tornaré de Puigdemont és el seu tercer intent d’erigir-se en un símbol del greuge i de la necessitat de restitució emocional. Com a estratègia simbòlica, té el defecte de la repetició. Com a estratègia política no ofereix un projecte de govern que permeti imaginar una societat millor, perquè la lògica de la víctima sempre és una lògica egoista, de qui necessita restituir-se d’un greuge, però no de qui es compromet amb una lluita compartida perquè tots hi guanyin. Quan la democràcia es fa dependre d’un sol individu, deixa de ser un sistema polític al servei del benestar col·lectiu per esdevenir un sistema encallat en el culte a la personalitat.
Els darrers estudis fets indiquen que la joventut està més decebuda amb la democràcia que mai. Potser perquè no han entès que la democràcia depèn d’ells, de la seva implicació personal en la política, i no pas d’un líder o d’uns líders. Qualsevol lideratge polític està condemnat a decebre, a curt o a llarg termini. Tot és qüestió de temps. Perquè ningú pot assumir en solitari la magnitud del repte que representa dur a terme els propòsit que requereix el benestar de tota una societat. Solucionar la sequera, revertir el canvi climàtic, donar feina i habitatge a tothom. Ningú es pot atorgar el poder de fer cap d’aquestes coses per si sol. Per això la democràcia moderna no es pot entendre sense tota la trama d’institucions i d’estructures socials que fan possible desenvolupar polítiques de gran abast. Tenim una democràcia imperfecta, minada per la repressió política, però sostinguda per la sanitat i l’educació universals, entre altres coses.
El funcionament del nostre sistema polític exigeix una gran dosi de racionalitat, d’exercici d’informació, de ponderació de les opcions, que potser no estem disposats a assumir si pensem que amb un tuit ja ho hem dit tot. La consciència crítica no es pot exercir a còpia d’emocions passatgeres. Requereix l’esforç de conversar, d’organitzar-se, d’assumir el punt de vista dels altres. I finalment, exigeix prendre compromisos. L’emoció ha de ser el resultat de l’assoliment d’un objectiu comú, no pas el principi d’acció d’individus aïllats. Com diu Xavier Godàs, l’individualisme és un anestèsic de la capacitat per associar-se i provocar de manera solidària aquells canvis que permeten viure millor.
