Ara mateix agafaria el cotxe i em plantaria a la Segarra, o més ben dit, als Plans de Sió, en alguna casa rural que no hagi estat pràcticament modificada, i planificaria visites als castells i els mercats que descriu Anna Punsoda al seu darrer llibre, La terra dura (Pòrtic, 2023). He fet la ruta moltes vegades per Tàrrega, Agramunt, Artesa i cap amunt fins a Isona per arribar finalment a Sant Romà d’Abella. O bé si anava a Tremp, La Pobla o Sort, deixava l’A2 en el mateix punt, a Tàrrega, però enfilava cap a Balaguer, Camarasa... Fent camí per aquest trajecte he anat retenint noms com L’Aranyó, Folquer o Florejacs. Llocs on no m’he aturat mai perquè ja anava prou lluny i no em podia distreure gaire, però que ara em retornen en forma de lectura, en un nou viatge que no requereix ni combustible ni equipatge.
¿Què seria del paisatge sense la literatura? Probablement no existiria. Si la contemplació literària i ficcionada del paisatge va convertir el mar en una postal, i les muntanyes en obres d’art monumentals, el viatge en cotxe ha convertit la natura en la forma idealitzada del trajecte. Anem i venint fent camí i descobrint o retrobant contrastos, escenes de postes de sol damunt dels turons, horitzons boscosos i terres de conreu. Un dels trajectes que més m’ha impressionat és el que vaig fer entre Tomelloso i Madrid amb taxi després d’una jornada de recerca-acció al poble d’Antonio López. Era el mes de juny, el cel era d’un blau que no havia conegut mai la calitja i els camps lluïen resplendents sota el sol amb capes de diferents colors que es combinaven com en un patchwork. Campos de Castilla. Machado i jo practicant la literatura fotogràfica a quatre mans.
La capacitat per admirar la bellesa del lloc és aplicada a casa, a les arrels, per aquells que formem part de les generacions lletrades des de la universalització de l’educació i l’accés massiu a la universitat. Vam deixar el poble per anar a Barcelona a estudiar i ara no podem deixar d’admirar narrativament el lloc d’on venim. Aquesta idealització local, però, no és mai completa. Perquè també en coneixem les vergonyes, és a dir, les misèries, les rutines, les formes de convivència desagradables i les enemistats de poca volada. “És difícil, tenir una relació normal amb la teva terra, d’estima sense orgull, de crítica sense menyspreu”, diu Punsoda. I té raó. La universalitat ingènua és matèria per a urbanites purs. Els que som de poble vivim amb certa tensió la relació entre el poble o petita ciutat que ens ha vist néixer i la capacitat per transcendir-los que hem aconseguit estudiant i treballant a l’àrea metropolitana de Barcelona. Com aquell amic de la família, que a còpia de fer viatges a París per treballar amb la casa Christian Dior es va trobar que al poble feien córrer que havia estat a la presó. O aquella amiga meva que deixava l’estètica urbanita i l’oci nocturn quan tornava a casa els pares passats els exàmens de la universitat.
Sabem, com li passa a Punsoda, que si ens hi haguéssim quedat, al poble, hauríem perdut moltes oportunitats. D’anar a la universitat, de treballar en feines cultes, de conèixer gent interessant. I tanmateix, a mesura que ens fem grans i que tenim fills, anem retenint el paisatge de la infantesa en forma de nostàlgia. Perquè sabem que més enllà de la cultura cosmopolita de ficció, hi ha una forma de vida que només és perceptible pels que l’hem viscut. La llibertat de jugar amb els gats de carrer, o de tancar els greixandos en una capsa fins que es feien granotes (ai, si poguéssim recuperar tot aquell llenguatge que la gran ciutat ens ha fet oblidar!).
La globalitat del món és més perceptible des d’un indret petit. Com fa Annie Ernaux en les seves novel·les-memòries. El paisatge humà hi és més concret, més definible, i per tant més comprensible. Hi pots observar amb deteniment la relació entre els diferents actors econòmics, la mobilitat social i els seus efectes contradictoris, les migracions en un sentit o un altre, els canvis produïts per la modernitat, la pèrdua de patrimoni i de memòria... A la gran ciutat tot queda diluït en un continu caòtic però alhora cartesià, de convivència porosa i desarrelada. Per això Punsoda necessita tornar al lloc d’origen, als Plans de Sió, per retrobar el contingut concret de les veritats universals: els fills, els padrins, els mercats i les relacions humanes que no es trien, que són com són perquè cadascú hi fa un rol, la “sensació de comunitat”, sòlida i consistent. Una veritat que li produeix un efecte balsàmic. “Sempre he pensat que, com més a prop estàs de la veritat de la vida, més bé et trobes.”
Per retrobar el punt neuràlgic des d’on es pot observar el món en totes les seves dimensions, cal haver-se’n allunyat. I retornar-hi per fer-hi una aproximació personal i física completa, com fa Punsoda, o de forma puntual i literària, com fa Ernaux. En el cas d'Anna Punsoda, el viatge personal de retorn queda convertit en un exercici literari interessant que transcendeix la pròpia lectura, perquè combina la memòria amb l’anàlisi, la biografia amb la guia local. El llibre ens pot servir, a més, de guia de viatge a una de les comarques més desconegudes i menys valorades del nostre país.
Primera edició: novembre del 2023
© Anna Punsoda, 2023
Drets exclusius d’aquesta edició:
Raval Edicions, SLU, Pòrtic
