No tinc germans ni germanes, no dels que ostenten el títol per consanguinitat. Hi penso a mitja lectura de La ferida imaginària (Berta Dàvila, Les Hores, 2024) perquè a la novel·la en surten dos parells, dues germanes i dues germanes més, que no s’avenen, tot i que tampoc s’odien. Naveguen en aquell estat ingràvid on res no acaba de ser ni de deixar de ser. Dos parells de germanes que se suporten, que es toleren, que troben en l’acceptació de l’altra la consistència del seu vincle. Mentre no ens omplim de retrets ni ens barallem, mentre mantinguem una relació cordial, ja n’hi ha prou. No ho diuen, però ho podrien dir.
Hi ha dos peixos a La ferida imaginària, en Rob i la Cleo. Desconeixem si són germans, però estan abocats a entendre’s com si ho fossin, perquè conviuen tancats en una mateixa peixera, tots dos sols. Fins que un dia la Cleo es menja el Rob i s’infla amb una panxa grossa i desmesurada. Satisfeta, sembla somriure, estarrufada, si és que un peix de peixera pot estarrufar-se, perquè ha guanyat el pols, la lluita. Ara l’espai menut i repetitiu rere el vidre és tot per a ella. I penso que també hi ha germans i germanes que es barallen, que l’un s’empassa a l’altre, encara que ho faci d’una manera més aviat metafòrica.
No tinc germans ni germanes, però a la meva peixera, la que ens habita quan som menuts i l’espai-casa és l’únic lloc segur que coneixem, me n’hi van posar dos. Un Rob i una Cleo. O una Cleo i un Rob. Érem gairebé impossibles. Vuit mesos separaven el naixement de la Cleo del meu; dos embarassos que tan seguits no haurien estat factibles. El cas és que van entrar a la meva peixera i s’hi van passejar amunt i avall, fent seves les meves algues, roques i racons. No recordo si algun dia vaig pensar que menjar-me’ls seria una bona opció. Segur que, amagada rere els plecs on es colguen els pensaments més foscos, em devia segrestar la idea obscura de fer-los desaparèixer.
Les germanes de la Berta Dàvila es toleren i s’accepten, amarades en el silenci. En canvi, nosaltres, que no compartim la sang de les venes, ni tenim els ulls similars, el riure idèntic o la forma de caminar pastada, ens avenim i confiem. Parlem i ens expliquem les cabòries malgrat les diferències. I ara que cadascun de nosaltres ha construït la seva peixera, m’adono que em fa feliç que la vida em regalés un Rob i una Cleo quan no me’n tocava cap.
Primera edició: gener 2024
A ferida imaxinaria © Berta Dávila, 2024
© de la traducció: Eduard del Castillo Velasco
© de l’edició: Editorial Les Hores SL
