¿Què és primer: l’amistat o la feina? En un fragment d’una entrevista a Orson Welles que s’ha viralitzat des de fa un temps, el cineasta afirma que l’amistat està per damunt de l’art. Del seu art. Ell, personalment, prefereix donar feina a un amic que el defraudarà que no pas posar per davant la vocació per fer una bona pel·lícula. L’entrevista la va fer el 1960 el periodista Bernard Braden per a la Canadian Broadcasting Corporation. Literalment, Welles hi diu que “l’amistat és més important que el meu art”. Pensava en aquesta entrevista quan llegia fa poc el llibre de Ciceró L’amistat (Leli), un petit tractat que intenta elaborar una teoria de com hauria de ser una relació ideal d’amistat. Tal com explica Noemí Moncunill al pròleg, l’amistat ha de ser lliure, sincera, desinteressada en essència, encaminada a convertir-nos en una persona millor, més sàvia i, en definitiva, més feliç.
Els grecs i els romans relacionaven la felicitat amb la bellesa i amb la saviesa. Nosaltres les hem deslligat i fiem la nostra capacitat de ser feliços a un moment efímer d’exaltació, d’excepcionalitat o de sorpresa. Considerem que les emocions més fortes són les més valuoses i vivim les experiències a través dels records que es poden anunciar als quatre vents. ¿I si l’essència de l’amistat és, precisament, la seva possibilitat de perdurar en el temps, malgrat tot? ¿I si podem dir que som amics quan ho som malgrat la nostra atapeïda agenda i la impossibilitat de donar temps a les coses realment importants? ¿Podem tenir amics efímers? ¿O amics que perdem i retornen?
Tinc una amiga amb qui parlo poc i a qui veig encara menys, però fa poc em va donar la clau de la seva casa de l’Empordà com qui et deixa un llibre i diu “ja me’l tornaràs”. Crec que la nostra amistat ha superat el pas del temps. Tinc un altre amic amb qui no sé si tornaré a parlar mai més perquè, després d’una relació de gairebé quaranta anys, el darrer dia que ens vam veure es va enfadar. No sabia com reconnectar amb mi, deia. Nosaltres havíem sigut amics des de l’institut, des que es va convertir en una mena de germà postís, amb qui no tenia gairebé secrets. Em sembla que jo era la darrera amistat que li quedava des del temps de la universitat. Per això penso que ell té una concepció de l’amistat que no es basa en la perdurabilitat. Jo n’he estat l’excepció.
Si repasso les amistats que he tingut, i que tinc, em sembla que hi trobaria totes les versions possibles. Des de les amistats efímeres a les amistats que podria etiquetar com a permanents, passant per aquelles que han anat i vingut, que també n’hi ha. Com l’amiga amb qui ja hem decidit que sempre serem amigues perquè la vida ens ha fet anar-nos retrobant diverses vegades. O aquelles que hem deixat pel camí i potser algun dia tornaran a refer-se. En tot cas, he après que l’amistat no depèn del tot de la nostra voluntat.
Els amics no s’escullen del tot, malgrat que ho sembli. Cada relació d’amistat es construeix a través de molts elements que ens porten a compartir una part de la nostra vida amb aquella persona. Però a diferència de la família, no estem obligats formalment a mantenir-hi una relació. És per això que podem tenir amics de tantes menes i maneres. Amistats que duren tota la vida i amistats que duren un viatge organitzat. Hi ha grups d’amics que s’aguanten coses entre ells que no aguantarien a la parella. ¿Com és possible? Ho explica molt bé la pel·lícula de Felix van Groeningen y Charlotte Vandermeersch Las ocho montañas (2022). L’amistat d’en Pietro i d’en Bruno constitueix un dels fonaments de la seva identitat personal. I això també passa en el cas dels grups d’amics o d’amigues.
Tenir la confiança d’un amic significa poder créixer com a persona amb uns fonaments més sòlids. Si, com diu Ciceró, no hi ha casa tan estable, ni ciutat tan ferma, que pugui aguantar l’embat dels odis i de les divisions, l’amistat emergeix en aquest món fràgil com un dels valors més grans, un dels fonaments de la nostra estabilitat com a persones. El valor de l’amistat és que ens mou precisament alguna cosa que va més enllà de nosaltres mateixos. Obrir-nos als amics és una forma d’obrir la porta de casa als nostres semblants, a la humanitat mateixa, a través d’una relació concreta. Una relació que ens fa créixer i que ens fa aprendre a estar i ser per als altres, a saber donar-nos i a saber rebre.
Quan em vaig divorciar vaig descobrir que aquest compartir era realment un bàlsam per a la meva solitud. En una època difícil de la meva vida, en què se’m va trencar el braç (literalment) i el cor (metafòricament), vaig aprendre que tenia tot el suport que em calia en el meu entorn. Vaig aprendre que l’amistat no és, al contrari del que afirma Ciceró, el resultat de la màxima concordança de voluntats, de gustos i de principis. El meu germà gran tenia un amic que tothom li deia que era un desastre, una persona que no tenia ofici ni benefici, que no sabia per on tirar, que no tractava bé les seves parelles... “¿Perquè vas amb aquest dropo?, li deien. I ell responia que no el valorava per com era, sinó simplement com a amic, i com a tal l’acceptava fos com fos.
Hi ha una bondat intrínseca en l’amistat. Això no vol dir que haguem de concedir als amics tot allò que desitgen, o permetre’ls que facin el que vulguin amb nosaltres. Com qualsevol altra relació humana, l’amistat comporta la necessitat de posar límits, tant com la necessitat de ser capaços d’assumir les preocupacions de l’altre i d’acompanyar-lo. Però per a tot hi ha d’haver un equilibri. Em sembla que qui abusa dels amics es mereix perdre’ls. I qui en prescindeix massa, també. Tampoc no ens hem d’obligar a mantenir les amistats perquè sí, perquè toca. De vegades els camins que emprenem ens poden allunyar. De vegades senzillament una amistat es va deixant sense ni haver-ho plantejat. Altres vegades fem esforços per no deixar-la perquè pel que sigui sentim que aquella relació ens fa ser com som. Sentim que és imprescindible. I alhora cal donar espai a noves amistats, a noves relacions, perquè nosaltres canviem amb el pas dels anys i les nostres relacions és lògic que també ho facin.
El pitjor de l’amistat és no tenir-ne. He conegut persones que no tenien amics, o en tenien molt pocs. Eren persones que no gosaven demanar un favor, o bé que consideraven que no estava bé fer-ho. No sabien com construir relacions sense barreres, sense sortir de la closca en què tenim tendència a refugiar-nos. Vaig trobar que eren persones amb l’autoestima baixa o que no volien ser sotmeses a l’escrutini d’un altre ésser humà en les seves intencions i les seves aficions. Persones que vivien en la comoditat íntima de la rutina silenciosa, o aferrades a les obligacions familiars i laborals com qui assumeix una condemna suportable, a canvi d’evitar els perills d’allò desconegut.
No es fan amics sense assumir riscos. Tampoc es pot construir l’amistat sense una voluntat de fer confiança, de donar-se i d’obrir-se a rebre. I la confiança demana presencialitat, contacte, intimitat. I sobretot comensalitat. Cal celebrar l’amistat amb bons àpats i bones converses, convidant els amics a casa (tant li fa el que mengeu!), preparant viatges o sortides al cinema o al teatre. Sigui com sigui, cal estar disposat a donar-los el nostre temps.
Col·lecció: Bernat Metge Essencial.
Traducció: Pere Villalba.
