¿Recordeu aquella frase històrica de Lluís Serrahima (1959) dient que “ens calen cançons d’ara”? Va ser el preludi de la Nova Cançó i de tot el que va venir després, però sobretot el renaixement de la música cantada en català. “Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres”, deia Serrahima. Pensava en això quan vaig seguir la polèmica desencadenada a Twitter per un fragment d’una entrevista a la cantant Mushkaa en què reivindicava una manera desenfadada d’abordar la qüestió lingüística a les cançons.
Doncs bé, aquest és el sentiment majoritari entre catalans, procurar no fer de la qüestió lingüística un conflicte. És clar que això emmascara el conflicte polític i d’identitat en què el projecte nacional espanyol disputa la possibilitat de construir un projecte cultural i polític català. Però aquest fet no desautoritza la posició d’una jove cantant, ni dels milers de catalans que no van trobar cap problema en el “cumpleanys” de la Rosalia. Com diu Enric Gomà al seu llibre El català tranquil (Pòrtic, 2021), tenim una actitud excessivament rígida (de lingüista aficionat, diria jo) envers la llengua.
Que parlar català hagués d’estar avalat per lingüistes seria molt mal símptoma. Com també ho és que la poeta que s’ha presentat habitualment en públic com la més heterodoxa del gremi, Dolors Miquel, ara ens vulgui fer de pregonera de l’alerta contra el català barrejat, que és el que parlen els joves. O l’heterodòxia era simulada o la carrincloneria nostrada està eixamplant la base. Mentrestant, milers de joves pre o postadolescents gaudeixen de les cançons fetes amb el mixt de llengües, siguin de la Mushkaa, dels Tyets o del darrer grup emergent. La qual cosa ni trastoca el cànon català de la música de qualitat ni dels clàssics. Pensar que cal combatre certes formes d’utilitzar la llengua seria equivalent a pensar que estem obligats a gaudir amb les que mantenen la bona dicció.
Mentre ens entretenim amb batalles espúries (cosa d’altra banda humana i natural), els catalans d’ara ens indiquen que l’assignatura pendent és més voluminosa, més imperiosa i més condicionadora del nostre futur col·lectiu. Serrahima ens deia que les cançons havien de parlar de la nostra actualitat. El problema principal és que no sabem quina és perquè ens costa mirar el país i la seva gent sense prejudicis.
¿Sabem com és la Catalunya d’avui realment? Fa unes setmanes, el Centre d’Estudis Demogràfics, amb motiu dels seus quaranta anys, va publicar un dossier de premsa en què feia una radiografia de la Catalunya dels 8 milions. Bàsicament el nostre país ha nodrit el creixement demogràfic a còpia de migracions, podríem dir que des del segle XVII. I evidentment, des d’abans si tenim en compte la formació mateixa del territori de parla catalana. Però centrant-nos en els segles XX i XXI, podem prendre com a referència el darrer llibre del demògraf i subdirector del CED, Andreu Domingo, Catalunya 3D. Demografia, diversitat i democràcia(L’Avenç, 2023), en què perfila un dels puntals de la societat catalana actual: el seu sistema complex de reproducció demogràfica.
¿Què vol dir que tenim un sistema complex de reproducció demogràfica? En resum, significa que el fet migratori és una part essencial de la possibilitat de continuïtat del país, tant en termes de població com en termes lingüístics, culturals, econòmics i polítics. És a dir, si som el que som és gràcies als milions de persones que ens han nodrit i han evitat que fóssim un poble residual, eixamplant el nombre de parlants del català, fent créixer el nostre mercat cultural (en català també), i empenyent el nostre imperfecte i desigual sistema econòmic. En fi, que som el que som. I bàsicament som un col·lectiu format per persones amb diferents antecedents arreu de la Península i arreu del món. El 70 per cent dels catalans tenen pare/mare o avi/àvia nascuts fora de Catalunya, si no és que ho són ells mateixos.
Recordo el dia que vaig participar en el programa de ràdio Solidaris, conduït per Rita Marzoa, per parlar sobre llengua i immigració (ja fa uns quants anys, d’això). La sorpresa va ser rebre un seguit de trucades de persones que havien vingut d’arreu de l’Estat i ens explicaven com havien après a parlar català, amb un punt d’orgull ben evident. No son pas pocs els que podrien afegir-s’hi. En aquests moments, aquests catalans que van venir d’arreu de les Espanyes són majoria en les edats més avançades del nostre país.
Té raó Andreu Domingo quan diu que el metabolisme demogràfic està combinant la migració com a principal aportació de nous catalans amb l’allargament de l’esperança de vida i la disminució de la fecunditat. És a dir, el ritme del canvi social es transforma radicalment, de manera que, em sembla que això fa que s’accelerin alguns aspectes de la catalanitat, com la diversitat d’orígens, mentre que s’alenteixen d’altres aspectes, com la pervivència d’un imaginari nacional que encara viu a principis del segle XX. I això ens porta a una mena de miopia important respecte del que som avui, en l’actualitat, els 8 milions de catalans i de com abordar la qüestió lingüística.
M’agrada molt la idea d’Andreu Domingo sobre el sistema de reproducció com un sistema demogràfic però alhora social. La possibilitat de la nostra continuïtat com a país depèn alhora d’aquesta aportació demogràfica i de la nostra capacitat com a societat de sostenir un imaginari compartit. Però aquest imaginari no és un producte de la mera voluntat, sinó que forma part de les estructures de la modernitat per enquadrar l’ordre social en uns paràmetres bàsics de conformació i de vida compartida. Bàsicament, gràcies als instruments de l’Estat. I en això, nosaltres tenim l’Estat en contra, i un Estat volgudament possible, però encara no realitzat.
Un dels grans reptes del nostre país és que en el nostre projecte nacional la majoria de la població, que com he dit porta una motxilla amb diferents orígens culturals i lingüístics, s’hi senti reconeguda. Un nacionalisme conservador, o encara pitjor, contrari a la immigració, o que no projecti una forta inversió (no només econòmica) en aconseguir el màxim de cohesió social a còpia de reduir desigualtats, ens portarà a un escenari de minorització absoluta de la nostra llengua i de l’existència mateixa d’aquest imaginar compartit.
De fet, com assenyala Domingo, va ser la immigració espanyola la que va apuntalar la llengua catalana com a marca d’identitat (“marca antropològica d’identitat”, diu ell), assumint-la durant la Transició com a eina de mobilitat social. ¿Qui va reclamar, si no, l’escola en català en els barris on residia més població castellanoparlant, i on va iniciar-se el projecte d’immersió lingüística? Per això el combat dels sectors més reaccionaris de l’Estat espanyol i l’espanyolisme a Catalunya fan de la llengua el seu principal camp de batalla en matèria educativa. Per aturar aquest procés de reproducció social català que ha garantit durant dècades la incorporació de nous parlants a la nostra llengua.
Malauradament, el corrent reaccionari que s’estén a Espanya i a Europa està impregnant també les files del catalanisme més conservador. Ho hem vist recentment amb el flirteig de certs sectors independentistes amb el partit de l’Orriols, amb les crides antiimmigrants reincidents (sic) de l’alcalde de Calella, o amb la recent proposta del binomi Ponsatí-Graupera per un sistema de doble xarxa per garantir (sic) que almenys hi hagi una línia d’escoles 100 per cent en català. Vaja, que proposar una reducció de la població escolar que rep l’ensenyament en català (malgrat les deficiències detectades) servirà per reforçar la llengua. No he sabut mai de cap llengua que hagi millorat la seva situació reduint-ne el nombre de parlants. Però ja sabem que aquest país té molts lingüistes aficionats. Tenint en compte el nostre sistema demogràfic, la immersió en català a l’escola és el nostre principal mecanisme de reproducció social com a realitat (o projecte) nacional. Com ho serà també en el futur la nostra capacitat per posar en valor l’enorme talent lingüístic que representa tenir alumnes parlants de centenars de llengües.
Tampoc no seria lògic pensar que si en tots els països amb una forta migració hi ha grups de població que no dominen la llengua o llengües oficials, Catalunya en serà una excepció. És un fenomen que succeeix a Estocolm, a París, a Nova York i a Toronto. Barcelona no és una megalòpolis, però els canvis de la societat catalana del segle XXI i les seves amenaces són compartides amb totes aquestes que he citat: població itinerant, aïllament, solitud de la gent gran, dificultats per trobar habitatge, treball precari, etc. El descens de l’ús del català i la seva minorització està relacionat amb el fet que les generacions més joves representen una disminució important de població i la manca de catalanoparlants autòctons que omplin les xarxes de relació social i de veïnatge. Però també amb les condicions de vida amb què afronten la construcció del seu futur. Per tant, la mobilitat ascendent, o en tot cas, la possibilitat d’una vida laboral i familiar que no els condemni a la pobresa, és fonamental per fer de la llengua catalana un emblema de pertinença, com ha mostrat Marina Massagué a la seva tesi doctoral.
Creure en el futur de la llengua vol dir, doncs, creure en el futur dels catalans d’ara, que són els únics que poden parlar-la. Els que ens van salvar el mots els han passat el relleu.
