Vaig créixer amb la idea generalment acceptada que només hi havia un únic camí o, en tot cas, un únic camí valuós i legítim a seguir. Una fita a la qual tard o d’hora, i més valia d’hora que tard, s’havia d’arribar. En un ordre més o menys encadenat s’havien d’assolir uns estudis, una feina fixa i una parella estable que desembocaria en una família, és a dir, en canalla corrent pels passadissos d’un pis hipotecat de tres habitacions. Ningú no t’explicava què vindria després, però sí que t’apressaven a arribar-hi, sota la pressió d’aquelles preguntes explícites i invasives, ¿i la criatura quan? Així creixies amb la idea que un cop aconseguissis tots aquests estaments ja ho tindries fet; malgrat que no tinguessis clar si es tractava de la vida o de certes obligacions imprescindibles. Abans havia estat així, encara que fos a costa d’empassar-se molts gripaus. No tothom va sucumbir a aquestes premisses i els que sí que ho van fer han acabat descobrint que sovint les potes trontollen, se n’escapça una, dues o totes alhora i el castell que es donava per garantit s’ensorra.
Avui la mirada canvia. El futur ha esdevingut tan intangible i esgrogueït que cap jove, o gairebé cap, se’l mira amb fermesa, si no més aviat com un miratge. Les premisses es desfan i es barregen. El present s’eixampla amb totes les possibilitats que ofereix i el futur és un horitzó que no existeix. Avui no es busca la feina, amb majúscules, sinó una feina, fins que sigui substituïda per una altra suposadament millor. Es viu a la ciutat on s’ha crescut o es canvia de ciutat, de país, de continent. Les parelles, si és que n’hi ha, van i venen. Amb els fills encara no sabem ben bé què passarà, però és probable que tots els models es transformin i que la família tradicional, en aquest procés caduc malgrat que no arribi a desaparèixer del tot, passi a ser una possibilitat més, com tantes altres. Pocs joves poden pagar les mensualitats d’un pis de per vida i ni tan sols tenen clar que es vulguin hipotecar. Es creen noves formes de convivència entre parelles que avui ho són i demà no, amics que comparteixen habitatge per necessitat econòmica o perquè aquella relació és més estable que la d’un amor que acabarà fugint, mares solteres que conviuen en una nova forma de família fent créixer dues criatures com a germanes postisses. I, en totes elles, l’amistat és l’alternativa.
D’això i de molt més ens parla Pol Guasch a Ofert a les mans, el paradís crema. Amb una ploma extremadament delicada i bella, en un món abocat al col·lapse, ens ofereix l’amistat com a alternativa. En una atmosfera que provoca un profund malestar, on els individus sobreviuen buscant en ells mateixos la possibilitat de viure malgrat la decadència que els envolta, la novel·la ens mostra dos amics, el Líton i la Rita. I respirem una mica. L’amistat no és una fórmula màgica, no n'hi ha. Les relacions humanes són d’alta complexitat. Però incloure l’amistat com a alternativa en el ventall de possibilitats que ens ofereix la vida és una aposta plausible.
Ofert a les mans, el paradís crema
© Pol Guasch i Arcas, 2024
© Editorial Anagrama, SA, 2024
Il·lustració: Scène d’été, Frédéric Bazille (1869-1870)
Primera edició: gener 2024
