Redacció
Cada vegada que llegeixo una novel·la d'Eva Baltasar, tinc la sensació de caure en un abisme. L'edifici moral vacil·la perquè la façana s’esquerda i s’esbocina. L’autora descriu l’ésser humà com una serpent amarga enroscada dalt d’un campanar, que amb els ulls endormiscats busca preses allà on clava la mirada. Les dones de Baltasar no tenen cap lligam amb la comunitat ni, encara menys, amb elles mateixes. Estan mig mortes com les fruites caigudes sobre l’herbam que encara no s’han desintegrat i busquen, desconsoladament, consumir els cossos de la resta per sentir-se vives. El seu univers és fet de paraules. Hi ha una massa tan espessa de pensament entre el seu interior i l’exterior que són persones incapaces d’observar res amb claredat i serenor. Per a elles, tota acció simple és un fenomen complex. Sotmeten qualsevol gesta a la follia pròpia. Així, una activitat tan planera com beure orxata es converteix en un símbol esbalaïdor: “Escuro el got amb un xarrup escandalós. Si soc capaç de fer tant soroll és que dec estar molt viva”. I també, per altra banda, la soledat en què naveguen les protagonistes provoca que alterin l’ús social i banal d’un objecte qualsevol i el transformin en quelcom personal i santificable: “decideixo que la columna formada per la campana i els fogons serà l’altar, i que tota la resta, els marbres, els armaris, la taula, la nevera i la gran prestatgeria metàl·lica que fa de rebost, miraran cap a ella”.
Des de Permagel fins a Ocàs i fascinació, el lector s’endinsa en una veu desesperada i comuna que només es diferencia pel fet d’inserir-se en una trama i una composició divergents: com que el desordre de pensament d’una suïcida difereix de la voluntat ordenadora d’una dona que planifica un naixement, Baltasar ens brinda fragments arreplegats a corre-cuita a Permagel i una organització endreçada a Mamut, decisions que ens demostren la seva capacitat com a narradora per sotmetre la forma al contingut. L’encantament davant del món que ens havia lliurat a Boulder –una novel·la que, al meu parer, tenia ben merescut endur-se l’International Booker Prize– torna a aparèixer a Ocàs i fascinació, una peça que, ara per ara, és la més significativa de totes, perquè manté el to desolador i d’inadaptació social de les antigues obres però, al mateix temps, ens sorprèn amb una mena d’enlluernament i adoració, tot i que d’una forma exagerada i macabra, cap al gènere humà.
La unió amb la societat que Baltasar havia exterminat a Mamut –després que la protagonista del drama es desprengués de la vida creada– torna a renéixer amb força a Ocàs i fascinació i s’entortolliga amb la passió i l’eufòria que la protagonista sent de compartir la vida amb un altre ésser, malgrat que ho faci des d’un lloc absolutament insà i dement. Si bé l’atmosfera de mort i desesperació provoca que aquesta última novel·la s’insereixi de manera natural a les temàtiques de l’anomenat Tríptic, considero que Baltasar, en aquesta història, ha volgut desprendre’s del caràcter més existencialista de les obres anteriors per aproximar-se a una crítica més ferotge de la societat de classes: aquesta vegada ja no ens trobem amb una dona satisfeta i orgullosa del seu aïllament, sinó amb una estudiant que és desnonada de casa seva i obligada a viure al carrer, expulsada de la col·lectivitat i embogida per culpa de l’orfenesa.
