Hi ha maternitats no desitjades. O maternitats que no es mesuren pel valor de si mateixes, sinó per un desig desviat cap a altres coses. Potser la vocació per ser “normal”, o pel capritx d’un moment. Hi ha relacions mare-filla que es concentren en els desacords, en les tibantors i les ferides. Hi ha maternitats recuperades. I n’hi ha d’oblidades. Tot allò humà és possible. Podríem establir que aquest tema té un gènere literari propi, a còpia de recopilar títols i lectures sobre la qüestió.
Nancy Chodorow explicava en el llibre El ejercicio de la maternidad. Psicoanálisis y sociología de la maternidad y paternidad en la crianza de los hijos que les dones “exerceixen la maternitat”. Fan un rol que la societat defineix d’una certa manera i elles miren d’adaptar-s’hi tant com poden. Si abans la maternitat s’entenia com una obligació moral respecte al marit i la família, de la qual els fills eren només la conseqüència pràctica, avui ha pres noves atribucions. La maternitat ha adquirit un valor simbòlic centrat en la idea d’una relació emocional plenament satisfactòria. Les dones tenen menys fills i aquests s’han convertit per si sols en la finalitat de la maternitat.
La idea postmoderna de maternitat encara ha accentuat més aquest lligam. Hem passat de la idea d’una mare proveïdora de les necessitats materials dels fills (alletament, alimentació, salut bàsica, roba i primera formació) a la idea d’una mare proveïdora d’amor i d’afecte. Un amor i afectes que han de ser incondicionals i aïllats de qualsevol altra interferència. Ni l’entorn familiar, ni la posició de classe social o els recursos o el temps disponible poden ser excusa per construir una relació amorosa intensa que aporti als fills una protecció emocional sense límits.
La societat jutja les mares per aquesta capacitat d’afecte i de provisió de confort, a través de les altres mares, del que diran, de la DGAIA o de l’escola. Però són les filles les que jutgen més severament el rol maternal de les mares que els han tocat, des d’aquesta talaia construïda al voltant de la idea de maternitat com a exemple d’amor perfecte.
Que els manuals sobre la maternitat s’hagin multiplicat no ens ha evitat el desassossec de voler ser les mares perfectes, les mares millors que les nostres mares, les antimares del model de maternitat de la generació anterior a la nostra. Però la nostra maternitat no s’escapa de les mateixes contradiccions. També som, en bona mesura, unes supervivents. A la doble o triple jornada, a la limitació dels grans projectes que podríem fer soles, a la vida cada vegada més cara, als fracassos amorosos, a l’engany de la superdona que van identificar molt bé Mar Galtés i Esther Casademont en el seu llibre El timo de la superwoman.
Però a diferència de nosaltres, les nostres velles mares no eren gaire res més que supervivents. Hi havia la que hauria volgut ser actriu, la que hauria volgut tenir un marit que no fos violent o una figura absent, la que es volia haver divorciat i no havia pogut, la que hauria volgut veure món una mica més enllà del país petit, la que necessitava creure que podia enamorar-se més d’una vegada. A nosaltres ens van eixamplar les possibilitats i ens ha tocat estressar-nos molt, moltíssim, per aprofitar les conquestes que hem guanyat.
Nosaltres som les lluitadores (i supervivents) d’una vida en la qual hem pogut experimentar una mica com a subjectes de les nostres pròpies decisions. I per això ens distanciem de la maternitat de les nostres mares, d’aquell rol de resignada i alhora incòmoda maternitat del perquè sí, perquè toca, perquè no es pot fer d’altra manera. Ens permetem navegar perdudes en la immensitat de les opcions que aparenta la nostra llibertat il·lustrada per llibres d’autoajuda i consells trobats a youtube. Llegim i dubtem sobre si portar les criatures a l’escola experimental o a l’escola cohesionadora del barri. Ens preguntem si hem de seguir el mètode Estivill (¿encara es fa servir?) o el mètode d’alletament a demanda. Som mares en procés de construcció conscient. Com si haguéssim de conquerir a tota costa el reconeixement de les nostres filles. ¿Ens diran si ho hem fet bé?
Hi ha reaccions, però, que es repeteixen en la distància del temps. He conegut dones que han contret matrimoni per marxar lluny de la mare. Dones que han fet teràpia per poder esbrinar què no es pot esperar de la mare. Dones que s’han enganxat a la mare com a amiga i companya de vida, i que han deixat de banda totes les altres relacions per preservar la seguretat mare-filla. Dones que han fet de la maternitat un motiu de reclusió social. ¿Pot existir algun tipus d’equilibri? A pesar dels centenars de manuals de maternitat que omplen les prestatgeries, mai no ho sabrem del tot.
Però, en canvi, hem inaugurat el temps de la reflexió sobre l’angoixa insondable de la maternitat. Marta Marín-Dòmine aborda la difícil tasca d’escriure la mare en el seu darrer llibre: Diré que m’ho he inventat. Una tasca tan dolorosa que no la pot dur a terme sense un punt de temor. Com el gat que acosta la poteta a l’objecte que vol explorar sense atrevir-se a tocar-lo del tot. El llibre de Marta Marín-Dòmine és un intent. No és una novel·la, ni un assaig, ni unes memòries, però conté una mica de cada gènere. És sobretot una confessió, un anunci d’allò que resulta tan difícil i alhora frustrant: “Escriure la mare no aplana el camí cap a la reconciliació”. El text passa de la primera persona a la tercera quan allò que explica és massa difícil, en un intent de no prendre mal. Es tracta d’un cas extrem, oposat al model de la mare-amor que acabo d’explicar. Es tracta, de fet, d’una relació de desamor i de maltractament. Però que conté en grans proporcions aspectes que en altres maternitats es poden trobar en proporcions menors.
La maternitat emocional deixa ferides invisibles. ¿Qui pot sortir indemne d’una relació amorosa massa intensa? ¿D’una dependència massa soferta? ¿D’una relació massa frustrant respecte a les expectatives possibles o imaginades? Adrienne Rich diu que és molt més fàcil refusar i odiar directament la mare que no pas adonar-se de les forces que actuen damunt d’ella. El problema és que no només les jutgem des de la distància de l’edat, sinó que nosaltres també som el fruit de les seves febleses.
