Foto: Francois Meehan
Fa set anys, al cinquè congrés dedicat a José Agustín Goytisolo (1928-1999), la seva filla es va definir com "la supervivent d'un poema". Va explicar que Palabras para Julial'havia sobrepassat i que no havia aconseguit identificar-s'hi. "Quan Paco Ibáñez i el meu pare el van estrenar a Cotlliure [davant la tomba de Machado] em vaig enfadar, vaig plorar. No el vaig llegir fins als 45 anys". A la nena se li va ennuegar l'aullido interminable de la primera estrofa. D'adolescent, gent que havia patit tortures a Xile o a l'Argentina li parlava del poema –a Llatinoamèrica va esdevenir una consigna contra les dictadures, un himne de resistència i esperança– i a ella tot plegat li venia massa gros. De portes endins el pare era el pare, no pas un poeta. I la Julia era una persona, no pas un vers.
Sóc poc original: Palabras para Julia m'ha fet de flotador i de nord en diversos sotracs. Una amiga em confessa que a ella també l'ha tret d'uns quants pous. Devia produir-se un efecte pèndol o papallona o jo-què-sé: com més gent se salvava gràcies a aquest poema, més pes carregava la Julia. Una nena, una noia, una dona que sempre sempre recordaria –a contracor, abans i tot d'haver-les paït– les paraules tendres, dures i intenses que el seu pare li va escriure un dia pensant en ella. I que s'hi acabaria reconciliant, deu anys després de la mort del poeta.
"Crec que no m'he sentit acorralada. Perduda, sí. Sola, a vegades. Però mai no he desitjat no haver nascut; estic contentíssima d'haver nascut". Ho va dir Julia Goytisolo (Barcelona, 1956) en un esplèndid reportatge televisiu presentat per Juan Carlos Ortega i emès el 2011. La filla del poeta es reconeix sobretot en els versos més optimistes: "La vida es bella, ya verás/ como a pesar de los pesares/ tendrás amigos, tendrás amor". L'udol interminable també el pot fer un llop bo, malgrat tots els malgrats.
Lectures acull textos sobre altres textos, lletres sobre lletres.
