Encara ara cuegen les festetes i els coets de celebració del cinquantenari de la primera tira de Mafalda, que Quino va publicar el 29 de setembre de 1964. El personatge, com tants altres, va tenir uns començament agitats, de guerra guerrejada pels drets de propietat intel·lectual entre l’autor i el setmanari Primera Plana, després d’alguns primers espasmes en el món de la publicitat. Quino es va inspirar en dues tires de gran ascendència als Estats Units i, de retop, a Argentina, on van fer forat: Peanuts, de Charles M. Schultz, i Nancy –coneguda com a Periquita a Mèxic i, per extensió, gràcies a editorial Novaro, també entre nosaltres–. Com Charlie Brown o Nancy, Mafalda és un instrument per projectar, a través de la infància, les misèries dels adults i les contradiccions d’aquesta vall de llàgrimes. Al·leluia!
La sèrie va tenir un impacte immediat i va rebotar des d’Argentina a milers de diaris arreu del món. Les claus de l’èxit? La indiscutible gràcia del traç de Quino i la crítica política i social que destil·laven les observacions irreverents dels seus personatges en uns moments en què els soferts contribuents d’Occident començaven a qüestionar el tot s’hi val contra la Unió Soviètica. Mafalda desbudellava la fatalitat necessària de la guerra de Vietnam, encara que els seus lectors més entusiastes no hi van voler veure, també i alhora, la crítica contra l’altre sistema, el comunisme, que Quino comparava amb la sopa obligada que ennuegava els nens. Quino degué aguantar unes sopes inaguantables.
El món que envoltava la idealista infatigable Mafalda era el món que disgustava el seu dibuixant com a adult: la conilla Susanita, que només pensa en la reproducció natural beneïda pel sagrament del matrimoni, el bonàs i intranscendent Felipe o el cananeu Miguelito. Mafalda volia canviar el món i ensopegava, una vegada i una altra, contra el seu món. Amb observacions, improcedències i queixes que van satisfer les consciències alterades dels protoprogres de l’època.
Avui dia convé llegir o rellegir aquelles tires en les successives edicions integrals que ha anat publicant l’editorial Lumen, amb la contextualització necessària i les notes que les fan intel·ligibles i digeribles. Els canvis polítics –sovint dramàtics– d’aquells moments a l’Argentina, la fecundació in vitro, la cuina macrobiòtica, les devaluacions monetàries, la fi de la guerra de Vietnam o fins i tot la gira de Joan Manuel Serrat en terra de Mafalda l’any 73, són episodis que Quino va interpretar a través dels seus personatges. En aquell moment les notícies que embolcallaven les tires de Mafalda els donaven el context necessari per trobar-ne la gràcia. Avui el lector més jove o amb menys memòria pot perdre el trellat de cada comentari sense les poc amables circumstàncies que els justificaven.
En tot cas, Mafalda ha transcendit les pròpies tires i el seu moment. Tot i que Quino, ofegat pel pes i l’èxit del personatge, va decidir acabar amb la sèrie el 25 de juny de 1973, algunes col·laboracions filantròpiques puntuals i, sobretot, el marxandatge que encara ara s’arrossega han convertit la contestatària Mafalda en una impertinència alegre i quotidiana a la qual encara recorren publicistes, adolescents i defensors de qualsevol bona causa.
Dit tot això, el lector que tingui el sant valor de llegir-se’n les tires completes s’ha de carregar de paciència, perquè Mafalda, a més de contestatària, es fa pesada. Les sentències que constaten les contradiccions humanes i les limitacions de la civilització són feixugues i reiteratives. El lector que ara mateix tingui la paraula anatema a la punta de la llengua farà bé de llegir-ne unes quantes: “A qui pot interessar jugar als cow-boys amb Don José María Pemán?”, “Només uns genis com els Beatles podien interpretar tan bé el que vaig sentir la primera vegada que vaig veure la meva mare amb un plat de sopa”, “Jo opinaria que... però millor no tocar el tema, oi?”, “ Jo de la cultura m’abaixava i continuava a peu”, “Això és tan absurd com parlar de tenir metge i fer fora Ben Casey!”, “Indubtablement, la primavera és la part més publicitària que té la vida”, “Déu meu, sabré suportar aquest lent striptease de les meves genives?”, “Només que seria bonic llevar-se un dia i trobar-se que per fi la vida depèn d’un”, “I no deu ser que en aquest món hi ha cada vegada més gent i menys persones?", “La sopa és a la infància com el comunisme a la democràcia!”, “La culpa de tot la té el carisma de les pautes conjunturals?”...
Com es cura aquest enfit? Amb un volum sencer de les tires de Calvin & Hobbes, de Bill Watterson. El progrés ens reservava aquesta delícia com un pas més de l’evolució humana. Calvin és irreverent i fresc en la línia mai prou agraïda dels Katzenjammer Kids o de Sugar & Spike. El món, nena Marisentències, no és tan dolorós. I si n’és, de tant en tant cal enfotre-se'n.
@Joaquín Salvador Lavado, Quino