Redacció
La Biblioteca Britànica té un dels tres incunables que es coneixen del 'Tirant lo Blanc' de 1490. Foto: ACN
El poder atrau perquè és l’àmbit de reconeixement potser més gran que puguem imaginar, des del temps de les societats arcaiques fins a les modernes democràcies mediàtiques. El poder atrau perquè atrau les mirades de tothom; el poder fascina perquè és al centre de les places, i allà s’hi concentren les mirades i els homes poden veure confirmada tant la seva existència com el seu valor. Si allò que ens mou és la recerca i l’aprovació de la mirada de l’altre, el poder és un dels focus on la mirada més es recrea, amb l’oportunitat fins i tot de no només captar la mirada dels homes del present sinó també la dels homes del futur, de fer “Història”, doncs, i guanyar-se així el reconeixement dels que encara potser ni han nascut, però que ens tindran en el record com a benefactors i herois de la causa comuna.
¿Què és el poder? La millor definició la continua donant Hobbes: “El poder consisteix en els mitjans presents per obtenir un bé aparentment futur” (Leviatan, capítol 10.) El poder és “ara”, però, un “ara” ple de potencial, d’embranzida cap al futur. No hi ha poder sinó hi ha potencial, és a dir, capacitat de fer (capacitat de satisfer necessitats humanes). No cal dir que en el nostre país el poder ha estat sempre històricament minvat, d’aquí el seu poc atractiu, la seva escassa eròtica. Nosaltres hem manat més aviat poc, perquè no hem pogut fer-nos obeir, no hem pogut sancionar, no hem pogut incidir sobre el nostre propi territori ni sobre les vides dels nostres conciutadans. I això és una càrrega històrica que costarà de subvertir. Quan Josep Pla parlava de la crisi de l’autoritat a Catalunya no feia sinó parlar d’això.
Però anem al nostre home, i a la fascinació pel poder que va sentir Joanot Martorell. El poder, per un home que encara tenia una mentalitat medieval, tot i que matisarem molt aquesta idea, era la capacitat de transformar el món, i de recuperar-lo per a la fe cristiana. Quan Joanot Martorell escriu la seva novel·la, l’Imperi Romà d’Orient ja havia caigut en mans dels turcs, Constantinoble havia sigut de l’Imperi, un Imperi al qual havien contribuït els almogàvers catalans, comandats per Roger de Flor, principal model per a la creació de Tirant lo Blanc, el personatge immortal del nostre autor.
Martorell era un home batallador, cèlebre també avui per les seves Lletres de batalla; un noble que va viatjar, que va tractar el rei d’Anglaterra, que va entrar en guerra i va conèixer l’esplendor i la misèria. Era un home que d'alguna manera no podia tenir més que una mentalitat medieval, regida per codis d’honor, per l’esperit de la lluita, la jerarquia, l’honor i la missió sagrada.
Tanmateix, en la seva novel·la ja deixa entreveure que hi ha tots uns altres valors, una altra manera de concebre la vida íntima i la política, no tan rígida ni fanàtica, no tan abocada al poder i a les desigualtats perquè concep la vida no com a estancament sinó com a flux, com a aventura. Al Tirant, la modernitat de la mirada es va present perquè coneixem els personatges per la manera d’actuar i de parlar, no per allò que ens diu un narrador que, fet i fet, juga a no intervenir, com faran després tots els altres grans novel·listes.
La modernitat política i econòmica —i literària— passa per aquest procediment: deixar fer, deixar passar. Deixar que la història es generi davant dels ulls del lector, i que sigui ell qui es faci una idea de com són i com actuen i per què ho fan així els personatges. El Tirant, en aquesta línia de modernitat que ja esclata, és una novel·la amb personatges femenins actius, decisius en les batalles i en les motivacions polítiques, dones que fins i tot aconsegueixen el que volen —com l’Emperadriu, o Plaerdemavida—.
Tirant com a home nou, doncs, i la seva novel·la com a nova literatura. Un renaixement que descriu una nova manera de fer, de mirar, d’actuar envers el poder, els súbdits, les dones, la vida i la mort; i un exemple vital i literari que aniran a retrobar, cinc segles després, els nostres autors i polítics quan vulguin tornar a posar la llengua i la cultura i la política catalanes en primer pla, en la línia europea. La Renaixença.
Durant aquest període de la nostra història i cultura es produeix un fenomen d’intent de recuperació d’un ideal perdut. El passat es viu com a nostàlgia, d’igual manera que Joanot Martorell viu com a nostàlgia un cert ideal de cavaller perdut. La nostàlgia per Grècia i Roma fonamenta l’Humanisme, la recuperació de la paraula antiga dels literats grecs i llatins.
Però, a més de nostàlgia, en el Tirant s’apunten idees que són de transició, i que ja configuren tota una literatura no fantasiosa sinó terrenal, centrada en els plaers, en les raons, en l’humor. El que surt a la novel·la no és fantàstic sinó realista; es parla de personatges reals, de batalles reals —el setge de Rodes—, d’estratègies militars efectivament posades a prova. Això converteix la novel·la en un puntal de l’estètica moderna, com ho són El Quixot o La princesa de Cléves. La literatura moderna neix quan mor la fantasia desbocada i alliberadora i es retorna als ideals humans, al realisme que explica què som i com hem arribat fins aquí. Un realisme que ho és també en el llenguatge; perquè més enllà de la retòrica florida i encarcarada i plena d’arcaismes —la prosa llatina—, el Tirant aposta per un estil que flueix, que usa els diàlegs amb profusió, que deixa llibertat als personatges per expressar-se i mostrar la ironia, l’expressivitat i l’humor. Hi ha un positivisme diari molt català; un esperit pragmàtic, però també tràgic, ja que, més enllà de la simplicitat medieval, aquí els homes no reben el que tocaria segons una suposada Justícia Divina, sinó que poden tenir molt mala fortuna. Tirant és bo, exemplar, just: i acaba malament.
